La revista digital setmanal d'Enderrock
- 105
Santi Balmes, Adrià Puntí, Jaume Pla, Lluís Gavaldà i Marc Ros parlen del llegat del músic
Hi ha algú a qui no li agradi David Bowie?
L'escena catalana ha rebut amb tristesa la notícia de la mort de David Bowie, un referent en tots els sentits per a la música global. És per això que a EDR recollim les valoracions de cinc músics catalans –Adrià Puntí, Santi Balmes (Love of Lesbian), Lluís Gavaldà (Els Pets), Jaume Pla (Mazoni) i Marc Ros (Sidonie)– i també del fotògraf Francesc Fàbregas. Aquest dissabte la sala Razzmatazz organitza un concert d'homenatge a David Bowie gratuït (obertura de portes a les 21h) on participaran Elefantes, Miqui Puig, Àlex Torío, Seward i Mi Capitán, entre molts altres. Les sessions de DJ Amable i DJ Ley també estaran dedicades a l'obra de Bowie.
Text: Helena Morén Alegret. Fotos: Xavier Mercadé
Adrià Puntí: "Si alguna cosa té David Bowie és que és multicolor, pluridisciplanari. Jo en tinc referents musicals, cinematogràfics, actorals, des de petit. De tota manera, jo crec que és una mort momentània; d'ell se'n pot esperar qualsevol cosa... Molta música d'ell m'ha estat referencial, però molta. I no només en el pla musical, sinó també de proposta artística. Pel·lícules com El ansia (1983), Gigolo (1981), Yo, Cristina F (1979)...; discos molt diversos i cançons com "Rock & Roll Suicide", "Five Years", "Life on Mars?"... No pararia mai de citar obra seva. Jo tinc gravades casolanament totes aquestes cançons seves, i "Changes", "Space Oddity", "Starman" i tantes altres.
Lluís Gavaldà (Els Pets): "Potser no sóc gaire objectiu, perquè durant una època vaig estar abduït per David Bowie, durant anys i d'una manera malaltissa. Tot va començar quan en el meu primer viatge a Anglaterra vaig veure un vinil amb la seva cara travessada per un raig vermell. Me'l vaig comprar, i des d'aleshores hi vaig ser addicte total. Fins al punt que me'n vaig comprar un pòster de mida real –si us he de donar un consell, no compreu mai un pòster de mida real, sobretot si torneu amb tren... fa de molt mal portar!–. Jo era dels que es disfressaven d'ell, en tenia les carpetes forrades a l'escola..., i avui quan ha marxat m'he adonat de la companyia que em feia, perquè tot i que no el vaig conèixer personalment, ha tingut importància en la teva vida. Per a mi Bowie musicalment té dos vessants: un d'icònic, de personatge amb presència que captiva, amb el seu continu canvi de look, era un tio magnètic, i l'altre vessant, estrictament musical, que sempre anava davant el vent, sempre per davant dels seus coetanis, sabia olorar la nova tendència abans que arribés. Avui la pregunta és: Hi ha algú a qui no li agradi David Bowie? Perquè hi ha tants Bowies com gustos de la gent. Això és el que el fa mític. Amb Els Pets no en tenim versions gravades, però sí que a les proves de so hem tocat molts cops 'Ziggy Stardust' o 'Five Years', perquè tenen els acords fàcils i llavors les sé tocar [somriu]. Amb el Joan Reig ens havíem fet un fart d'escoltar el disc David Live, un directe a Filadèlfia".
Santi Balmes (Love of Lesbian): "David Bowie ha estat un personatge amb una trajectòria polièdrica. Seria un error analitzar-lo només musicalment, perquè és tantes coses... Seria no fer-li justícia. Ell és tota una manera de pensar i d'enfrontar-se a l'art i a la cultura contemporània. Sabia potenciar el seu jo artístic d'una manera molt versàtil. M'ha acompanyat en moltíssims moments de la meva vida. Amb ell vaig viure el meu primer concert frustat, a la gira The Glass Spider Tour: el vaig escoltar des de fora del Miniestadi perquè aleshores no tenia diners per pagar l'entrada. Més que destacar-ne un disc, Bowie em va captivar per cançons com 'Life on Mars?', 'Heroes' o 'Ashes to ashes', que em fascinava. També el videoclip de 'Blue Jean' va ser un terratrèmol mental per a mi. I el documental Cracked Actor (BBC, 1974) em sembla espectacular. També recordo el vinil d'Aladdin Sane (RCA, 1973) que tenien els meus cosins grans per casa, més enllà dels singles. Però la meva generació va escoltar el Bowie dels vuitanta primer: 'This is not America' em flipava, i va ser després que vam recular a escoltar el Bowie dels setanta. Els girs que feia per reinventar-se contínuament m'agradaven molt, fins i tot amb els Tin Machine. Era impressionant com xupava de la literatura o de corrents filosòfiques i ho sintetitzava tot en cançons. No l'he versionat perquè sempre li he tingut molt de respecte. Les seves cançons són molt complexes harmònicament tot i que semblin fàcils, beuen del jazz i la música contemporània. Sí que el citem amb Love of Lesbian a dues cançons, 'Allí dónde solíamos gritar' ('...todos los versos de 'Heroes' con las faltas de un chaval...') i 'Si me dices Ben, yo digo Affleck' ('...Nuestras poses de Bowie sólo podrán triunfar...'). I amb Gentle Music Man vaig col·laborar en una versió de 'Quicksand'. Avui és curiós com s'ha reactivat un grup de whatsapp que tinc amb companys de 8è d'EGB, dels 13 i 14 anys. És un dia de retrobament funerari. David Bowie i Peter Gabriel van ser els primers músics que ens van cridar l'atenció".
Jaume Pla (Mazoni): "Bowie porta la música a un nivell més estètic fins a englobar-la en altres disciplines i conceptes, amb els seus alteregos que es fabricava ell mateix. Passa la música a un altre nivell. Hi ha molta part estètica tant visual com conceptual, imaginant tota una història al voltant. L'últim disc, Blackstar, l'he d'escoltar més, però arriba fins i tot a conceptualitzar la mort. La música era més que música amb ell, que hi va afegir altres components dels quals ha begut molta gent. No existiria Marilyn Manson sense l'imaginari de David Bowie, per posar un exemple. Els dos àlbums que he escoltat més d'ell són Ziggy Stardust and the Spiders from Mars i Hunky Dory. I cançons? 'Heroes', 'Space Oddity', 'Ashes to Ashes'... multitud de cançons. Jo diria que la nostra versió de Mazoni de 'Suffragette City' ve de la meva època a Holland Park, d'un homenatge que van dirigir artísticament els Sidonie. Hi vam fer també 'Starman'. Una curiositat és que la meva generació no teníem aquests Youtube que et diuen els acords de les cançons; trobar els acords et suposava moltes proves, i recordo quan vaig saber fer amb el piano 'Life on Mars?', l'emoció que vaig tenir! De David Bowie en vaig treure molts, d'acords de cançons".
Marc Ros (Sidonie): "El novembre de 2002 vam organitzar a la Bàscula un homenatge al David Bowie dels anys setanta: Els grups de Barcelona es maquillen de Ziggy Stardust. Hi van participar, entre d'altres, Àlex Torío, Carrots, Fine!, Holland Park i Möno. Per a Sidonie, Bowie juntament amb The Beatles és l'artista més important del segle XX. I no només musicalment, perquè ha influït també en la moda i les arts. Ha deixat la seva empremta. Potser Bruce Springsteen i Madonna tenen els seus fans, però qualsevol artista ha de passar per Bowie si vol saber què és ser en un escenari. Amb Sidonie n'hem tocat molts cops cançons en directe: 'Rebel Rebel', 'Space Oddity', 'Star' o 'Hang on to Yourself'. Bowie és a Sidonie des del principi: quan vaig penjar el cartell per buscar bateria al qual només va respondre l'Axel Pi, ja hi posava com a primer referent en Bowie. També toquem 'Heroes' com a himne d'amistat amb La Habitación Roja sempre que ens trobem compartint cartell en estivals. Fa uns anys vaig escriure un article per a la revista Rolling Stone sobre David Bowie que va ser publicat fins i tot a l'edició italiana de la revista".
Francesc Fàbregas (fotògraf): "Va ser el primer concert internacional que vaig veure. Era la primera vegada que viatjava a l'estranger amb l'amic Àngel Casas per cobrir un concert, el de David Bowie a París, l'abril de 1976 per a la revista Vibraciones. Aleshores ja no volien fotògrafs, però en Lenoir ens ho va gestionar: veníem de Barcelona i llavors no era gaire habitual desplaçar-se per cobrir concerts, així que la mànager hi va intercedir en positiu. Ens van deixar fer fotos en dues o tres cançons. Després l'he vist igual que el també fotògraf Xavi Mercadé als concerts del Doctor Music, el Miniestadi i l'Estadi Olímpic".
Al número 23 d'Enderrock (pàgines 24-25, març 1997), Xavi Mercadé va dedicar dues pàgines i una columna-carta a parlar del mestre Bowie en el seu cinquantè aniversari, que podeu rellegir aquí. També podeu veure quina és l'herència catalana de Bowie en aquest article.
Lluís Gavaldà (Els Pets): "Potser no sóc gaire objectiu, perquè durant una època vaig estar abduït per David Bowie, durant anys i d'una manera malaltissa. Tot va començar quan en el meu primer viatge a Anglaterra vaig veure un vinil amb la seva cara travessada per un raig vermell. Me'l vaig comprar, i des d'aleshores hi vaig ser addicte total. Fins al punt que me'n vaig comprar un pòster de mida real –si us he de donar un consell, no compreu mai un pòster de mida real, sobretot si torneu amb tren... fa de molt mal portar!–. Jo era dels que es disfressaven d'ell, en tenia les carpetes forrades a l'escola..., i avui quan ha marxat m'he adonat de la companyia que em feia, perquè tot i que no el vaig conèixer personalment, ha tingut importància en la teva vida. Per a mi Bowie musicalment té dos vessants: un d'icònic, de personatge amb presència que captiva, amb el seu continu canvi de look, era un tio magnètic, i l'altre vessant, estrictament musical, que sempre anava davant el vent, sempre per davant dels seus coetanis, sabia olorar la nova tendència abans que arribés. Avui la pregunta és: Hi ha algú a qui no li agradi David Bowie? Perquè hi ha tants Bowies com gustos de la gent. Això és el que el fa mític. Amb Els Pets no en tenim versions gravades, però sí que a les proves de so hem tocat molts cops 'Ziggy Stardust' o 'Five Years', perquè tenen els acords fàcils i llavors les sé tocar [somriu]. Amb el Joan Reig ens havíem fet un fart d'escoltar el disc David Live, un directe a Filadèlfia".
Santi Balmes (Love of Lesbian): "David Bowie ha estat un personatge amb una trajectòria polièdrica. Seria un error analitzar-lo només musicalment, perquè és tantes coses... Seria no fer-li justícia. Ell és tota una manera de pensar i d'enfrontar-se a l'art i a la cultura contemporània. Sabia potenciar el seu jo artístic d'una manera molt versàtil. M'ha acompanyat en moltíssims moments de la meva vida. Amb ell vaig viure el meu primer concert frustat, a la gira The Glass Spider Tour: el vaig escoltar des de fora del Miniestadi perquè aleshores no tenia diners per pagar l'entrada. Més que destacar-ne un disc, Bowie em va captivar per cançons com 'Life on Mars?', 'Heroes' o 'Ashes to ashes', que em fascinava. També el videoclip de 'Blue Jean' va ser un terratrèmol mental per a mi. I el documental Cracked Actor (BBC, 1974) em sembla espectacular. També recordo el vinil d'Aladdin Sane (RCA, 1973) que tenien els meus cosins grans per casa, més enllà dels singles. Però la meva generació va escoltar el Bowie dels vuitanta primer: 'This is not America' em flipava, i va ser després que vam recular a escoltar el Bowie dels setanta. Els girs que feia per reinventar-se contínuament m'agradaven molt, fins i tot amb els Tin Machine. Era impressionant com xupava de la literatura o de corrents filosòfiques i ho sintetitzava tot en cançons. No l'he versionat perquè sempre li he tingut molt de respecte. Les seves cançons són molt complexes harmònicament tot i que semblin fàcils, beuen del jazz i la música contemporània. Sí que el citem amb Love of Lesbian a dues cançons, 'Allí dónde solíamos gritar' ('...todos los versos de 'Heroes' con las faltas de un chaval...') i 'Si me dices Ben, yo digo Affleck' ('...Nuestras poses de Bowie sólo podrán triunfar...'). I amb Gentle Music Man vaig col·laborar en una versió de 'Quicksand'. Avui és curiós com s'ha reactivat un grup de whatsapp que tinc amb companys de 8è d'EGB, dels 13 i 14 anys. És un dia de retrobament funerari. David Bowie i Peter Gabriel van ser els primers músics que ens van cridar l'atenció".
Jaume Pla (Mazoni): "Bowie porta la música a un nivell més estètic fins a englobar-la en altres disciplines i conceptes, amb els seus alteregos que es fabricava ell mateix. Passa la música a un altre nivell. Hi ha molta part estètica tant visual com conceptual, imaginant tota una història al voltant. L'últim disc, Blackstar, l'he d'escoltar més, però arriba fins i tot a conceptualitzar la mort. La música era més que música amb ell, que hi va afegir altres components dels quals ha begut molta gent. No existiria Marilyn Manson sense l'imaginari de David Bowie, per posar un exemple. Els dos àlbums que he escoltat més d'ell són Ziggy Stardust and the Spiders from Mars i Hunky Dory. I cançons? 'Heroes', 'Space Oddity', 'Ashes to Ashes'... multitud de cançons. Jo diria que la nostra versió de Mazoni de 'Suffragette City' ve de la meva època a Holland Park, d'un homenatge que van dirigir artísticament els Sidonie. Hi vam fer també 'Starman'. Una curiositat és que la meva generació no teníem aquests Youtube que et diuen els acords de les cançons; trobar els acords et suposava moltes proves, i recordo quan vaig saber fer amb el piano 'Life on Mars?', l'emoció que vaig tenir! De David Bowie en vaig treure molts, d'acords de cançons".
Marc Ros (Sidonie): "El novembre de 2002 vam organitzar a la Bàscula un homenatge al David Bowie dels anys setanta: Els grups de Barcelona es maquillen de Ziggy Stardust. Hi van participar, entre d'altres, Àlex Torío, Carrots, Fine!, Holland Park i Möno. Per a Sidonie, Bowie juntament amb The Beatles és l'artista més important del segle XX. I no només musicalment, perquè ha influït també en la moda i les arts. Ha deixat la seva empremta. Potser Bruce Springsteen i Madonna tenen els seus fans, però qualsevol artista ha de passar per Bowie si vol saber què és ser en un escenari. Amb Sidonie n'hem tocat molts cops cançons en directe: 'Rebel Rebel', 'Space Oddity', 'Star' o 'Hang on to Yourself'. Bowie és a Sidonie des del principi: quan vaig penjar el cartell per buscar bateria al qual només va respondre l'Axel Pi, ja hi posava com a primer referent en Bowie. També toquem 'Heroes' com a himne d'amistat amb La Habitación Roja sempre que ens trobem compartint cartell en estivals. Fa uns anys vaig escriure un article per a la revista Rolling Stone sobre David Bowie que va ser publicat fins i tot a l'edició italiana de la revista".
Francesc Fàbregas (fotògraf): "Va ser el primer concert internacional que vaig veure. Era la primera vegada que viatjava a l'estranger amb l'amic Àngel Casas per cobrir un concert, el de David Bowie a París, l'abril de 1976 per a la revista Vibraciones. Aleshores ja no volien fotògrafs, però en Lenoir ens ho va gestionar: veníem de Barcelona i llavors no era gaire habitual desplaçar-se per cobrir concerts, així que la mànager hi va intercedir en positiu. Ens van deixar fer fotos en dues o tres cançons. Després l'he vist igual que el també fotògraf Xavi Mercadé als concerts del Doctor Music, el Miniestadi i l'Estadi Olímpic".
Al número 23 d'Enderrock (pàgines 24-25, març 1997), Xavi Mercadé va dedicar dues pàgines i una columna-carta a parlar del mestre Bowie en el seu cinquantè aniversari, que podeu rellegir aquí. També podeu veure quina és l'herència catalana de Bowie en aquest article.