La revista digital setmanal d'Enderrock
- 202
Premi Enderrock 2018 de la crítica al millor disc de jazz
Albert Cirera: «L'èxit d'aquest disc és culpa dels músics, són fantàstics»
'Suite salada' (Underpool, 2017), del saxofonista Albert Cirera i els seus fidels Tres Tambors (Marco Mezquida, Marko Lohikari i Òscar Domènech), ha seduït la crítica com a millor disc de l'any passat en el camp del jazz i les músiques improvisades. Prop d'una hora de música seguida que fa de la llibertat, la sorpresa i l'absència de límits la seva raó de ser.
Text: Jordi Martí. Foto: Arxiu de l'artista
Has explicat que la idea de gravar una peça llarga d’una tirada amb el teu grup et rondava pel cap feia temps.
Albert Cirera: Sí, des de fa molts anys sempre he tingut molt presents referents com el quartet de Keith Jarrett dels anys setanta, amb discos com Death and the Flower (Impulse!, 1975) i The Survivor’s Suite (ECM, 1977). Són discos llargs, enquadrats en el que es deia ‘art jazz’, amb un aire free que també seguien músics com el saxofonista Archie Shepp. Tot aquest món ja m’interessava molt abans de tenir el quartet Albert Cirera & Tres Tambors, però un cop vaig tenir aquest grup pensava que seria fantàstic poder fer un treball així. I enguany hem trobat el moment d’enllaçar els temes seguint el recorregut que fa la suite.
Quina rebuda està tenint l'obra?
A.C: Està sent molt ben valorada, i la gran culpa d’aquesta bona rebuda és del grup, que és fantàstic. És una combinació de gent molt bona, els portes una idea i et toquen el que tu vols sentir.
Al primer disc del grup, Els encants, hi havia peces més compartimentades i la Suite salada és molt més cohesionada, va tota seguida.
A.C: Sí, però de fet a l’última època d’Els encants ja vam evolucionar cap aquí, vam fer un parell de concerts en què ja no paràvem entre temes. Com deia abans, ens inspirem molt en gent com Jarrett, Charles Lloyd i aquesta concepció més oberta del jazz, si tu vols més hippy, on caben els moments de swing, els més free, els més poètics...
Ja fa un temps que vas decidir establir-te a Lisboa. Com valores l’experiència?
A.C: Bé, vaig marxar cansat de Barcelona, tenia ganes de canvi. Ara fa poc més de quatre anys que hi visc. Primer em vaig prendre un temps sabàtic, i després ja he anat tocant en directe i coneixent molta gent de l’escena. Crec que m’ha anat molt bé com a músic, m’he pogut redescobrir i he fet molt bons contactes musicals. En el camp de la música improvisada i l’avantguarda, Lisboa té molta més connexió amb Europa que no pas Barcelona. Hi van a tocar regularment músics suïssos, suecs, holandesos... I hi ha dos segells molt importants: Clean Feed i Creative Sources. Últimament Lisboa i Portugal estan una mica de moda, en diuen la nova Berlín... Poder tocar en aquest context fa que el teu ventall s’ampliï molt. Potser hauríem de plantejar-nos què passa a Barcelona, si ens estem mirant massa el melic...
Al llibret de Suite salada hi ha un text de la teva germana que parla de la vostra 'educació sentimental' a Igualada.
A.C: Sempre m'ha agradat que als discos hi hagi textos. Quan en comprava de jovenet, m'agradava molt llegir les liner notes amb atenció. Això s'ha perdut una mica, no sé si perquè no hi ha espai, perquè no hi ha crítics o per què... però bé, jo procuro que als meus discos n'hi hagi. A l'anterior ho vaig demanar a Javier Galiana i en aquest ho vaig proposar a la meva germana. Li vaig dir que s'escoltés la música i escrivís el que volgués. I li va sortir aquest text, que a mi m'emociona.
Albert Cirera: Sí, des de fa molts anys sempre he tingut molt presents referents com el quartet de Keith Jarrett dels anys setanta, amb discos com Death and the Flower (Impulse!, 1975) i The Survivor’s Suite (ECM, 1977). Són discos llargs, enquadrats en el que es deia ‘art jazz’, amb un aire free que també seguien músics com el saxofonista Archie Shepp. Tot aquest món ja m’interessava molt abans de tenir el quartet Albert Cirera & Tres Tambors, però un cop vaig tenir aquest grup pensava que seria fantàstic poder fer un treball així. I enguany hem trobat el moment d’enllaçar els temes seguint el recorregut que fa la suite.
Quina rebuda està tenint l'obra?
A.C: Està sent molt ben valorada, i la gran culpa d’aquesta bona rebuda és del grup, que és fantàstic. És una combinació de gent molt bona, els portes una idea i et toquen el que tu vols sentir.
Al primer disc del grup, Els encants, hi havia peces més compartimentades i la Suite salada és molt més cohesionada, va tota seguida.
A.C: Sí, però de fet a l’última època d’Els encants ja vam evolucionar cap aquí, vam fer un parell de concerts en què ja no paràvem entre temes. Com deia abans, ens inspirem molt en gent com Jarrett, Charles Lloyd i aquesta concepció més oberta del jazz, si tu vols més hippy, on caben els moments de swing, els més free, els més poètics...
Ja fa un temps que vas decidir establir-te a Lisboa. Com valores l’experiència?
A.C: Bé, vaig marxar cansat de Barcelona, tenia ganes de canvi. Ara fa poc més de quatre anys que hi visc. Primer em vaig prendre un temps sabàtic, i després ja he anat tocant en directe i coneixent molta gent de l’escena. Crec que m’ha anat molt bé com a músic, m’he pogut redescobrir i he fet molt bons contactes musicals. En el camp de la música improvisada i l’avantguarda, Lisboa té molta més connexió amb Europa que no pas Barcelona. Hi van a tocar regularment músics suïssos, suecs, holandesos... I hi ha dos segells molt importants: Clean Feed i Creative Sources. Últimament Lisboa i Portugal estan una mica de moda, en diuen la nova Berlín... Poder tocar en aquest context fa que el teu ventall s’ampliï molt. Potser hauríem de plantejar-nos què passa a Barcelona, si ens estem mirant massa el melic...
Al llibret de Suite salada hi ha un text de la teva germana que parla de la vostra 'educació sentimental' a Igualada.
A.C: Sempre m'ha agradat que als discos hi hagi textos. Quan en comprava de jovenet, m'agradava molt llegir les liner notes amb atenció. Això s'ha perdut una mica, no sé si perquè no hi ha espai, perquè no hi ha crítics o per què... però bé, jo procuro que als meus discos n'hi hagi. A l'anterior ho vaig demanar a Javier Galiana i en aquest ho vaig proposar a la meva germana. Li vaig dir que s'escoltés la música i escrivís el que volgués. I li va sortir aquest text, que a mi m'emociona.