Les reivindicacions en ple franquisme van generar una nova indústria cultural, representada en tots els seus vessants artístics –musical, literari, pictòric–, i en aquest sentit el disseny de les portades dels discos de l'època van esdevenir una altra manifestació innovadora.
Portada de l'EP de Núria Feliu amb Gent (Edigsa,1965) Foto: Imatge cedida per Òscar Dalmau
Diu la dita que no es pot jutjar un llibre per la portada, però també hi ha qui diu que la primera impressió és la que compta. Cap als anys seixanta sorgeix una voluntat renovadora que també es concep a través de les portades dels vinils, les quals prenen importància per si mateixes, en sintonia amb el disc que encapçalen.
Al Tall, Posa vi, posa vi (Edigsa, 1978) Foto: Arxiu EDR
Davant una gràfica franquista més aviat conservadora i tradicional, la indústria catalana s'interessa per les propostes estrangeres. "Els nous aires que influeixen en el panorama català fan referència a la gràfica pop, pròpia dels països anglosaxons. A través del color i l'expressivitat neix la voluntat de recuperar la gràfica històrica", argumenta la professora del centre universitari de Disseny de Barcelona (BAU) Maria Àngels Fortea. El disc
Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (Parlophone, 1967) de
The Beatles i
The Velvet Underground & Nico (Verve Records, 1967), de la banda encapçalada per
Lou Reed, tenen una gran influència sobre l'estil català, com per exemple l'EP
A collir pebrots (Edigsa, 1970) de
La Trinca, dissenyat per Amèrica Sánchez.
En aquest context la gràfica catalana troba una escletxa d'expressió en oposició al règim, i a més "s'adapta més a l'estil de la música catalana", tal com explica Fortea.
Portada disc Els 4Z Foto: Imatge cedida per Òscar Dalmau
La presència de les discogràfiques
En l'auge de la indústria cultural sorgeixen els principals segells discogràfics de nova creació: Edigsa, Concèntric (nascut de l'escissió de la primera esmentada) i Pu-put (més minoritària). "Tots ells volien tenir una línia gràfica definida", assegura la professora de Disseny. Cadascuna de les discogràfiques tenia un dissenyador que s'encarregava de bona part de les portades del segell, però no en tenia l'exclusivitat.
Edigsa, l'editorial musical per excel·lència, encarregada de llançar al mercat la Nova Cançó, escull un dels pares del disseny,
Jordi Fornas, perquè firmi les seves portades. Utilitzava la mateixa tècnica que en altres suports: fotografies cremades, en blanc i negre i aplicant una segona tinta.
En el cas de Concèntric, el cantautor
Pau Riba encapçala els dissenys de la discogràfica. Entra al segell com a membre del
Grup de Folk i opta per una estètica més avantguardista, propera a la psicodèlia. "Tenia una gran cultura visual. Juga amb la imatge, però utilitza una gamma de colors més àmplia, en comparació amb Fornas", comenta M. Àngels Fortea. Un clar exemple és la portada del senzill
L'home estàtic (Concèntric, 1972).
Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971) també és considerada una de les portades més destacables de
Riba , sobretot per la càrrega de simbolisme.
Guillermina Motta, Visca l'amor! (Concèntric, 1968). Foto: Arxiu EDR
En el cas de Pu-put aposten per
Enric Satué, que trenca amb la tradició dels anteriors i es basa en la il·lustració. A més, posa especial èmfasi en la simbologia pròpia de la cultura catalana.
Tot i això, aquests no van ser els únics. Les discogràfiques van coincidir en aquesta tendència, però no totes les portades les firmaven aquestes tres personalitats. També cal esmentar la feina de Manuel Boix (pel que fa als
discos d'
Al Tall ), Enric Sió (a
Visca l’amor, amb Concèntric, 1968, de
Guillermina Motta), Claret Serrahima, Josep Fortuny (per als discos de la
Companyia Elèctrica Dharma), artistes plàstics (com ara Antoni Tàpies, Antoni Miró, Miquel Barceló) i un llarg etcètera. Al
número 100 de la revista
Enderrock hi ha un recull de les 50 millors portades on apareixen aquests i altres autors.
El llegat que resta avui
Els dissenys de les portades van evolucionar amb la realitat social del moment. Es concebien com obres d'art, tenien personalitat pròpia i eren la primera impressió visual que tenia la gent abans d'escoltar-ne l'interior. "En aquell temps es tenia molt en compte que els discos també havien d'entrar pels ulls, no només per les orelles. La portada és la carta de presentació d'un treball discogràfic. I al darrere de moltes hi havia artistes de renom", assegura el comunicador
Òscar Dalmau, gran amant de la música i el disseny dels seixanta.
La Trinca, EP A collir pebrots (Edigsa, 1970)
Les portades de segells nord-americans de jazz com Blue Note o Impuls van despertar l'interès de
Dalmau. A partir d'aquí va començar a col·leccionar elapés de tota mena, i s'ha dedicat a digitalitzar-los al seu blog
philmusical.cat. "Acostumo a comprar discos per la portada. I no falla gairebé mai: si el disseny d'una portada és excel·lent, la música gravada acostuma a ser molt bona". A l'hora d'escollir tres portades, tria la feina de "dos grans mestres": Jordi Fornas i el fotògraf Oriol Maspons (l'únic que va poder fotografiar tots els
Setze Jutges junts). D'una banda, els EP
Gent (Edigsa, 1965) de
Núria Feliu i
Setze Jutges (Edigsa, 1966) de
Dodó Escolà amb disseny i fotografia de Fornas. De l'altra, l'EP
Lluny (Edigsa, 1964) d'
Els 4Z,
disseny de Fornas i imatge de Maspons.
Històrics sense ressò
Queda pal·lès que els dissenys dels LP de fa cinquanta anys van marcar un capítol de la història cultural catalana. Tot i així, se n'ha parlat poc. El 2011 va morir
Jordi Fornas, el màxim representant de l'esplendor gràfica, i se'n va anar sense rebre un
reconeixement per la feina feta. La tecnologia, les dificultats del sector discogràfic, són alguns dels factors que provoquen que a dia d'avui el disc físic ja no tingui el valor que se li atorgava en un passat no tan llunyà, però no per això s'ha d'oblidar que abans més que ara es jutjava un disc també per la portada.
Portada del disc Setze Jutges (Edigsa, 1966) de Dodó Escolà Foto: Imatge cedida per Òscar Dalmau