Una big band llatina on saxos, trombons i trompetes conviuen amb tenores, gralles, tibles i flabiols i on un “Rico mambo” conviu amb “La Santa Espina”? Això és possible? Sí! I no només és possible –gràcies al nivell formatiu i al grau de conscienciació que han assolit els joves músics– sinó que és espatarrant. És la Big Cat de Música Llatina, parida a Vilanova i la Geltrú gràcies a l’entusiasme del festival FIMPT. Amb la direcció del pianista i compositor uruguaià Eduardo Tancredi, la formació aplega uns quants músics sorgits de l’Esmuc i explora unes quantes branques d’allò que el lúcid Gato Pérez va definir com el ric arbre llatí: el joropo de Veneçuela, el tango de Buenos Aires i Montevideo, el son de Cuba, el baiao del Brasil i fins i tot la sardana catalana. El resultat de tot plegat supera amb escreix les tentines experimentals i les bones intencions i esdevé una ferma i nova realitat on els ritmes ballables es vesteixen amb noves tímbriques. Bons exemples són “Quatre palmeres”, on es van desplegant solos i ritmes amb un sabor genuí i impagable; una atrevida lectura de la cançó tradicional “Margarideta”, en què la doble canya es troba amb polirítmies afro, o una fantasiosa “Tanbaiango”, on els sons coblístics parlen amb el piano de Marc Mas.