El quartet barceloní de rock psicodèlic Amics del Bosc presenta a #EDR11 el seu segon àlbum, Desig (Right Here Right Now, 2014), enregistrat amb Santi García i Víctor García als estudis empordanesos d'Ultramarinos Costa Brava. Josep Torelló (guitarres i veu), Borja Camí (baix, percussions i veu), Guille Caballero (teclats i veu) i Lluís Vintró (bateria i veu) –substituït en directe per Ricky Malo (Mine!)– actuaran el 29 de març a l'Apolo 2 amb Samitier, i la posada de llarg serà a final d'abril a la sala Heliogàbal de Barcelona.

Text: Helena Morén. Fotos: Albert Pons

EDR: Obriu el disc amb la instrumental “Good Morning!”. Sou dels que us agrada aixecar-vos amb música?
JOSEP TORELLÓ: Aixecar-nos amb música i també anar-hi a dormir, i durant el dia, una mica de més de música. "Good Morning!" és una cançó instrumental composta per Borja Camí. Potser el fet d'haver-la titulat en anglès la fa més suggeridora, a banda de ser una aclucada d'ull a algú dels Països Baixos. El disc continua amb "Cada dia neixo", que vol ser una cançó optimista on s'intenta acceptar certes contradiccions i paradoxes amb esportivitat.

EDR: L’altra cara pot ser "Com et puc tornar totes les cançons que et devia”?
J.T: Es podria considerar que és una mena de resum del disc. També és un tema que parla d'altres cançons (les que es deuen), i això ens remet encara a altres cançons. Té alguns moments de Bob Dylan o Andrés Calamaro.

EDR: Per què heu titulat el disc amb la paraula Desig?
J.T: "Desig" és una cançó amb un punt fosc i un altre de lluminós. Parla d'un desig que té diferents cares i que ens ocupa el cap més que no pas el cos, i és clar, resulta impossible de saciar. És l'impuls que ens ha mogut els últims anys, i també plana en tot l’ambient general de la societat. A partir d’ara, hem d’anar cap al desig o contra el desig? D'altra banda, "Desig" és una cançó que té un estil peculiar en el conjunt del disc, i que a la vegada ens serveix per lligar-lo conceptualment.

EDR: Veniu d’un ‘mai saciaré el desig’ i seguiu amb un “Mai més fugiré de mi”, que és com un mantra que fuig de qualsevol il·lusió...
J.T: No era buscat, però ara que ho dius està ben lligat, m'agrada aquest contrast. És la cançó més llarga del disc i la lletra es resumeix en aquesta frase. És una cançó-mantra que parla de la recerca d'una mena de fluir.

EDR: “Et veig sempre nua” és com una cortineta?
J.T: La lletra era un petit poema –si se n'hi pot dir poema– de fa força anys que vaig autoadaptar per fer-ne una cançó. Hi ha certs misteris que es personifiquen i s'idealitzen en un cos. I, com diu la cançó següent, "Cor a la mà", sens dubte ens prenem el cor sempre com un bon guia. És una cançó molt canyera i pràcticament no té guitarres.

EDR: L’“Abisme” ve quan travesses la porta del desig?
J.T: L'abisme ve quan surts de la zona de confort. És un risc que has d'assumir, però alhora et permet descobrir possibilitats i viure-les amb altres intensitats. Hi ha recerques que s'haurien de portar al límit, o gairebé.

EDR: Tens sempre ‘el desig de seguir desitjant’ i dius que ‘encara et sents lliure’... Això s’acaba?
J.T: D'alguna manera aquesta lletra parla d'una joventut que s'acaba.

EDR: “Morta de son” insisteix en la llibertat individual en una relació entre dos. Aquests teclats, veuetes i jocs psicodèlics d’on vénen?
J.T: És una cançó que té una harmonia treballada que necessitava un final in crescendo. Arriba just abans de tancar el disc amb "Vinc a dormir", una cançó molt curta, on l'instrument final és un clavicordi, però en versió digital.

EDR: Quines han estat les referències musicals per gravar el segon disc?
J.T: La música afroamericana és una de les influències fortes que tenim, tot i que no és l'única. També tenim una part rockera i una part de blues, entre altres gèneres.