La revista digital setmanal d'Enderrock
- 153
Manel: "Els discos costen de fer i se n’ha de gaudir"
Després de tants anys, heu rebut gairebé una desena de Premis Enderrock. Com valoreu el suport rebut al llarg de la vostra trajectòria de la crítica i públic?
Déu n’hi do! En aquest cas, si és de la crítica, no ha estat la meva mare i els veïns que han votat! Tenim tots els premis al local, hi ha una prestatgeria quadriculada blanca de l’Ikea, una Expedit, i els tenim tots allà. Fa goig, ja n’hi ha molts. Recordo la primera vegada que hi havia el premi revelació... El primer disc sempre és especial, no t’ho esperes i no te n'han donat mai cap, però quan fas el quart també passa. Hi ha un petit abisme de por del ridícul que està bé que hi sigui (al primer), i quan algú t’aplaudeix ho superes.
Jo competeixo ha estat la vostra incursió americana pel que fa a l’enregistrament, amb la producció de Jake Aron. Repetireu l’experiència en un futur?
No n'hem parlat. Portem uns cinquanta concerts i pico, fins d’aquí a sis mesos no ens plantejarem el proper disc. Amb un productor segur que hi treballarem, i ens vam entendre molt amb ell. Hi anem contactant de vegades i va veient coses, però bé, al final és una relació professional.
Tot i així us deu haver marcat perquè fins i tot n’heu publicat un llibre, Dreamland.
Va ser especial per a nosaltres. Anar allà no té tanta importància perquè busques algú que treballi amb tu. Tampoc ens vam dedicar a fer turisme, fèiem unes deu hores diàries de feina. El tema del llibre no va ser una idea nostra, sinó que l’Arnau Valls, amb qui hem treballat –havia fet de director de fotografia al videoclip de “Teresa Rampell”–, ens va demanar si ens podia acompanyar. En general és una cosa a la qual hauríem dit que no perquè no ens agrada gaire. Ens agrada concentrar-nos en la feina, està bé que el grup parli a través de les seves cançons, i amb l’Arnau com que érem més o menys amics i ens coneixíem i no volia fer un making of que segur que li hauríem dit que no, vam acceptar. El llibre és més artístic, ens va dir que tampoc hi acabaríem sortint nosaltres, no era el grup abans de començar volent fer un reportatge sobre el que estàvem a punt de fer.
Plantegeu els directes diferents en funció de l’espai, ja siguin festivals, sales o teatres?
En funció de l’espai no gens... És igual estar tocant en un festival d’estiu o en una sala, la cançó és la cançó, i no canviaré l’arranjament, però sí que és veritat que el mateix espai et pot donar una energia diferent. A Jo competeixo els arranjaments sí que tenen un punt electrònic, un teclat que toca el Martí [Maymó] per fer els baixos que li dóna una altra potència; l’Arnau [Vallvé] de vegades dispara un loop... però no ha estat tant diferent de qualsevol altre disc. Al segon [Deu milles per veure una bona armadura (DiscMedi/Warner, 2011)] teníem un quartet de cordes i de vents i al directe ho acabaves fent d’una altra manera. Una cançó ha d’aguantar una petita sacsejada al directe i no passa res, s’han de poder canviar. Hi ha grups que volen sonar igual, però nosaltres no... com a espectador prefereixo que no.
Quines són les cançons d’aquest disc que més agraden o que més canta el públic?
És curiós, són coses que comentem. Depenent del dia veig reaccions diferents a les cançons i encara que sembli mentida, tal com està la indústria, l’elecció del single pesa més, però també és perquè el grup sospita que la cançó serà més senzilla, de vegades simplement canten la més animada... A “Sabotatge” notes evidentment que té un punt de cançó més senzilla de cantar, però vaja, és en funció del dia.
Quin són els propòsits de Manel per al 2017?
Seguirem amb la gira, d’aquí a un any l’haurem acabat i estarem preparant cançons. D’aquí a mig any estarem amb gira però anar escalfant motors de manera molt tranquil·la. Encara toca gaudir d’aquest disc. Els discos costen de fer i se n'ha de gaudir, i encara em sento en aquesta fase. Hi ha un dia que sense voler se’t posa la mosca a l’orella que has de fer altres coses, però això encara no ha passat.