La revista digital setmanal d'Enderrock
- 203
Parlem amb el líder de Mishima sobre la repercusió del 'Set tota la vida'
David Carabén: «En aquest país no hi havia hagut una transmissió real d’infraestructures culturals»
L'ombra influent de Mishima ha estat, és i serà. Amb el tombant de segle es va certificar la irrupció del nou pop català amb cançons referencials dels barcelonins com “Miquel a l’accés 14”, icona d’una nova generació. El 2007 el grup va enregistrar 'Set tota la vida' (Sinnamon Records), amb himnes com “Un tros de fang”, “Qui n’ha begut”, “La tarda esclata” o “El temple”. Amb el cantant i lletrista David Carabén celebrem el desè aniversari d’un disc cabdal per al pop català, al mateix temps que tanquem el cercle amb el reconeixement d’Ara i res (Warner/TRIS, 2017) com a millor disc de l’any, segons la crítica.
Text: Elisenda Soriguera. Foto: Michal Novak
Com va la set, deu anys després?
David Carabén: Ara i res és la resposta i un nou episodi de la relació amb la vida. Set tota la vida va ser la celebració d’una curiositat insaciable, el fruit de les ganes de pertànyer i ser protagonista de la teva pròpia vida. I Ara i res no és una manera d’abandonar-la, però sí que té una forma més relaxada. És una relació vital menys instintiva i més reposada, producte d’un cert nivell de maduresa.
Tot i que les cançons de Set tota la vida podrien fer referència a set de música, literatura o viatges, estan associades a l’amor.
D.C: És que l’amor és l’excusa per poder parlar de tot. Hi ha una anècdota collonuda que Alfred Hitchcock explica al llibre de converses amb François Roland Truffaut. Diu que té un amic que és el guionista que l’ha ajudat en moltes pelis, que li confessa que totes les grans idees i els millors arguments li venen de nit, però quan es desperta al matí ja no recorda res. Li diuen que s’ho apunti, i ho fa, de manera que quan es lleva veu que aquella gran idea era boy meets girl [noi coneix noia].
Molt original...
D.C: Aquesta és la gran idea per a qualsevol pel·lícula [riu]. L’amor potser és la cosa més vulgar del món, però és el pretext a partir del qual s’explica tot. Una cançó d’amor pot ser una història de misèria (perquè la dona t’ha deixat), d’una tristor absoluta (perquè s’ha mort), de celebració de la vida (perquè t’acabes d’enamorar) o d’avorriment (perquè una relació no funciona). Ho pots aplicar a la feina, a l’amistat... perquè l’amor és un calaix de sastre. No és un tema, és tot un univers.
"El temple” parla del desig quan ha arribat l’amor. També has dit que no hi ha amor al paradís o que ‘No ens necessitem però ens tenim’ (“La tarda esclata”). No tens por de trencar amb el mite de l’amor romàntic?
D.C: No, perquè s’ha de considerar un mite. Tots tenim una relació ambivalent, i d’aquí ve el títol de L’amor feliç (TRIS / Warner Music, 2012), que agafa el tros d’una cançó que precisament es pregunta si l’amor feliç existeix o no existeix. És la pregunta que ens fem tots. Confiem en la seva existència, però de sobte ens adonem que no, o que ha durat poc. Els humans som complexos. No crec que hi hagi molta gent que vagi amb el lliri a la mà, però tots hi hem anat i després hem rebut les hòsties. Ens agradaria estar enamorats, però també ens riem de qui ho està. A la vida s’ha de jugar amb aquesta ambivalència.
El popArb i l’Heliogàbal són alguns dels temples de la vostra generació. El festival PopArb ja no existeix, l’Heliogàbal gairebé tampoc... Es tanquen etapes?
D.C: Sí, i també són clatellots que et dona la vida. És molt simptomàtic de la precarietat que viu la societat actual. A l’inici de Mishima em queixava que entre generació i generació musical, en aquest país, no hi havia hagut una transmissió real d’infraestructures culturals. Quan vam començar encara existien festivals com el Senglar Rock o segells com DiscMedi, de l’època del ‘rock català’, però no hi havia una xarxa professional sòlida de mànagers o sales de concerts... i per això em lamentava. La nostra generació va veure néixer el popArb i va consolidar l’Heliogàbal com a planter de noves bandes... però tampoc ho deixarem als futuribles. Ara, com comença una banda? Hi ha el Sona9, però hi hauria d’haver moltes més opcions per considerar una escena i afirmar que hi ha una indústria. Aquí només hi ha bandes que intenten tirar endavant; hi ha còmplices momentanis, alguns es converteixen en institucions... i de sobte s'ensorra tot. És el drama de ser una cultura petita.
Al cap de 20 anys, un grup com Mishima s’ha professionalitzat fins al punt que us dediqueu només a la música. Tot i això, la vostra lliga no és la mateixa de grups com Txarango. Us trobeu còmodes en aquesta posició i amb l’actual imaginari?
D.C: És molt més del que havíem imaginat, està claríssim. I és molt menys del que vam poder arribar a pensar, també. Quan vam començar a accedir a un públic més gran, vaig arribar a creure que ens hi podríem guanyar la vida. Després hem vist que segons com no pot ser així, i ho anem gestionant i negociant disc a disc, gira a gira. És una professió que està en crisi permanent. Canvien les tendències, la tecnologia, les influències... es transforma tot cada setmana. Sentir-se consolidat en la música, això només els passa a quatre privilegiats. És una fita assolir-ho al llarg de la teva carrera. Quan tens la sensació que has accedit a un nivell, et dones copets a l’espatlla i et felicites, però has d’estar preparat perquè segur que vindran corbes. El més intel·ligent és tenir una relació d’agraïment amb la música.
David Carabén: Ara i res és la resposta i un nou episodi de la relació amb la vida. Set tota la vida va ser la celebració d’una curiositat insaciable, el fruit de les ganes de pertànyer i ser protagonista de la teva pròpia vida. I Ara i res no és una manera d’abandonar-la, però sí que té una forma més relaxada. És una relació vital menys instintiva i més reposada, producte d’un cert nivell de maduresa.
Tot i que les cançons de Set tota la vida podrien fer referència a set de música, literatura o viatges, estan associades a l’amor.
D.C: És que l’amor és l’excusa per poder parlar de tot. Hi ha una anècdota collonuda que Alfred Hitchcock explica al llibre de converses amb François Roland Truffaut. Diu que té un amic que és el guionista que l’ha ajudat en moltes pelis, que li confessa que totes les grans idees i els millors arguments li venen de nit, però quan es desperta al matí ja no recorda res. Li diuen que s’ho apunti, i ho fa, de manera que quan es lleva veu que aquella gran idea era boy meets girl [noi coneix noia].
Molt original...
D.C: Aquesta és la gran idea per a qualsevol pel·lícula [riu]. L’amor potser és la cosa més vulgar del món, però és el pretext a partir del qual s’explica tot. Una cançó d’amor pot ser una història de misèria (perquè la dona t’ha deixat), d’una tristor absoluta (perquè s’ha mort), de celebració de la vida (perquè t’acabes d’enamorar) o d’avorriment (perquè una relació no funciona). Ho pots aplicar a la feina, a l’amistat... perquè l’amor és un calaix de sastre. No és un tema, és tot un univers.
"El temple” parla del desig quan ha arribat l’amor. També has dit que no hi ha amor al paradís o que ‘No ens necessitem però ens tenim’ (“La tarda esclata”). No tens por de trencar amb el mite de l’amor romàntic?
D.C: No, perquè s’ha de considerar un mite. Tots tenim una relació ambivalent, i d’aquí ve el títol de L’amor feliç (TRIS / Warner Music, 2012), que agafa el tros d’una cançó que precisament es pregunta si l’amor feliç existeix o no existeix. És la pregunta que ens fem tots. Confiem en la seva existència, però de sobte ens adonem que no, o que ha durat poc. Els humans som complexos. No crec que hi hagi molta gent que vagi amb el lliri a la mà, però tots hi hem anat i després hem rebut les hòsties. Ens agradaria estar enamorats, però també ens riem de qui ho està. A la vida s’ha de jugar amb aquesta ambivalència.
El popArb i l’Heliogàbal són alguns dels temples de la vostra generació. El festival PopArb ja no existeix, l’Heliogàbal gairebé tampoc... Es tanquen etapes?
D.C: Sí, i també són clatellots que et dona la vida. És molt simptomàtic de la precarietat que viu la societat actual. A l’inici de Mishima em queixava que entre generació i generació musical, en aquest país, no hi havia hagut una transmissió real d’infraestructures culturals. Quan vam començar encara existien festivals com el Senglar Rock o segells com DiscMedi, de l’època del ‘rock català’, però no hi havia una xarxa professional sòlida de mànagers o sales de concerts... i per això em lamentava. La nostra generació va veure néixer el popArb i va consolidar l’Heliogàbal com a planter de noves bandes... però tampoc ho deixarem als futuribles. Ara, com comença una banda? Hi ha el Sona9, però hi hauria d’haver moltes més opcions per considerar una escena i afirmar que hi ha una indústria. Aquí només hi ha bandes que intenten tirar endavant; hi ha còmplices momentanis, alguns es converteixen en institucions... i de sobte s'ensorra tot. És el drama de ser una cultura petita.
Al cap de 20 anys, un grup com Mishima s’ha professionalitzat fins al punt que us dediqueu només a la música. Tot i això, la vostra lliga no és la mateixa de grups com Txarango. Us trobeu còmodes en aquesta posició i amb l’actual imaginari?
D.C: És molt més del que havíem imaginat, està claríssim. I és molt menys del que vam poder arribar a pensar, també. Quan vam començar a accedir a un públic més gran, vaig arribar a creure que ens hi podríem guanyar la vida. Després hem vist que segons com no pot ser així, i ho anem gestionant i negociant disc a disc, gira a gira. És una professió que està en crisi permanent. Canvien les tendències, la tecnologia, les influències... es transforma tot cada setmana. Sentir-se consolidat en la música, això només els passa a quatre privilegiats. És una fita assolir-ho al llarg de la teva carrera. Quan tens la sensació que has accedit a un nivell, et dones copets a l’espatlla i et felicites, però has d’estar preparat perquè segur que vindran corbes. El més intel·ligent és tenir una relació d’agraïment amb la música.