Enderrock.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies.Accepto
Després del primer lliurament amb Un fràgil corall (autoeditat, 2011), arriba el segon disc de Verd i Blau nascut altre cop per l’amor a la música de Vic Moliner –amb la gran veu omnipresent de Judit Neddermann–, creant cançons rítmiques que van desfilant narracions d’una manera natural (“Trens perduts”, “Potser”) i amb la consciència clara d’una camaraderia (la declaració d’intencions es defineix a “A tots vosaltres” amb la tornada: ‘Junts pintem de verd i blau música i paraules per un món millor’). Però són cançons més pausades –com “Tu en mi”– les que ensenyen la cara més lluminosa d’aquesta formació, que entrelliga de manera bella la poesia lliure del jazz amb melodies pop que atrapen i instal·len l’oient en l’estat del benestar. Cançons que animen a començar de nou (“Tocar l’horitzó”) si s’ha perdut el camí per tal d’abastar l’horitzó inabastable del títol del treball. Disc fet amb molta cura amb detalls tan impressionants com l’entrada de la trompa d’Anna Ferriol a “Forever”, o la part rítmica per fer-la ballar –encara que ‘ignorem més del que sabem’– com es presenta a “Punt d’ignorància” o “Blue and Green”. El repte de Verd i Blau és posar la formació al mateix nivell en la música i en les lletres, on encara li queda camí per créixer. deu cançons en què l’elegància musical va per davant de tot.