Aquesta tardor és especialment fecunda per al multiinstrumentista i compositor Eduard Iniesta. Publica el disc 'La petita casa de mi mateix' (Satélite K, 2016), protagonitza la portada del número 32 de la revista 440Clàssica&Jazz, i el 4 de novembre actua al cicle Born de Cançons. I no s'atura aquí: el 13 de febrer estrenarà al Palau de la Música Catalana l'obra 'La gran impostura'.

Fotos: Carles Rodríguez

El compositor i multiinstrumentista Eduard Iniesta (Barcelona, 1968) atresora una carrera musical llarga i diversa. A banda de produir i acompanyar grans veus, ha publicat diversos àlbums com a solista amb una fonda petjada portuària i mediterrània, sempre marcats per la sonoritat dels instruments de doble corda.

Ara publica el seu desè àlbum com a solista, que en molts sentits és força diferent. De fet, neix d'un encàrrec de l'Orquestra Nacional Clàssica d'Andorra (ONCA). Pensant en aquesta formació, Iniesta ha escrit i orquestrat nou moviments en què les cordes i les percussions ètniques es troben amb instuments que el músic coneix bé: la guitarra, el baglamas, el laghouto i el busuqui. La petita casa de mi mateix, que pren el títol d'un vers de Joan Vinyoli, va estrenar-se el maig del 2015 al Palau de la Música Catalana de Barcelona, poc després a Andorra la Vella, i ara veu la llum en forma de disc amb el segell Satélite K.

Respecte al nou treball, Eduard Iniesta explica a l'entrevista inclosa al número 32 de la revista 440Clàssica&Jazz: "Ja havia compost per a orquestra altres vegades, però en aquest cas va ser l'ONCA qui em va suggerir d'escriure un conjunt d'obres en les quals la corda mediterrània tingués un paper preponderant".



L'obra la formen sis moviments 'vinyolians' ambientats amb la guitarra, seguits de dues visions del Cadí amb baglamas i laghouto i un moviment final inspirat en un personatge del contista i dramaturg Anton Txèjov on pren protagonisme el busuqui. "Cada instrument és un món molt diferent. Cadascun s'adequa a una expressivitat concreta. Per exemple, per expressar el so dels minairons del Cadí [petits éssers fantàstics de la mitologia pirinenca] per mi és molt més adequat escriure per a un instrument petit, fins i tot diminut, com és el baglamas grec, que dóna un so agut i punyent, que no pas un laghouto o un arxillaüt. El baglamas em dóna aquesta sensació de rapidesa, de moviments accelerats, d'éssers diminuts; em connecta molt amb el món d'aquests personatges que vénen de les llegendes populars. En canvi, per evocar les dones d'aigua, que protagonitzen el segon moviment d' "Al peu del Cadí", sí que el laghouto agafa una presència més important ja que em dóna calidesa, romanticisme i una idea amorosa relacionada amb aquestes dones d'aigua", explica el músic.

En un pla diferent, Eduard Iniesta serà protagonista el proper divendres 4 de novembre al cicle Born de Cançons, que té lloc al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona. El músic hi presentarà un concert basat en la seva concepció de les músiques portuàries: fado, rebétiko... "M'agraden molt les músiques que han nascut als ports de les ciutats, perquè beuen de molt llocs. Aquesta és la idea que defenso i és el meu discurs bàsic: sóc barceloní, visc a Barcelona, ciutat portuària, i m'agrada molt la idea romàntica dels ports com a portes que copsen les músiques dels països colindants", conclou Iniesta.

Ja de cara a principi de l'any vinent, el músic prepara un concert a la sala gran del Palau de la Música Catalana, el 13 de febrer, en què presentarà una obra nova, La gran impostura. "Hi aniré amb el meu ensemble de dotze músics, s'hi afegirà el grup que tinc amb Marco Mezquida, Martín Leiton i Antonio Sánchez –avança a la revista 440Clàssica&Jazz–, i amb tots ells presentaré aquesta obra nova i faré un compendi antològic de peces anteriors. El gos solitari de Mozart, alguna cosa de La petita casa de mi mateix... una mica de tot, però concebut com un conjunt unitari."