La revista digital setmanal d'Enderrock
- 19
El bisbalenc publica un disc
protagontizat pel rock i les coses bones de la vida
protagontizat pel rock i les coses bones de la vida
El Festival de Sanjosex
La nova obra del bandautor bisbalenc Sanjosex és 'Festival' (BankRobber, 2014), un disc que apareix després de quatre anys sense haver publicat material inèdit. A la prodcucció ha treballat amb Quimi Portet, a qui defineix com a comunicatiu i obert, elèctric i rocker. L'arquitecte i cantant Carles Sanjosé es mostra divertit, content, hedonista, vital, dispers, feliç i ara també més rebel: Sanjosex en estat pur.
Text: Roger Palà. Fotos: Noemí Elias
Gaudí deia que l'arquitectura, si era bona, havia d'agradar tant a l'entès com a la gent del carrer. Carles Sanjosé, com a bon deixeble, aplica aquesta màxima a la seva música: "Has de ser capaç de fer-ho prou bé perquè algú que sap molt de música hi reconegui el valor, però que a una persona que no hi entén també li desperti l'interès". Aquesta és la filosofia que l'ha mogut al llarg dels últims deu anys, en els quals ha publicat quatre discos i ha encandilat una petita legió de seguidors fidels.
EDR: A Festival toques molts estils i temàtiques diferents. Plantejar un disc amb aquest punt de partida no corre el risc de ser dispers?
Carles Sanjosé: Vaig arribar a la conclusió que si volia fer un disc més alegre i comunicatiu per força havia de ser més frívol. Havia de posar-hi una bona dosi d'humor i ironia, i ser una mica més passota i no donar tanta importància a les coses que faig. És difícil fer un disc que sigui profund i alhora alegre. Jo com a mínim no ho he sabut fer. Això només està a l'abast de músics com James Brown, que són capaços de fer cançons molt rítmiques i a a vegada completes i profundes. Així doncs, per ser més alegre havia de sonar una mica més patxanguero, tot i que al final tampoc ho és: Festival no deixa de ser un disc de folk-rock, una mica més eclètic que els altres de Sanjosex.
EDR: Ja fa gairebé deu anys de la publicació de Viva! (BankRobber, 2005), el teu debut discogràfic. A diferència de la majoria d'artistes vas començar tard, amb gairebé 30 anys i amb una carrera com a arquitecte ja encarrilada. En tots aquests anys ha canviat la teva manera de concebre la música?
C.S: M'he tret manies de sobre. Sempre m'havia preocupat que els discos sonessin molt bé, el tractament que se'n feia als mitjans... I ara estic en un moment en què crec que puc dir que amb el grup cada cop toquem millor i els discos sonen millor, però en canvi em preocupa menys el que pugui pensar la gent. Tinc més seguretat. Sempre havia tingut por que les cançons toquessin temes col·lectius, fins i tot que tinguessin un punt social. Em costa parlar de temàtiques generalistes, i en canvi ara ho he fet. Al marge d'un camí (BankRobber, 2010) va sortir molt introspectiu i intimista, i va ser bastant sense voler-ho. En aquest nou disc, en canvi, no parlo gaire de mi. Tenia la intenció d'obrir-me més, i ho he aconseguit. Estic content, perquè això vol dir que durant aquests anys he tingut experiències personals i vitals que m'han fet despertar noves inquietuds.
EDR: Festival és el disc de Sanjosex on hi ha més rock. Per què has decidit apujar el volum?
C.S: Al llarg dels anys havia anat perdent el punt desenfadat del principi. Per això volia que aquest disc tingués un ventall sonor més obert. Aquí no hi ha manies. Hi pot haver una cançó molt tranquil·la –per exemple, "El joc" o "Factor X" són temes que podrien formar part d'altres discos de Sanjosex– però en línia general té més canya. Tinc ganes de fer directes potents. La guitarra elèctrica també m'obliga a cridar més, i això fa que el missatge arribi més explícit. Tenia la necessitat de transmetre bon rotllo i ganes de viure la vida. Això no vol dir que no sigui dur i combatiu, perquè aquests elements també hi són. Però volia que les cançons desprenguessin força per afrontar tota mena de situacions. Suposo que és conseqüència del nostre entorn vital d'ara: cal que hi fotem ganes.
EDR: El primer single, "No hi ha mirades", és una de les cançons més rockeres que ha fet mai Sanjosex, amb uns passatges de guitarra elèctrica molt Smash...
C.S: Té un rotllo africà i barreja coses inversemblants. És una cançó elèctrica que representa bastant l'actitud general del disc. No és precisament alegre, però sí que expressa ganes de lluitar i somiar. Sempre he cregut que el més interessant en això de la música és intentar fer coses diferents. Encara que siguin coses que algú altre ja hagi fet abans, perquè en el fons tot està inventat, l'important és que soni nou. Com a mínim per a mi! Crec que la gent ho agraeix.
EDR: La cançó "The Catcher" parla de les inquietuds de l'adolescència. Està inspirada en El guardià en el camp de sègol [The Catcher in the Rye], de J.D. Salinger?
C.S: En el moment en què la vaig compondre havia rellegit el llibre i m'hi encaixava molt bé. És un petit homenatge encobert, perquè la novel·la parla molt de l'adolescència. No estic parlant de mi, perquè és clar que no sóc un adolescent, però en el fons és una mena de diàleg personal. Parla de les dificultats d'aquesta fase de la vida, de la rebel·lia...
EDR: "Llegeixo" és una reivindicació de la lectura com a pura evasió. És millor viure content i enganyat?
C.S: És una cançó molt irònica. Hi ha un moment en la infantesa en què alguns nens decideixen tancar-se i dedicar-se a les seves coses –també a llegir molt– i altres són més extrovertits. La cançó parla d'això, però aplicant-ho al moment present, en què em poso a llegir i m'aïllo del món. I que consti que no m'agraden Els pilars de la Terra, eh?
EDR: A Festival toques molts estils i temàtiques diferents. Plantejar un disc amb aquest punt de partida no corre el risc de ser dispers?
Carles Sanjosé: Vaig arribar a la conclusió que si volia fer un disc més alegre i comunicatiu per força havia de ser més frívol. Havia de posar-hi una bona dosi d'humor i ironia, i ser una mica més passota i no donar tanta importància a les coses que faig. És difícil fer un disc que sigui profund i alhora alegre. Jo com a mínim no ho he sabut fer. Això només està a l'abast de músics com James Brown, que són capaços de fer cançons molt rítmiques i a a vegada completes i profundes. Així doncs, per ser més alegre havia de sonar una mica més patxanguero, tot i que al final tampoc ho és: Festival no deixa de ser un disc de folk-rock, una mica més eclètic que els altres de Sanjosex.
EDR: Ja fa gairebé deu anys de la publicació de Viva! (BankRobber, 2005), el teu debut discogràfic. A diferència de la majoria d'artistes vas començar tard, amb gairebé 30 anys i amb una carrera com a arquitecte ja encarrilada. En tots aquests anys ha canviat la teva manera de concebre la música?
C.S: M'he tret manies de sobre. Sempre m'havia preocupat que els discos sonessin molt bé, el tractament que se'n feia als mitjans... I ara estic en un moment en què crec que puc dir que amb el grup cada cop toquem millor i els discos sonen millor, però en canvi em preocupa menys el que pugui pensar la gent. Tinc més seguretat. Sempre havia tingut por que les cançons toquessin temes col·lectius, fins i tot que tinguessin un punt social. Em costa parlar de temàtiques generalistes, i en canvi ara ho he fet. Al marge d'un camí (BankRobber, 2010) va sortir molt introspectiu i intimista, i va ser bastant sense voler-ho. En aquest nou disc, en canvi, no parlo gaire de mi. Tenia la intenció d'obrir-me més, i ho he aconseguit. Estic content, perquè això vol dir que durant aquests anys he tingut experiències personals i vitals que m'han fet despertar noves inquietuds.
EDR: Festival és el disc de Sanjosex on hi ha més rock. Per què has decidit apujar el volum?
C.S: Al llarg dels anys havia anat perdent el punt desenfadat del principi. Per això volia que aquest disc tingués un ventall sonor més obert. Aquí no hi ha manies. Hi pot haver una cançó molt tranquil·la –per exemple, "El joc" o "Factor X" són temes que podrien formar part d'altres discos de Sanjosex– però en línia general té més canya. Tinc ganes de fer directes potents. La guitarra elèctrica també m'obliga a cridar més, i això fa que el missatge arribi més explícit. Tenia la necessitat de transmetre bon rotllo i ganes de viure la vida. Això no vol dir que no sigui dur i combatiu, perquè aquests elements també hi són. Però volia que les cançons desprenguessin força per afrontar tota mena de situacions. Suposo que és conseqüència del nostre entorn vital d'ara: cal que hi fotem ganes.
EDR: El primer single, "No hi ha mirades", és una de les cançons més rockeres que ha fet mai Sanjosex, amb uns passatges de guitarra elèctrica molt Smash...
C.S: Té un rotllo africà i barreja coses inversemblants. És una cançó elèctrica que representa bastant l'actitud general del disc. No és precisament alegre, però sí que expressa ganes de lluitar i somiar. Sempre he cregut que el més interessant en això de la música és intentar fer coses diferents. Encara que siguin coses que algú altre ja hagi fet abans, perquè en el fons tot està inventat, l'important és que soni nou. Com a mínim per a mi! Crec que la gent ho agraeix.
EDR: La cançó "The Catcher" parla de les inquietuds de l'adolescència. Està inspirada en El guardià en el camp de sègol [The Catcher in the Rye], de J.D. Salinger?
C.S: En el moment en què la vaig compondre havia rellegit el llibre i m'hi encaixava molt bé. És un petit homenatge encobert, perquè la novel·la parla molt de l'adolescència. No estic parlant de mi, perquè és clar que no sóc un adolescent, però en el fons és una mena de diàleg personal. Parla de les dificultats d'aquesta fase de la vida, de la rebel·lia...
EDR: "Llegeixo" és una reivindicació de la lectura com a pura evasió. És millor viure content i enganyat?
C.S: És una cançó molt irònica. Hi ha un moment en la infantesa en què alguns nens decideixen tancar-se i dedicar-se a les seves coses –també a llegir molt– i altres són més extrovertits. La cançó parla d'això, però aplicant-ho al moment present, en què em poso a llegir i m'aïllo del món. I que consti que no m'agraden Els pilars de la Terra, eh?