Qui coneix Terrassa associa el seu nom a un festival, a una cava, a una afició al jazz que ha crescut i que s’ha anat consolidant al llarg dels anys, setanta per uns i cinquanta per altres. Els primers reivindiquen l’època del Hot Club de Terrassa —a la dècada dels anys 30 del segle XX—, quan el jazz va començar a difondre’s per tot Catalunya, en concerts i audicions, mentre s’anava coent una guerra civil que va acabar tancant els Hot Clubs dispersos per tota la geografia nacional. Ells van anar a la guerra; tota una generació va haver de renunciar als balls, a la diversió, a les emocions d’un estil que havia conquerit Europa. La penombra del feixisme va enfosquir tot el país, i el jazz va quedar adormit, esperant el seu moment per tornar a la càrrega, enfortit per la preeminència de noms ara mítics, amb Charlie Parker al capdavant. Terrassa no va ignorar aquest despertar; ans al contrari, el va convertir en senyera.