Discos

Sona ambiciós, però aquests són els paràmetres en què es mou Refree a Matilda, un àlbum que pren el títol d’una fabulació privada: és el nom que li hauria posat al seu fill, nascut fa un any, si hagués estat nena. Doncs si Matilda hagués estat una criatura en lloc d’un disc, seria fràgil però rebel; aplicat però amb el punt d’insolència que de vegades tenen els tímids, i quan li preguntessin què vol ser de gran, diria que equilibrista, maga o potser científica estudiosa de les cèl·lules mare, per jugar a manipular el nostre codi genètic. Les cançons d’aquest disc no són normals: desafien regles bàsiques i principis no discutits. N’hi ha de molt senzilles, i de llargues i enrevessades. Els motlles ordinaris (estrofa, tornada, estrofa) deixen pas a estructures obertes i poc previsibles. Algunes tenen aspecte de joguina; altres de lletania de sala d’estar o de viatge galàctic. Gairebé totes tenen un tacte delicat, però la seva fragilitat dóna cobertura a textos durs (l’al·lusió a la pederàstia d’“En pie”, les mutilacions gore de “Cienpiés”) o d’un realisme surreal (la pornografia tergiversada de “Marcians”).

Matilda és la constatació que Refree no és aquí per fer música precuinada, sinó per experimentar. Aquí, celebrem que hagi trobat un còmplice idoni en Brad Jones, amb qui Fernández va coincidir a les sessions de Com anar al cel i tornar (DiscMedi, 2007), d’Els Pets, quan el productor nord-americà el va fer entrar a la cabina de l’estudi, sense avisar-lo, per enregistrar uns cors. Jones té una habilitat especial per decorar les cançons amb pinzellades que potencien el seu poder. A Matilda, se suma a un equip que inclou col·laboradors habituals com ara Sílvia Pérez Cruz (cors) i Oriol Roca (bateria), a més de Josh Rouse (cors a un tema) i una nova veu que il·lumina tot el que toca: Maria Rodés. Un grup ampli que se sotmet a la disciplina de Raül Fernández, un músic amb una elevadíssima idea de la cançó: tant, que la vol transformar per fer-la lliure.