Presenta un triple CD dedicat a Barcelona

"En aquest triple disc he volgut ajuntar totes les demos dels últims anys, des del 2011. Sempre havia pensat que, mentre no fos una xapa, seria una bona idea. L’únic que em preocupava era que calia tenir en compte dos factors: primer, que les cançons no fossin fluixes, i segon, que no passés que de cop i volta ens trobéssim en un pantà i no poguéssim anar més enllà del disc. Calia donar un sentit a la distribució i a l’ordre de les cançons", manifesta Eric Fuentes sobre la seva nova proesa musical.



La llibertat creativa i la dicotomia plasmada a Eric Fuentes Barcelona l'ha obtinguda gràcies al seu estat musical: "Si aquest disc hagués aparegut després d’un pic d’èxit, d’alguna cosa que hagués funcionat molt bé, probablement estaria més condicionat... Però venia del Copper & Gold (BCore, 2013), que és molt tranquil i íntim, i que ha passat més o menys desapercebut. No tenia res a perdre en cap dels sentits, i per tant m’ho he permès. A part que és el meu desè disc, comptant els cinc amb The Unfinished Sympathy, és una manera de dir que faig les coses així tant si agrada com si no, i que no em preocuparé per altres consideracions, perquè no és procedent", considera el músic barceloní.
 
Fuentes ha volgut compartir el disc amb una collla d'amics músics sobretot de Barcelona, que hi han cantat i hi han fet les seves lletres per a les cançons: "A mi m’agrada tenir-ho tot molt controlat, cada detall, i per tant d'entrada pensava que potser m'estava equivocant, que estava oferint la possibilitat a aquests vocalistes perquè fessin la seva. Tenia tots els números perquè, meticulós com sóc, n'acabés sortint decebut. Però una darrere l’altra em va anar passant el contrari. El tema de Joan Colomo (“Trist i patètic”), el del cantant d'F.P., Ramon Mas (“Parlar per parlar”), el de Guillem Funollet 'Funu', de Moksha (“Caus al fang”)..., tothom l’ha fet tal com demanava a partir de la melodia que els vaig passar. Menys The New Raemon, que se n’ha inventat una de molt diferent, però que ja em sembla bé perquè així la meva la puc guardar per a una altra cançó".


També hi ha lloc per a versions com la que interpreta el seu germà Pol Fuentes (Rosa Luxemburg), "Sota l'alzina" de Sisa: "Amb en Pol ens uneixen Sisa, Iron Maiden i Ultravox, els tres pilars de la nostra connexió musical. El rock dels setanta és més cosa d'ell, i a més l'interessa més l’escena catalana en particular que no pas a mi. A mi m’agrada l’escena musical en general, i el factor nacional o de país m’és absolutament igual. Ell s’interessa per la història, pel seu entorn directe, i a mi m’agrada més anar-me’n a l’altra punta del món".


Eric Fuentes tanca el triple CD amb la bella cançó "Platja dels morts", inspirada en un paratge íntim, a Colera (l'Alt Empordà), on alguna vegada havia pensat d'anar a viure, fugint de Barcelona: "Potser fa un temps em tirava més la idea de fugir, i ara veig que no, que em quedo a Barcelona, que és la meva ciutat. Després de la lluita entre quedar-me o marxar, em quedo. Però com passa a tothom amb el lloc on ha nascut, el que sento per Barcelona és una barreja d'amor i odi. No sóc gens xovinista... I quan em canso, me'n vaig de gira. Ara que estaré uns mesos sense tocar hauré de fer unes vacances per poder sortir o anar de road manager amb els grups, que és el que més m’agrada; amb Joan Colomo o amb Tokyo Sex Destruction. Gaudeixes del mateix, però sense preocupacions. M’agraden molt totes les feines del rock que t'obliguen a dormir a la furgoneta, viatjar i conèixer gent nova".