Discos

Les cançons d’aquest disc són efímeres, breus, passen en un tres i no res i es cremen com un llumí. Però per als que combreguem amb Balancí, ens queden a dins per sempre més. No se sap si són aquestes melodies que no fan grans curvatures sinó línies amb pocs desnivells, fàcils de transitar i que et porten a la cadència d’una pregària, o potser aquestes guitarres amb frasejos ben dibuixats i remarcats com punts sobre les is, però les cançons, potser per l’equilibri que surt de tot plegat, romanen. Les seves lletres són com pensaments fugaços sorgits d’un estat contemplatiu i meditatiu que de vegades miren endins i de vegades enfora, i és en aquest sentit que són platòniques, perquè venen de la raó i no del fetge. El disc s’acaba i ens deixa una sensació de repòs, però bé podria perdurar fins a l’infinit, com sembla suggerir el balanceig musical de l’última cançó. I és que fet i fet, rere la porta hi ha un Balancí que està esperant.