He conegut gent que diu que la música només és un fenomen adolescent i de consum ràpid ("Young Americans"), però els meus amics saben bé el que va significar en la sortida de l'ou l'entrada de la figura de David Bowie a la meva vida ("Space Oddity").

Ho vaig intentar explicar fa anys en un post del meu alter ego Anhel Enorme, que ara amb els anys he simplificat molt ("Five Years"). Lluís Gavaldà ahir em deia que tothom té un Bowie a qui apreciar, és qüestió de saber per quina hora passes ("Seven"), i jo vaig tenir i sé que tindré el meu ("Ziggy Stardust"). Perquè, evidentment, penso que la música ens acompanya tota la vida com a banda sonora personal i col·lectiva, i que qui abandoni aquest plaer i referència cultural, es perd una gran manera de trobar-se amb un mateix i amb els altres ("Modern Love"). Un ser ara i aquí, per molt diversos i freaks que es percebin els oients ("Lady Stardust").

En Mazoni deia al seu Facebook, també després de comentar ahir per a Enderrock la pèrdua, que veia en Bowie tan i tan popular per la seva distància ("Star") que el posava entre la icona pop i, sense deixar de ser pròxim, el seu ésser humà: aquell David Robert Jones que es va canviar el nom perquè ja n'hi havia un altre de més conegut que ell a l'inici de la seva carrera amb el mateix nom artístic.

Ell triplicaria la seva fama ("Fame"), i tot i la pressió que devia assumir ("Under pressure"), segur que les nits fabuloses devien ser la majoria ("Tonight") i podia viatjar arreu ("Port of Amsterdam") i conèixer gent diferent ("China Girl"), fins i tot la seva dona Iman.

Jo crec que per als que el vam descobrir d'adolescents fàcilment va esdevenir l'heroi ("Heroes") en qui emmirallar-nos, i allò inusual per a la majoria és que el mantinguéssim al pedestal tota la vida. En vida d'ell això va ser fàcil perquè ell representava el canvi ("Changes"), i per molt rutinària que fos la nostra vida, podíem imaginar altres mons, fins i tot els abismals sense prendre mal ("Rock & Roll Suicide"), en totes les èpoques igual d'alienígena ("Hallo Spaceboy").

Com que la seva obra és inabastable, jo calculo que encara tindrem Bowie per molt de temps ("Time"): tot i que la seva estrella negra l'hagi apagat quant a cos, ell avisa que és tan celeste que pot ressuscitar com Llàtzer ("Lazarus") un dia qualsevol.

És com el nostre Ovidi Montllor, d'aquells que tornen tot i haver conegut com tothom coneixerem el canvi definitiu, la mort ("My Death"). Jo sé segur que si tinc un dia baix no hi ha res com posar-me a escoltar una bona dosi de la seva adrenalina ("Sufragette City" –i així, amb aquella camisa blanca i aquells moviments de malucs el recordo en directe–); si tinc el dia melancòlic m'enlairaré per l'univers amb ell ("Starman"); si el tinc somiador, cantaré el somni llunàtic començant amb aquell inconfusible 'I'm an alligator...' ("Moonage dream"); si és festivaler, sempre tinc aquell record d'un festival venusià en concret ("Memory of a Free Festival"), o fins i tot si tinc ganes de tocar de peus a terra als meus quaranta anys, puc escoltar l'obra de maduresa i repassar tot el que hi ha després de l'àlbum Heathen (Columbia Records, 2002) (i tornar a Berlín si cal, per recordar en Lou i l'Iggy, o en Glass o l'Eno).

A Bowie mai no me l'acabaré, i sempre transcendirà aquell cor meu adolescent de noia que no sap expressar-se encara i necessita algú que li estiri la llengua per trobar el seu jo ("Who?"), encara que sigui amb alguna versió ("I can't explain") per esbullar-se i marcar el seu propi territori ("Rebel, Rebel"). La mateixa adolescent que va aconseguir fent molts estalvis anar-lo a veure a l'Estadi Olímpic a la gira Sound + Vision, els mateixos esforços que li van fer aprendre's els seus hits dels setanta i vuitanta del dret i del revés, viure en un món paral·lel, i fent esdevenir Mr. Bowie (també enlairat a les estrelles amb el visionat de totes les seves aparicions cinematogràfiques) tota una lliçó de vida perdurable ("Ode to Joy"). I "Ashes to ashes": 'Do you remember a guy...? I'm happy, hope you're happy too...'.