>
<
Premi Enderrock de la crítica al millor disc en llengua no catalana de l'any

Maika Makovski: "'Chinook Wind' mostra un canvi de direcció profund, d'estat d'ànim"

"Jo sempre darrere la voluntat de les cançons", confessa Maika Makovski en aquesta entrevista, i és així com se l'ha emportat amunt el seu gran talent i el vent del seu últim 'Chinook Wind' (Warner, 2016). Guanyadora del Premi Enderrock de la crítica al millor disc en llengua no catalana de l'any, el seu directe es va estrenar a l'últim Mercat de la Música Viva de Vic, fent el concert inaugural d'aquella edició.
Text: Helena Morén Alegret. Foto: Lores


Què et suposa rebre el Premi Enderrock 2017 de la crítica al millor disc en llengua no catalana de l'any?
Em sembla que, més que mai, aquest és un món amb una quantitat i un volum de soroll molt importants... i el reconeixement s’agraeix, i també perquè ajuda que s'escolti, a donar la possibilitat que persones afins et trobin en aquesta cambra reverberant tan bèstia.

"Canada" és el lloc de naixement d'artistes com Joni Mitchell o Leonard Cohen. En aquest disc invoques aquest indret com a bressol creatiu?
Quan vaig treure el disc em van deixar un comentari a les xarxes: “Molt bé la música, però això de Canadà és tan tendenciós...! Només falta una cançó que es digui Copenhaguen”. I bé, el que va passar és senzillament que em vaig enamorar d’un canadenc. Si hagués estat de l’Alt Urgell, el disc començaria amb una cançó anomenada "Lleida", però el cor és capritxós (i el cor és el primer!)

Sents que “Canada” et trasllada a un altre paisatge sonor com el que mostres en aquest disc, amb la complicitat dels vents i les cordes?
"Canada" és un tema crucial en aquest disc. És l’obertura de l'àlbum, i ho vaig fer molt conscientment, perquè mostra un canvi de direcció profund. Tot i que quan vaig gravar no ho vaig fer amb els Quartet Brossa, ja sabia que seria una gira de teatres, de cordes, de vents. Volia deixar-ho clar, per una banda, i per l’altra, marcar un estat d’ànim des del principi, amb aquesta peça que és tan temperamental.



T’has sentit més còmoda en aquest disc amb la guitarra acústica que amb l’elèctrica?
Sé que molts cops no ho sembla, però gran part de les guitarres del disc són elèctriques, i als directes també. Fa poc em van dir “així és com haurien de sonar totes les acústiques!”, i jo vaig respondre “el lutier tindrà feina, perquè aixó és una Telecaster”. La gran diferència ha estat la saturació. Abans no sabia tocar sense saturar l’ampli. Estic molt orgullosa del so tan peculiar i tan “gruixut” (com diria el Paul Fuster) que portava, però aquestes cançons volien això altre més enlairat i menys terraqüi, i jo sempre vaig darrere la voluntat de les cançons.

Com va ser la participació i l'evolució dels vents amb el Quartet Brossa (dos violins, viola i violoncel) [i després en directe amb Pep Mula a la bateria i Pau Valls a la trompa]?
Sembla mentida, perquè és un format tan curiós i atípic (quartet de corta, guitarra elèctrica, trompa i bateria... quina bogeria!), però ha estat fàcil amb tots. Al disc els temes estan gravats mà a mà amb el John Parish. Ell feia bases rítmiques, jo guitarres i teclats. Les cordes són del magnífic quartet femení de Beth Porter, i els vents del gran Gavin Fitzjohn. Per al directe, l’Aleix Puig del Brossa ha fet unes adaptacions meravelloses i molt poderoses de gairebé tots els temes. Pere Bartolomé també, amb "Frozen Landscape", i Pau Valls es va encarregar de portar un tema disco-rock com “Language" a aquest format. Amb la mà al cor i com mai ho he dit, això que estem fent s’ha de veure i de viure: al març presentarem el disc a Barcelona.


La producció de nou de John Parish et reconforta? Admires i/o t’han influenciat altres artistes que ha produït ell com PJ Harvey o Eels?
John Parish ha produït els dos discos més complicats que he fet; el tercer, l’homònim, i aquest. Aquesta vegada el necessitava molt, perquè estava tota sola davant una muntanya de cançons d’èpoques i estils diferents, sense la meva estimada banda de sempre, i sobretot sense un visió definida de què fer amb tot aquest material que se m'havia estat acumulant sobre l'esquena durant quatre anys. Del Parish com a productor hi ha joies… Chore of Enchantment de Giant Sand, Cavallier de Tom Brosseau, òbviament Eels, PJ Harvey, Dominique A... Cada dia sóc més conscient del seu geni i la meva sort.

Critiques cert sector de la indústria discogràfica a “Bulldog”. Creus que encara hi ha indústria discogràfica. No tot va cap a un món més artesanal, excepte quatre grans noms –tu que ho has viscut a Bristol o Nova York–?
En aquest país no hi ha hagut mai indústria. Ho sento molt, però gairebé tots els mànagers han començat a fer-ho sense cap preparació, i el que és pitjor, gairebé tots els artistes tenen històries horroroses de traïció, robatori i manipulacions diverses. La indústria discogràfica és també un pou curiós on encara tenim homes de gris que recorden amb nostàlgia quan la pasta els sortia per les orelles. Esperen als seus despatxos que aparegui una sensació que ho peti per fitxar deu propostes 'clon' i no s’arrisquen gaire per si de cas s’equivoquen: per a aquests individus és tot una qüestió de xifres, tenen el cable desconnectat del cor i de les tripes. D'altra banda tenim discogràfiques independents, que tenen raó d’estar cremades, però aquestes sí que viuen dels artistes minoritaris i llavors, contra el que es pensa, sovint tenen contractes més lleonins encara que les multinacionals. Però finalment hi ha persones a aquesta pseudoindústria, persones meravelloses que treballen en multinacionals o independents o en agències de management, grans o petites, o en promotores... i creuen en la música, i tenen criteri propi i no el que dicta l'NME, ni la llista de vendes, i creuen en el que els fa vibrar, i són legals, i s’ho curren tant com si fosin militants o guerrers. Aquests són els meus herois i heroïnes de la indústria.

El vent de Chinook et porta les teves arrels macedònies (“Makedonija”). Per a quan un disc amb més arrels mallorquines o catalanes? ;-) O també n’hi ha que tu reconeixes com a tals en aquest mateix disc?
Parlava amb l’Aleix (Puig) de fer un disc amb músics macedonis, d’Andalusia, de Mallorca i Catalunya, i cançons tradicionals d’aquests llocs. És geogràficament difícil però em ve tant de gust! Seria tan punk mesclar una gajda amb una gralla, un kemane amb una guitarra espanyola i un tapan amb un cajón!
Següent
Roger Padrós