Discos
Fins que la mort ens separi
CD (2011)
BR034
Pop
14/02/2011
Hi ha músics, i pintors, i arquitectes, i escriptors, i futbolistes, que s’han fet una fama a partir d’haver tingut una idea, només una, molt original i haver-la repetit una vegada i una altra fins que tot el planeta Terra s’ha donat per assabentat de la seva genialitat. Han construït una marca a partir de la insistència. Jaume Pla, Mazoni, no n’és un. Ell en té moltes, d’idees, i no li fa por donar un tractament únic a cadascuna, encara que això difumini la seva empremta com a creador o despisti l’oient. Se’l podrà acusar de dispersió, de manca d’un rumb clar. Però, de vegades, certes crítiques delaten qui les formula. Fins que la mort ens separi és un disc que proclama de manera solemne la voluntat de Jaume Pla de fer el que li dóna la gana. Conté impulsos pop genuïns, art i confecció detallistes en matèria d’arranjaments, algun atreviment heterodox i rampells (matisats) d’esperit rock’n’roll, tot sota una tènue capa de pol·lució atmosfèrica que dóna al resultat final un punt de llum irreal.
Ja sabíem que Pla no fa servir cap motllo prefabricat a l’hora de compondre una cançó, i aquesta idea queda reafirmada des dels cors celestials, amb regust brianwilsonià, que obren la instrumental “Fins que la mort ens separi”, peça que té el seu apèndix a la recta final del disc amb “Fins que la mort ens separi II”. Entremig hi trobem un material pop cromàtic i canviant, on el gust pel detall i les atmosferes intranquil·les es fa compatible amb un instint més cru, més destraler, mediatitzat però airat. La virtut de fondre sensibilitat i ferocitat és molt pròpia de Jaume Pla. Hi ha molt de senderisme pop de risc a peces imaginatives com “Per primer cop”, “Natura morta” i “L’home número 12”, i una tirada cap a les textures tèrboles i les distàncies curtes a “El dubte”, “Ulisses i el full en blanc” i “La galàxia interior”. Textures originals, cors somiadors, pianos de sala d’estar i cançons amb propietats brumoses, que fan pensar en un treball llunyà de Mazoni, el 7 Songs for a Sleepless Night (BankRobber, 2003). Però quan creus que et trobes davant d’una obra deliberadament interiorista, et sorprenen el sacseig funky de “Tots Sants” –amb injeccions de rap i un desenllaç delicat amb secció de corda– i la tensió elèctrica d’“El cromosoma kamikaze” –‘La por m’excita’, repeteix Pla– i del tema que tanca el disc, “Això nostre s’ha acabat (fos el que fos)”.
Després de tot, Mazoni no arriba a perdre mai de vista el seu costat rock’n’roll, que ha musculat la majoria de les seves obres. Fins que la mort ens separi és un artefacte viu i mutant, que exposa un llenguatge musical despert, juganer i esmolat, ben perfilat pels altres ‘mazonis’: Miquel Sospedra (baix), Jordi Rudé (guitarres i sintetitzadors), Aleix Bou (bateria) i Toni Molina (bateria electrònica). Cançons amb dobles fons, que divaguen sobre la mort i l’amor, les reinvencions personals, els dubtes adults i la supervivència. Un treball que aporta noves capes de gruix plàstic i filosòfic a la inquieta trajectòria de Mazoni. Que duri.
Ja sabíem que Pla no fa servir cap motllo prefabricat a l’hora de compondre una cançó, i aquesta idea queda reafirmada des dels cors celestials, amb regust brianwilsonià, que obren la instrumental “Fins que la mort ens separi”, peça que té el seu apèndix a la recta final del disc amb “Fins que la mort ens separi II”. Entremig hi trobem un material pop cromàtic i canviant, on el gust pel detall i les atmosferes intranquil·les es fa compatible amb un instint més cru, més destraler, mediatitzat però airat. La virtut de fondre sensibilitat i ferocitat és molt pròpia de Jaume Pla. Hi ha molt de senderisme pop de risc a peces imaginatives com “Per primer cop”, “Natura morta” i “L’home número 12”, i una tirada cap a les textures tèrboles i les distàncies curtes a “El dubte”, “Ulisses i el full en blanc” i “La galàxia interior”. Textures originals, cors somiadors, pianos de sala d’estar i cançons amb propietats brumoses, que fan pensar en un treball llunyà de Mazoni, el 7 Songs for a Sleepless Night (BankRobber, 2003). Però quan creus que et trobes davant d’una obra deliberadament interiorista, et sorprenen el sacseig funky de “Tots Sants” –amb injeccions de rap i un desenllaç delicat amb secció de corda– i la tensió elèctrica d’“El cromosoma kamikaze” –‘La por m’excita’, repeteix Pla– i del tema que tanca el disc, “Això nostre s’ha acabat (fos el que fos)”.
Després de tot, Mazoni no arriba a perdre mai de vista el seu costat rock’n’roll, que ha musculat la majoria de les seves obres. Fins que la mort ens separi és un artefacte viu i mutant, que exposa un llenguatge musical despert, juganer i esmolat, ben perfilat pels altres ‘mazonis’: Miquel Sospedra (baix), Jordi Rudé (guitarres i sintetitzadors), Aleix Bou (bateria) i Toni Molina (bateria electrònica). Cançons amb dobles fons, que divaguen sobre la mort i l’amor, les reinvencions personals, els dubtes adults i la supervivència. Un treball que aporta noves capes de gruix plàstic i filosòfic a la inquieta trajectòria de Mazoni. Que duri.
Jordi Bianciotto
Cançons
1 - Fins que la mort ens separi I (Jaume Pla) 
2 - Per primer cop (Jaume Pla)
3 - Totsants (Jaume Pla)
4 - El dubte (Jaume Pla)
5 - Ulisses i el full en blanc (Jaume Pla)
6 - La galàxia interior (Jaume Pla)
7 - El cromossoma kamikaze (Jaume Pla / Miquel Sospedra / Aleix Bou)
8 - Natura morta (Jaume Pla)
9 - L'home número 12 (Jaume Pla)
10 - Fins que la mort ens separi II (Jaume Pla)
11 - Això nostre s'ha acabat (fos el que fos) (Jaume Pla)
Crèdits
Jaume Pla - veus, sintetitzadors, piano, guitarres, Ratatech, producció
Miquel Sospedra - baix
Jordi Rudé - guitarra, sintetitzadors
Aleix Bou - bateria
Toni Molina - bateria electrònica
Kèrigma - cor de gòspel
Carles Sanjosé - percussió, crits