La revista digital setmanal d'Enderrock
Avancem en exclusiva un nou clip de la banda de Banyoles: "Joia"
Kitsch a la Cova, el camí que porta al negre
Lluís Costabella i Jona Pairó són el duet supervivent de la mítica banda banyolina Kitsch. Ara s'han aliat amb Mon a la Cova (Casual) per enfosquir encara més el seu so, sense renegar del passat, rere el nom de Kitsch a la Cova. El resultat és un disc homònim editat per La Dalla Records que transita pels territoris més tenebrosos i ombrívols, i que presentaran a El Born Centre Cultural el proper 13 de maig.
Text i fotos: Xavier Mercadé.
Estàveu predestinats a entendre-us, Kitsch i Mon a la Cova?
Lluís Costabella: Va ser una llàstima no haver contactat abans. Nosaltres en tenim pocs, d’amics, però amb els que tenim la relació ha estat sempre molt fructífera. És el destí, no crec en les casualitats. Ha estat sobretot una feina de persistència tant d’ell com de Kitsch el que ha fet que tornéssim a coincidir. Amb les dificultats que teníem, lo difícil que estava tot i la poca empatia i sintonia que hi havia amb el que fèiem en aquell moment, qualsevol hauria plegat. Amb la poca gent que som i que coincidim, no et pots permetre el luxe de perdre de vista Mon a la Cova.
En quin moment hi ha la gènesi de Kitsch a la Cova?
Mon a la Cova: Els Casual vam decidir separar-nos abans del 2010, però abans vam voler fer un parell de versions de Kitsch (“Hora fosca” i “Desbarrant”) que s’aprofitarien per al disc EsKitschofrènia (autoeditat, 2013), d’homenatge al grup.
LL.C: Això va coincidir amb la sortida del senzill Sense nom (autoeditat, 2013), va plegar en David Zamora com a guitarra i jo em vaig veure amb molta mandra per recuperar el format de trio i tornar a fer tots els arranjaments del repertori. Veia que tenia una banda perfecta, que el funcionament de treure només singles era idoni i eficient, però de cop i volta havia de refer-ho tot. Aleshores em vaig plantejar: per què no ve en Mon a cantar? Jo puc dedicar-me més a tocar la guitarra, i deixem el so més trepidant de Kitsch –que ja tenim una edat!– i busquem un camí diferent, més fosc.
M.C: Quan fa deu anys vaig fer el meu disc en solitari, Sessions greus (autoeditat, 2013), ells se'm van oferir per fer-me de banda d’acompanyament i jo vaig quedar molt flipat. Al final ha estat un projecte diferent. Més enllà de les col·laboracions, sempre els he seguit com a públic i anàvem coincidint.
LL.C: No em donava la gana, no podia permetre que un talent com el de Mon quedés oblidat sense fer música. I si ells podien cantar les de Kitsch, perquè no podíem cantar nosaltres les de Casual?
M.C: En Lluís em va trucar un dia i em va dir que tenia diversos problemes filosòfics, un dels quals era que el grup havia mort al vídeo de “Sense nom”, i que què podia fer a partir d’aquell moment. Aleshores em va proposar de fer Kitsch a la Cova i em van caure els collons a terra. Des d’aquella conversa fins a tenir el CD a les mans hi ha hagut una feinada increïble. Què farem? Què serem? Com ho farem? Quin repertori?
Ha estat un projecte cuinat a foc lent, oi?
M.C: Tot s’ha fet amb un esforç considerable però avançant i sense parar. És un projecte nou fet per tots tres sense renunciar en absolut al nostre passat.
LL.C: Altres grups agafen, componen, toquen i ja està. Però nosaltres no som així, ens ho pensem tot i decidim molt abans d’actuar. Som platònics, ja que primer som a la cova pensant i imaginant tot el que podríem fer, i quan sortim, si ens fa por, ens tornem a tancar a la cova.
A la formació no hi ha bateria...
LL.C: Si venia en Jordi Farreres (bateria del grup) allò era Kitsch, i l’aposta era per un so de bateria diferent. Tot i que les bateries han estat tocades per en Jordi, les hem reproduït, programat i remesclat. Sap que sempre comptarem amb ell. Ara no estic condemnat que a cada cançó hi soni la mateixa bateria, el so ara és diferent a cada tema.
Com heu adaptat el repertori al nou estil?
LL.C: La premissa era intentar que el so s’acostés al que hagués fet John McGeoch (Magazine, Visage, Siouxie & The Banshees, PIL). Ell era el referent claríssim on volíem anar amb el so de les guitarres. També volíem que aparegués el so dels sintetitzadors més sinistres, com els d’Ana Curra amb Parálisis Permanente o el teclat dels Fuzztones. Un altre fet claríssim és que hem hagut de canviar el to de les cançons per adaptar-les al de Mon, i també la seva veu s’ha hagut d'adaptar a les nostres necessitats. A més, en Mon té una gran cultura musical, va a concerts i està al dia de les novetats discogràfiques. Això no té preu a l’hora d’ajudar a les mescles.
M.C: La idea en principi era no posar-nos massa pressió, fer trs o quatre cançons i penjar-es a un Bandcamp, i si ens ho passàvem bé potser fer-ne alguna més. Però al final ens hem animat a fer un disc sencer amb 14 cançons.
LL.C: A nosaltres no ens donen gaires oportunitats, i aprofitem les que apareixen. Quan ens van proposar de tocar a l’(a)phònica i al Mercat de Música Viva de Vic no vam dubtar tot i no tenir ni una maqueta enllestida. És la venada punk que ens apareix sempre. Ho havíem que presentar a més llocs, com a La Mirona de Salt, però ho vam aturar fins que tot estigués més treballat, perquè la gent a qui li interessi sàpiga què va a veure, per no confondre’ls.
Com ho heu fet per enfosquir encara més el so?
LL.C: Hem triat molt bé els temes pensant molt en qui els havia de cantar. I per sort teníem repertori per fer-ho amb les nostres cançons, les de Mon a la Cova i les de Casual.
M.C: Al final el disc ha estat més guitarrer del que ens imaginàvem, però els sintetitzadors s'hi senten clarament. La tria de sons ha estat molt minuciosa però també molt divertida.
LL.C: I amb aquest format ho podem portar en directe. Amb Kitsch ens condicionava molt fer-ho tot. Jo tots els sintes de Devo, Ultravox o Kraftwerk me’ls conec de memòria, i els he volgut aplicar en aquest projecte. A Joan Pairó (baixista de la formació) li vam dir que totes les cançons serien tocades com si fossin PIL o Bauhaus, amb línies hipnòtiques i que no quedés ni un forat lliure. Vam buscar el punt més proper al post-punk o a l’after-punk, que de vegades va cap la foscor però també cau en la psicodèlia. I tot, menys les trompetes d’“Astènia d’abril”, són melodies melancòliques tipus Placebo o Siouxie.
Al disc versioneu “She’s in Parties” de Bauhaus i “First and Last and Always” de The Sisters of Mercy. Per què heu triat aquests temes?
LL.C: El de Bauhaus el vam triar per demostrar que la veu de Mon pot agradar o no, però canta de puta mare. És una cançó per lluir-se i quedar a l’alçada de les circumstàncies. L’altre, el de The Sisters of Mercy, va venir de part seva, ja que formava part del repertori que feia en acústic. Són dues versions molt respectuoses amb l’original però on malgrat tot es veu el nostre segell.
M.C: Aquestes versions també ajuden molt a situar d’on venim. Però no podem pretendre sonar com el que no som.
Justament això és el que s’espera d’un disc on participeu vosaltres. No us imagino amb un ukelele ni amb camises hawaianes...
Ll.C: Bé, a “Gris” hi ha una marimba! Jo tinc un banc de sons però sempre solen ser primitius. Al disc hi pots sentir so de senglars, portes grinyolant... i hem aprofitat tot el que hem pogut per a la gravació.
Sempre heu estat un grup al marge de modes i que no ha encaixat mai enlloc.
LL.C: És que ens agrada el que fem i anem per lliure fent el que ens agrada. No ha estat mai la nostra prioritat arribar a un públic massiu ni sabríem com fer-ho. Nosaltres només som ambiciosos amb la feina ben feta.
El Kitsch 10 (Laura R. Perkins, 2008) us va alliberar?
LL.C: Totalment. És un disc que va coincidir amb el moment en què jo estava a l’atur, deprimit, i tenia la idea molt clara que seria el ‘Kitsch Adéu’, l'últim disc de Kitsch. Simbòlicament tancava un cercle, i a partir d’aquí només hem tret singles, directes i recopilatoris. Curiosament tot hi està pensat, escrit i fet com a darrer disc. Però la música és el meu equilibri, si no fos per això no m’aguantaria ni jo mateix. Reconec que també és maco compartir la feina, la part social, però som gent que hem après a ser socials molt a poc a poc, m’ha costat molt. La primera vegada que vaig veure que la gent cantava les meves cançons gairebé em moro, estava horroritzat. Quan vaig veure que allò que feia podia ser d’altres em vaig endur una gran sorpresa. A poc a poc amb els anys ho he pogut anar suavitzant. I si com a persones ens costa encaixar, com a grup també ens costa fer-ho. I la gent a qui li agrada Kitsch és també gent especial, amb alguna cosa especial. Són pocs, la majoria prefereixen escoltar Flaixbac i ja està.
Els cuideu poc. Les actuacions en directe han estat molt poques...
LL.C: No és culpa nostra, sempre que hi ha hagut les condicions per fer-ho ho hem fet. És un esforç que ens ha de compensar, no econòmicament sinó que sigui viable. No ens podem permetre el luxe d’arribar a les 6 de la matinada, destrossats després d’haver treballat gratis. L'endemà hem de funcionar a les nostres feines amb tota la normalitat. Aquest tipus de desgast no el volem!
M.C: És difícil fer-ho en bones condicions, potser és millor fer-ne menys però que funcionin.
LL.C: Tothom pensa que et pots guanyar bé la vida amb la música, i és impossible. Al final acabem mirant preus per fer les enganxines, per a les fotocòpies del full de premsa o per a la fabricació dels discos.
M.C: A canvi, és bestial que hi hagi hagut tres persones que s’hagin ofert a fer els videoclips de tres cançons sense demanar res a canvi i quan les cançons no estaven ni gravades. Això no té preu, ens va emocionar molt i per això hem fet una edició especial amb un DVD amb aquests clips i una galeria de fotos del concert de l’(a)phònica.
LL.C: Són vídeos i fotos fetes amb el cor, i editar-los en un DVD és un agraïment a la seva tasca. Al final totes les idees que han anat arribant s’han acabat utilitzan, i el muntatge amb el CD i el DVD significa les diferents fases de la lluna, igual que el contingut del disc està format per diverses fases.
Què podrà veure la gent que vagi al vostre concert a El Born del proper 13 de maig?
LL.C: Farem el disc sencer de Kitsch a la Cova i tres o quatre cançons més. Sobretot veuran el projecte en conjunt amb cançons noves, altres de bandes anteriors, versions i alguna altra sorpresa que encara hem de decidir. El que sí que no hi haurà és un revival de Kitsch, això no entra dins els nostres projectes. La resurrecció ja vindrà més endavant, el tercer dia. I encara som al primer.
Kitsch és una cèl·lula adormida?
LL.C: Ja ens han mort. Jo sóc catòlic, apostòlic i romàntic i crec que ressuscitarà al tercer dia. Tot dependrà de les dones que empenyin la làpida... Espero que siguin les coristes de Herman Brood o del Gruppo Sportivo, sempre vaig estar enamorat d’aquelles veus.
Lluís Costabella: Va ser una llàstima no haver contactat abans. Nosaltres en tenim pocs, d’amics, però amb els que tenim la relació ha estat sempre molt fructífera. És el destí, no crec en les casualitats. Ha estat sobretot una feina de persistència tant d’ell com de Kitsch el que ha fet que tornéssim a coincidir. Amb les dificultats que teníem, lo difícil que estava tot i la poca empatia i sintonia que hi havia amb el que fèiem en aquell moment, qualsevol hauria plegat. Amb la poca gent que som i que coincidim, no et pots permetre el luxe de perdre de vista Mon a la Cova.
En quin moment hi ha la gènesi de Kitsch a la Cova?
Mon a la Cova: Els Casual vam decidir separar-nos abans del 2010, però abans vam voler fer un parell de versions de Kitsch (“Hora fosca” i “Desbarrant”) que s’aprofitarien per al disc EsKitschofrènia (autoeditat, 2013), d’homenatge al grup.
LL.C: Això va coincidir amb la sortida del senzill Sense nom (autoeditat, 2013), va plegar en David Zamora com a guitarra i jo em vaig veure amb molta mandra per recuperar el format de trio i tornar a fer tots els arranjaments del repertori. Veia que tenia una banda perfecta, que el funcionament de treure només singles era idoni i eficient, però de cop i volta havia de refer-ho tot. Aleshores em vaig plantejar: per què no ve en Mon a cantar? Jo puc dedicar-me més a tocar la guitarra, i deixem el so més trepidant de Kitsch –que ja tenim una edat!– i busquem un camí diferent, més fosc.
M.C: Quan fa deu anys vaig fer el meu disc en solitari, Sessions greus (autoeditat, 2013), ells se'm van oferir per fer-me de banda d’acompanyament i jo vaig quedar molt flipat. Al final ha estat un projecte diferent. Més enllà de les col·laboracions, sempre els he seguit com a públic i anàvem coincidint.
LL.C: No em donava la gana, no podia permetre que un talent com el de Mon quedés oblidat sense fer música. I si ells podien cantar les de Kitsch, perquè no podíem cantar nosaltres les de Casual?
M.C: En Lluís em va trucar un dia i em va dir que tenia diversos problemes filosòfics, un dels quals era que el grup havia mort al vídeo de “Sense nom”, i que què podia fer a partir d’aquell moment. Aleshores em va proposar de fer Kitsch a la Cova i em van caure els collons a terra. Des d’aquella conversa fins a tenir el CD a les mans hi ha hagut una feinada increïble. Què farem? Què serem? Com ho farem? Quin repertori?
Ha estat un projecte cuinat a foc lent, oi?
M.C: Tot s’ha fet amb un esforç considerable però avançant i sense parar. És un projecte nou fet per tots tres sense renunciar en absolut al nostre passat.
LL.C: Altres grups agafen, componen, toquen i ja està. Però nosaltres no som així, ens ho pensem tot i decidim molt abans d’actuar. Som platònics, ja que primer som a la cova pensant i imaginant tot el que podríem fer, i quan sortim, si ens fa por, ens tornem a tancar a la cova.
A la formació no hi ha bateria...
LL.C: Si venia en Jordi Farreres (bateria del grup) allò era Kitsch, i l’aposta era per un so de bateria diferent. Tot i que les bateries han estat tocades per en Jordi, les hem reproduït, programat i remesclat. Sap que sempre comptarem amb ell. Ara no estic condemnat que a cada cançó hi soni la mateixa bateria, el so ara és diferent a cada tema.
Com heu adaptat el repertori al nou estil?
LL.C: La premissa era intentar que el so s’acostés al que hagués fet John McGeoch (Magazine, Visage, Siouxie & The Banshees, PIL). Ell era el referent claríssim on volíem anar amb el so de les guitarres. També volíem que aparegués el so dels sintetitzadors més sinistres, com els d’Ana Curra amb Parálisis Permanente o el teclat dels Fuzztones. Un altre fet claríssim és que hem hagut de canviar el to de les cançons per adaptar-les al de Mon, i també la seva veu s’ha hagut d'adaptar a les nostres necessitats. A més, en Mon té una gran cultura musical, va a concerts i està al dia de les novetats discogràfiques. Això no té preu a l’hora d’ajudar a les mescles.
M.C: La idea en principi era no posar-nos massa pressió, fer trs o quatre cançons i penjar-es a un Bandcamp, i si ens ho passàvem bé potser fer-ne alguna més. Però al final ens hem animat a fer un disc sencer amb 14 cançons.
LL.C: A nosaltres no ens donen gaires oportunitats, i aprofitem les que apareixen. Quan ens van proposar de tocar a l’(a)phònica i al Mercat de Música Viva de Vic no vam dubtar tot i no tenir ni una maqueta enllestida. És la venada punk que ens apareix sempre. Ho havíem que presentar a més llocs, com a La Mirona de Salt, però ho vam aturar fins que tot estigués més treballat, perquè la gent a qui li interessi sàpiga què va a veure, per no confondre’ls.
Com ho heu fet per enfosquir encara més el so?
LL.C: Hem triat molt bé els temes pensant molt en qui els havia de cantar. I per sort teníem repertori per fer-ho amb les nostres cançons, les de Mon a la Cova i les de Casual.
M.C: Al final el disc ha estat més guitarrer del que ens imaginàvem, però els sintetitzadors s'hi senten clarament. La tria de sons ha estat molt minuciosa però també molt divertida.
LL.C: I amb aquest format ho podem portar en directe. Amb Kitsch ens condicionava molt fer-ho tot. Jo tots els sintes de Devo, Ultravox o Kraftwerk me’ls conec de memòria, i els he volgut aplicar en aquest projecte. A Joan Pairó (baixista de la formació) li vam dir que totes les cançons serien tocades com si fossin PIL o Bauhaus, amb línies hipnòtiques i que no quedés ni un forat lliure. Vam buscar el punt més proper al post-punk o a l’after-punk, que de vegades va cap la foscor però també cau en la psicodèlia. I tot, menys les trompetes d’“Astènia d’abril”, són melodies melancòliques tipus Placebo o Siouxie.
Al disc versioneu “She’s in Parties” de Bauhaus i “First and Last and Always” de The Sisters of Mercy. Per què heu triat aquests temes?
LL.C: El de Bauhaus el vam triar per demostrar que la veu de Mon pot agradar o no, però canta de puta mare. És una cançó per lluir-se i quedar a l’alçada de les circumstàncies. L’altre, el de The Sisters of Mercy, va venir de part seva, ja que formava part del repertori que feia en acústic. Són dues versions molt respectuoses amb l’original però on malgrat tot es veu el nostre segell.
M.C: Aquestes versions també ajuden molt a situar d’on venim. Però no podem pretendre sonar com el que no som.
Justament això és el que s’espera d’un disc on participeu vosaltres. No us imagino amb un ukelele ni amb camises hawaianes...
Ll.C: Bé, a “Gris” hi ha una marimba! Jo tinc un banc de sons però sempre solen ser primitius. Al disc hi pots sentir so de senglars, portes grinyolant... i hem aprofitat tot el que hem pogut per a la gravació.
Sempre heu estat un grup al marge de modes i que no ha encaixat mai enlloc.
LL.C: És que ens agrada el que fem i anem per lliure fent el que ens agrada. No ha estat mai la nostra prioritat arribar a un públic massiu ni sabríem com fer-ho. Nosaltres només som ambiciosos amb la feina ben feta.
El Kitsch 10 (Laura R. Perkins, 2008) us va alliberar?
LL.C: Totalment. És un disc que va coincidir amb el moment en què jo estava a l’atur, deprimit, i tenia la idea molt clara que seria el ‘Kitsch Adéu’, l'últim disc de Kitsch. Simbòlicament tancava un cercle, i a partir d’aquí només hem tret singles, directes i recopilatoris. Curiosament tot hi està pensat, escrit i fet com a darrer disc. Però la música és el meu equilibri, si no fos per això no m’aguantaria ni jo mateix. Reconec que també és maco compartir la feina, la part social, però som gent que hem après a ser socials molt a poc a poc, m’ha costat molt. La primera vegada que vaig veure que la gent cantava les meves cançons gairebé em moro, estava horroritzat. Quan vaig veure que allò que feia podia ser d’altres em vaig endur una gran sorpresa. A poc a poc amb els anys ho he pogut anar suavitzant. I si com a persones ens costa encaixar, com a grup també ens costa fer-ho. I la gent a qui li agrada Kitsch és també gent especial, amb alguna cosa especial. Són pocs, la majoria prefereixen escoltar Flaixbac i ja està.
Els cuideu poc. Les actuacions en directe han estat molt poques...
LL.C: No és culpa nostra, sempre que hi ha hagut les condicions per fer-ho ho hem fet. És un esforç que ens ha de compensar, no econòmicament sinó que sigui viable. No ens podem permetre el luxe d’arribar a les 6 de la matinada, destrossats després d’haver treballat gratis. L'endemà hem de funcionar a les nostres feines amb tota la normalitat. Aquest tipus de desgast no el volem!
M.C: És difícil fer-ho en bones condicions, potser és millor fer-ne menys però que funcionin.
LL.C: Tothom pensa que et pots guanyar bé la vida amb la música, i és impossible. Al final acabem mirant preus per fer les enganxines, per a les fotocòpies del full de premsa o per a la fabricació dels discos.
M.C: A canvi, és bestial que hi hagi hagut tres persones que s’hagin ofert a fer els videoclips de tres cançons sense demanar res a canvi i quan les cançons no estaven ni gravades. Això no té preu, ens va emocionar molt i per això hem fet una edició especial amb un DVD amb aquests clips i una galeria de fotos del concert de l’(a)phònica.
LL.C: Són vídeos i fotos fetes amb el cor, i editar-los en un DVD és un agraïment a la seva tasca. Al final totes les idees que han anat arribant s’han acabat utilitzan, i el muntatge amb el CD i el DVD significa les diferents fases de la lluna, igual que el contingut del disc està format per diverses fases.
Què podrà veure la gent que vagi al vostre concert a El Born del proper 13 de maig?
LL.C: Farem el disc sencer de Kitsch a la Cova i tres o quatre cançons més. Sobretot veuran el projecte en conjunt amb cançons noves, altres de bandes anteriors, versions i alguna altra sorpresa que encara hem de decidir. El que sí que no hi haurà és un revival de Kitsch, això no entra dins els nostres projectes. La resurrecció ja vindrà més endavant, el tercer dia. I encara som al primer.
Kitsch és una cèl·lula adormida?
LL.C: Ja ens han mort. Jo sóc catòlic, apostòlic i romàntic i crec que ressuscitarà al tercer dia. Tot dependrà de les dones que empenyin la làpida... Espero que siguin les coristes de Herman Brood o del Gruppo Sportivo, sempre vaig estar enamorat d’aquelles veus.