Ermites, cançons i com somiar en meteorits roses
CD (DiscMedi, 2011)
DM 4936-02
Pop
07/11/2011
Aquest és un disc de celebració, d’una banda barcelonina que s’ha pres la música com una religió durant més de deu anys i ara regala una quinzena de versions que han remarcat el seu periple. Per donar-li aquest caire de sagrat l’han gravat a l’ermita de Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui). L’àlbum comença amb una versió de Depeche Mode (“No em decebis més”/ “Never Let Me Down”) que aconsegueix que la veu de Laia Vaqué ressoni vibrant, i en canvi al següent tema apareix la seva veu més blanca: és amb “Batiscafo Katiuscas” d’Antònia Font. És el que té aquest grup barceloní: que tant pot sonar fosc com clar, penetrant o diàfan, profund o superficial, però sempre és brillant. Quasi totes les adaptacions són positives i busquen la superació dels mals moments: ‘voldria creure en mi mateixa’ (“Cuques de llum”/ “Fireflies”, d’Owl City) o ‘mai no és massa tard per tornar a començar’ (“Camins”, de Sopa de Cabra). La part de la tristesa i hibernació arriba amb “Dorm” de Quimi Portet. I la cirereta alegre del pastís és l’obsequi de Carles Belda fent “Superganga”, a més de cançons convertides en belles pregàries, com el “Human” de The Killers i el “Flume” de Bon Iver. Per Glissando* somiar en meteorits roses és un homenatge a les seves influències musicals. Han passat ser pioners del nou pop català a viure una experiència musicoreligiosa.
Helena Morén Alegret