La revista digital setmanal d'Enderrock
Crònica d'autor de la 23a edició del festival internacional d'electrònica i tecnologia
Sónar: de Chopin
a New Order
La 23a edició del Sónar ha aplegat unes 115.500 persones, segons dades de l'organització, procedents de 101 països diferents. El festival internacional amb més projecció que tenim a casa nostra va més enllà de la música electrònica i es postula com una trobada referent de la tecnologia i la creativitat; l'avantsala del futur.
Text: Sandra Tello. Fotos: Sónar 2016
D'entre aquestes 115.500 persones, segur que no era l'única que hi anava per primera vegada. Això sí, potser sí que era de les poques que s'enfrontaven al festival soles. He de reconèixer que d'entrada el Sónar fa respecte, per tots els tòpics que l'envolten, i perquè la música electrònica no és el meu fort. Però la curiositat periodística i musical em van dur cap allà.
Al llarg de tres dies he vist escenaris diürns i nocturns amb molt de públic, però sense aglomeracions; espais oberts i amplis on tens espai vital per respirar i ballar –cosa que no és gens habitual– i un públic majoritari entre els 30 i 40 anys.
La primera presa de contacte va ser sorprenent. De fet, si no us digués que era al Sónar, podríeu pensar que havia trepitjat un altre festival. Dijous 16 de juny, després de sortir de la feina, vaig fer via cap al Sónar de Dia a escoltar James Rhodes. El pianista s'ha convertit en un dels divulgadors de la música clàssica, que el va ajudar a tirar endavant després de ser víctima d'abusos sexuals, tal com explica al llibre Instrumental (Blackie Books, 2015). El britànic trenca les barreres i els academicistes que l'envolten, i a l'escenari SónarComplex es va aventurar a tocar peces de Chopin i Bach a un públic empès per l'electrònica. Però on millor per capgirar l'status quo que al Sónar? Ell mateix se sorprenia d'haver-hi estat programat. Assitents tastaolletes aixecant-se entre cançó i cançó per anar a escoltar un altre artista. Sí, un concert atípic de música clàssica en un festival d'electrònica.
The Black Madonna controlava l'escenari a l'aire lliure (SónarVillage), mentre que el crooner Jamie Woon i la seva banda creuaven l'electrònica amb el folk britànic. L'altre pilar de dijous que tenia marcat a l'agenda era la inauguració de la 23a edició a l'Auditori amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Sí, segueixo parlant del Sónar. Sota la direcció de Brad Lubman, l'OBC va interpretar l'obra contemporània Become Ocean de John Lutter Adams. La viva representació sonora del desglaç i el vaivé de les ones, fluctuacions oceàniques que t'ofegaven i t'acompanyaven en un passeig marí del tot inquietant. I un cop a l'exterior i com a final de festa, el trio nord-americà instrumental i experimental Dawn of Midi.
Divendres 17 i dissabte 18 no em vaig moure del Sónar de Nit a la Fira de Gran Via l'Hospitalet. Mentre el nou alter ego d'Anthony and the Johnsons, Anohni, s'amagava rere una túnica negra de cap a peus i presentava melodies soul de base electrònica, un pioner del gènere acaparava la màxima atenció a l'escenari principal SónarClub: Jean Michel-Jarre. Un espectacle visual i sonor d'electrònica tridimensional, leds i làsers coloristes.
I si el divendres va ser per al francès, el dissabte va ser per a uns veterans que van sortir exultants a l'escenari: New Order. El concert dels britànics va anar en augment, amb dificultats sonores a l'inici que sortosament es van resoldre, i en va resultar un recital de pop electrònic on no va faltar l'homenatge al seu passat, Joy Divison.
En un festival de grans dimensions, on la meva sorpresa com a assistent novella va ser trobar uns autos de xoc de fira dins el recinte, també hi ha lloc per a les novetats. Enguany la cirereta del pastís va ser l'escenari circular de sessions de música ballable anomenat SonarCar: una experiència envoltant que dissabte acumulava una cua ben llarga per escoltar el set del francès Laurent Garnier.
Als amants de l'electrònica no cal convence'ls però per a tots els escèptics, si mai hi ha algun artista del cartell que cridi l'atenció, el Sónar s'ha de viure. Una vegada a la vida si més no, no fa mal. Per als més escèptics, podeu veure que no tot és estrictament beat beat beat.
La 23a edició ja ha tancat la persiana, però ja es comencen a moure els engranatges per a l'any vinent. Dimecres 22 de juny es posaran a la venda les entrades per al 24è Sónar, que se celebrarà del 15 al 17 de juny del 2017.
Al llarg de tres dies he vist escenaris diürns i nocturns amb molt de públic, però sense aglomeracions; espais oberts i amplis on tens espai vital per respirar i ballar –cosa que no és gens habitual– i un públic majoritari entre els 30 i 40 anys.
La primera presa de contacte va ser sorprenent. De fet, si no us digués que era al Sónar, podríeu pensar que havia trepitjat un altre festival. Dijous 16 de juny, després de sortir de la feina, vaig fer via cap al Sónar de Dia a escoltar James Rhodes. El pianista s'ha convertit en un dels divulgadors de la música clàssica, que el va ajudar a tirar endavant després de ser víctima d'abusos sexuals, tal com explica al llibre Instrumental (Blackie Books, 2015). El britànic trenca les barreres i els academicistes que l'envolten, i a l'escenari SónarComplex es va aventurar a tocar peces de Chopin i Bach a un públic empès per l'electrònica. Però on millor per capgirar l'status quo que al Sónar? Ell mateix se sorprenia d'haver-hi estat programat. Assitents tastaolletes aixecant-se entre cançó i cançó per anar a escoltar un altre artista. Sí, un concert atípic de música clàssica en un festival d'electrònica.
The Black Madonna controlava l'escenari a l'aire lliure (SónarVillage), mentre que el crooner Jamie Woon i la seva banda creuaven l'electrònica amb el folk britànic. L'altre pilar de dijous que tenia marcat a l'agenda era la inauguració de la 23a edició a l'Auditori amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Sí, segueixo parlant del Sónar. Sota la direcció de Brad Lubman, l'OBC va interpretar l'obra contemporània Become Ocean de John Lutter Adams. La viva representació sonora del desglaç i el vaivé de les ones, fluctuacions oceàniques que t'ofegaven i t'acompanyaven en un passeig marí del tot inquietant. I un cop a l'exterior i com a final de festa, el trio nord-americà instrumental i experimental Dawn of Midi.
Divendres 17 i dissabte 18 no em vaig moure del Sónar de Nit a la Fira de Gran Via l'Hospitalet. Mentre el nou alter ego d'Anthony and the Johnsons, Anohni, s'amagava rere una túnica negra de cap a peus i presentava melodies soul de base electrònica, un pioner del gènere acaparava la màxima atenció a l'escenari principal SónarClub: Jean Michel-Jarre. Un espectacle visual i sonor d'electrònica tridimensional, leds i làsers coloristes.
I si el divendres va ser per al francès, el dissabte va ser per a uns veterans que van sortir exultants a l'escenari: New Order. El concert dels britànics va anar en augment, amb dificultats sonores a l'inici que sortosament es van resoldre, i en va resultar un recital de pop electrònic on no va faltar l'homenatge al seu passat, Joy Divison.
En un festival de grans dimensions, on la meva sorpresa com a assistent novella va ser trobar uns autos de xoc de fira dins el recinte, també hi ha lloc per a les novetats. Enguany la cirereta del pastís va ser l'escenari circular de sessions de música ballable anomenat SonarCar: una experiència envoltant que dissabte acumulava una cua ben llarga per escoltar el set del francès Laurent Garnier.
Als amants de l'electrònica no cal convence'ls però per a tots els escèptics, si mai hi ha algun artista del cartell que cridi l'atenció, el Sónar s'ha de viure. Una vegada a la vida si més no, no fa mal. Per als més escèptics, podeu veure que no tot és estrictament beat beat beat.
La 23a edició ja ha tancat la persiana, però ja es comencen a moure els engranatges per a l'any vinent. Dimecres 22 de juny es posaran a la venda les entrades per al 24è Sónar, que se celebrarà del 15 al 17 de juny del 2017.