La revista digital setmanal d'Enderrock
- 103
Premi Enderrock 2016 de la crítica al millor disc de pop-rock de l'any
Xarim Aresté: "Hem fet el disc entre amics, ha estat més aviat una antiproducció"
Xarim Aresté s'emporta el màxim reconeixement en composició de la categoria pop-rock amb el disc 'La rosada' (BankRobber, 2015), i va passant a la història l'etapa en què alguns només l'associaven a la faceta de guitarrista acompanyant grups com Sopa de Cabra, Sanjosex o Maika Makovski. La trajectòria en solitari després de tres discos amb Very Pomelo està sent més guardonada que mai.
Text: S.T. i H.M.A. Foto: Noemí Elias
Aquest any has guanyat el Premi Altaveu, el Premi Cerverí a la millor lletra de cançó per “A l’univers li sua” i ara el Premi Enderrock 2016 de la crítica al millor disc de pop-rock. Com valores tots aquests reconeixements?
N'estic molt content i molt orgullós perquè ho hem fet sense mitjans, i em motiva. Però tinc la sensació que no encara no he fet res. Vull dir que espero guanyar molts més premis, perquè espero fer-ho millor.
Aquest és el teu segon disc en solitari, i en altres grups et veiem tocar molt més la guitarra que en aquest. Per què?
De vegades estic més avorrit de l’instrument o menys; de vegades no tinc una guitarra a mà i tinc més a mà un altre instrument. En la composició vaig variant. I he de dir que no m'he considerat mai un guitarrista, tot i que em sento molt afortunat de tots els amics que em criden per tocar la guitarra. No estudio guitarres, no és una prioritat a la meva vida aprendre a tocar aquest instrument. Però també he de dir que em costa més escriure les lletres que no escriure el solo, no té tant misteri.
I a La rosada (BankRobber, 2015) com han nascut les cançons?
És que fan el que volen. De vegades t’esperes que vinguin i no vénen, i altres dies vénen molt seguit. Suposo que es tracta d'estar atent, i les cançons van venint.
I com ha sorgit la banda sonora Cine Ebro, inclosa en un segon disc a La rosada?
Feia temps que tenia pensat de fer-ho. Tinc un estudi molt casolà a la meva habitació i gravo moltes cançons, i la majoria no van enlloc. Tenia tot un calaix de músiques, la majoria horroroses, que no es poden ni escoltar, però en tenia algunes que podia ajuntar en un tot. Eren dels últims deu anys, i van sorgir coses antigues que es podien posar en relació amb el que faig ara. M’agrada relacionar-ho en un mateix disc.
És la teva banda sonora?
Per collons, perquè jo hi era gravant-les. I ho segueixo fent, ho faig sense adonar-me'n. És que m’ho passo molt bé creant aquestes miniatures, ho faig sense cap mena d’ambició. Potser d’aquí a uns anys si en tinc un grapat més i em ve de gust n’ajuntaré unes altres.
A La rosada la producció és molt acurada. Estàs satisfet del procés?
Sí, molt, perquè ho hem fet entre els amics: ells venien i improvisaven les seves coses sobre el que jo havia fet. Podríem dir que ha estat més una antiproducció, perquè ho hem fet alhora, s’ha anat fent al moment, sense temps de pensar si això estava bé o allò estava malament. Vam llogar el micro una setmana i havíem de fer-ho aquella setmana [somriu].
Quins projectes tens per al 2016?
Ui, estic molt emocionat amb això. He muntat una banda que es diu El Conjunt del Miracle, que és un onzet, un munt de músics que admiro molt! Per mi és un honor que toquin les meves cançons, i la idea és voltar i fer coses amb aquesta formació. Anar amunt i avall.
Posar-se d’acord onze músics serà difícil...
Per això és un miracle! Però, oh, serà molt bonic, sona molt bé!