La banda pionera del ‘rock català’ als anys vuitanta viu feliçment ancorada en el passat i no sembla que se’n penedeixi. A la segona entrega, després de reaparèixer fa vuit anys amb el disc Revenant (DiscMedi, 2011), n’Gai n’Gai ha abandonat els teclats i les caixes de ritmes i a canvi dona més importància a les guitarres. Amb tot, no hi ha dubte que tant en les lletres com en la música el grup de Sant Pol de Mar està enamorat del so dels vuitanta amb els seus vicis, i esclar, les seves virtuts. A les noves cançons continua cuidant molt l’essència del seu so, i ho mostra en quinze talls que parlen de carreteres, cerveses, noies i rock’n’roll. És el rock’n’roll de profunda tradició, del que es troba tant en els clàssics d’Elvis Presley com a la Creedence Clearwater Revival o també en la dualitat entre Beatles i Rolling Stones. És un àlbum que podria semblar fet a contracorrent de qualsevol tendència dels darrers vint anys, però la banda liderada pel cantant Jordi Bastard sona segura i directa, simple i efectiva.