Text: Jordi Martí. Foto: arxiu EDR
Dies enrere vam assistir a L’Auditori de Barcelona al darrer concert que Kazushi Ono va fer com a director convidat de l’OBC, abans d’assumir la titularitat de l’orquestra el proper setembre. Al programa, entre l’estrena d’una nova composició del sabadellenc Benet Casablancas i la Segona simfonia del rus Rakhmàninov, va sonar el Concert per a violí i orquestra de Johannes Brahms, amb la participació de la prodigiosa violinista nord-americana Hilary Hahn com a solista.
Brahms va escriure aquest bucòlic concert el 1878, quan ja era un compositor consagrat i malcarat. Es va inspirar al llac austríac de Pörtschach, on a les nits es reflectien multitud d’estels. Moltes nits enrere, però, Brahms havia estat un jovenet que animava amb el piano les tavernes, prostíbuls i locals de mala nota del port d’Hamburg, la seva ciutat natal.
Els manuals de música clàssica emparenten el ‘conservador’ Brahms amb dos il·lustres predecessors, Bach i Beethoven. D’aquest trio en diuen ‘Les tres bes alemanyes’. Però si projectem la figura del músic hamburguès endavant en lloc d’enrere, el podríem connectar amb una altra be tant o més llegendària: els Beatles, que van actuar regularment als baixos fons del port hamburguès durant dos anys i mig, entre 1960 i 1962, foguejant-se en tota mena de situacions incòmodes i sòrdides, barallant-se i dormint poc.
Sembla que els Beatles, que venien d’una altra ciutat eminentment marinera i proletària, Liverpool, s’identificaven molt més amb el sentit de l’ofici i el rodatge diari de Bach que no pas amb la romàntica expansió de l’ego de Beethoven. Però és amb Brahms amb qui aquells jovenets anglesos van compartir un element realment important com és el teló de fons de la seva formació: els baixos fons hamburguesos.
Precisament aquest teló de fons és el protagonista de l’article més suculent del darrer número de la revista 440Clàssica, titulat “Peixet fregit i cigaló, doctor Brahms?”. Al text en qüestió, el cuiner i melòman Jaume Biarnés, de la Fundació Alícia, ens torna a deixar bocabadats amb uns quants consells per fregir peix correctament mentre recrea aquella Hamburg popular i marinera on va créixer Johannes Brahms, de qui diu que tenia ‘un paladar proletari’. Aquests articles musicals-gastronòmics no tenen preu, perquè ens fan escoltar l'anomenada música sèria d’una altra manera.