Text: Gerard de Josep. Fotos: Carles Rodríguez

Tres anys després de veure publicat Protesta (Temps Record, 2014) i d’un temps vivint a Alacant, Cesk Freixas torna al Principat amb un sisè disc, Proposta (Dmusical, 2017), produït i arranjat pel seu ja inseparable Víctor Nin. En un treball poètic i ple d’aires mediterranis, el cantautor de Riudebitlles gira la mirada cap als moviments socials, i avui mateix, 14 de juliol, el presentarà en directe a l'Acampada Jove.

Has passat de la Protesta a la Proposta.
La idea és la continuïtat. Partir del disc anterior i buscar el fil argumental que em portés cap al nou. M’anava bé el joc de paraules, perquè l’altre segurament tenia un punt més enfadat, mentre que el nou treball és més constructiu. La protesta no té sentit si no va acompanyada d’una proposta, i en aquest cas a gairebé totes les cançons intento posar les bases del que crec que podríem canviar en molts aspectes.

També hi ha un canvi en la sonoritat, més mediterrània.
Reafirmo una tendència cap al rock, amb més presència de guitarres acústiques i elèctriques, que està molt en concordança amb la part literària i ideològica del projecte més contundent. Però, a més, he buscat el referent tradicional amb elements que hi aporten un aire alegre i mediterrani. Al final, la proposta tampoc no té sentit sense el somriure. I la història ens demostra que els països del Mediterrani, que últimament no ens donen gaire motius de joia, som pobles d’acollida i d’intercanvi, i això sempre ho he relacionat amb l’alegria.

En cançons com “Aquí, la bellesa i la dignitat” i “Els carrers pels palaus” gairebé sembla que mantinguis un diàleg obert directament amb la CUP.
Crec que des de les esquerres transformadores estem molt poc acostumats a qüestionar-nos temes que poden generar debats incòmodes. En l’àmbit cultural no s’acostuma a explicar que hi ha un cert moviment crític amb el model de lluita institucional. Es fa des del hip-hop i el rap, però no des d’altres gèneres musicals, potser per por de ser excessivament durs amb el propi moviment polític. D’alguna manera he intentat perdre aquesta por. Sóc militant de la CUP i de l’esquerra anticapitalista, però això no vol dir que hagi de combregar amb com es fan les coses. Per això la meva idea és fer servir les cançons sense cap altra pretensió que obrir un debat i posar sobre la taula una sèrie de problemes que ens trobem des que l’aposta institucional és més gran que la unitat popular. La interpel·lació no és només a la CUP, sinó també als moviments socials. Penso que cal confrontar un discurs oficial, i que les cançons han de servir per posar-lo en dubte i generar una certa incomoditat. Sobretot en un moment com el que estem vivint, tan salvatge però tan interessant a la vegada. Els treballadors de la cultura no podem deixar perdre aquesta oportunitat per dir-hi la nostra.

I com es recupera la lluita de carrer?
No dic, en absolut, que la lluita institucional no sigui vàlida, sinó que pot despistar. Crec que ho poden compartir els militants de Catalunya Sí Que Es Pot, Podemos, moviments socials i fins i tot alguns d’ERC i PSC. És un front de lluita molt llaminer, que dona resultats molt ràpids i una projecció pública molt gran, amb la sensació que el teu projecte polític està reafirmat. Però sovint oblidem que participem d’unes democràcies occidentals que funcionen amb el sistema capitalista, i que d’alguna manera l’estem legitimant, al mateix temps que des de fora de les institucions es busquen alternatives i es creen espais de democràcia participativa i directa. Ja sigui a través d’associacions de veïns, plataformes d’afectats per la hipoteca o espais alliberats. 

Però quina és la proposta?
La història ens demostra que com més s’eixampla la base, més fàcil és que la lluita institucional no es desviï dels objectius del moviment. I el que fem ara és aprimar la base i eixamplar la cúpula. Des del meu punt de vista, cal reforçar i reactivar l’espai de lluita popular, perquè si ens oblidem de centrar-hi esforços, correm el risc de quedar-nos sense moviment. En part, crec que a la CUP li està passant, tot i que altra gent diu que també li succeeix a Podemos. Per això també deixo a l’aire quant de temps fa que no es planteja una vaga general, que segurament és una de les formes de lluita més potents que tenim com a classe treballadora per aturar la nostra societat i replantejar com volem funcionar.

Quin poder d’influència real creus que acaben tenint les cançons?
No ho sé, però m’interessa molt poc. Perquè llavors cauria en l’error d’anar a parar en el discurs de l’èxit i de petar-ho, que ara està de moda en el marc dels projectes musicals. Com això de fer-se una foto des de l’escenari i que es vegi tot el públic al darrere. No m’agrada i intento fugir-ne, perquè al final crec que confonem els focus. És clar que m’interessa arribar cada cop a més gent, però penso que hi ha altres espais polítics i de decisió on s’ha de generar el discurs. La cançó pot ser un espai polític, però la meva intenció no és ser un portaveu. A mi em representa l’esquerra transformadora, però jo no represento a ningú. Sóc un de tants. La meva feina no és influir, sinó simplement intentar generar debat.