El cantant i actor de Sant Feliu de Llobregat Joan Dausà presenta el seu segon disc, 'On seràs demà?' (RHRN, 2014), amb el qual ha entrat al número 17 de la llista dels més venuts a l'Estat espanyol. Després d'haver esgotat les entrades al Palau de la Música per tancar la gira de l'anterior treball, 'Jo mai mai' (Cameo, 2010), el seu nou repte és omplir la sala barcelonina Barts el 16 de maig per estrenar la seva nova temporada. A l'EDR d'aquesta setmana estrenem el making of d'aquell 'palau' per a la història, alhora que Dausà ens avança tots els detalls de la seva nova obra.

Text: Roger Palà. Fotos: Xavier Mercadé i Arxiu Joan Dausà

Joan Dausà va arrasar en el premi popular del concurs Sona 9 d'un ja llunyà 2010. Dos anys després va publicar un primer disc, Jo mai mai, que va suposar una petita revolució a l'escena musical catalana. Les seves històries melancòliques i entranyables, amb un embolcall de melodies pop, han encandilat una legió de seguidors fidels que es va ampliant de mica en mica. Després d'una gira que el va fer popular, va tancar la darrera temporada el 15 de novembre del 2013, amb un recital que va omplir el Palau de la Música Catalana de gom a gom.

EDR presenta un reportatge inèdit sobre el Final de Gira, al mateix temps que arriba el segon capítol de la seva pel·lícula musical personal amb On seràs demà?.



EDR: T'has guanyat a pols la fama d'autor de cançons tristes. En el segon disc sembla que es manté o fins i tot s'incrementa el grau d'intensitat i cruesa. T'has especialitzat a fer cançons sobre moments difícils?
JOAN DAUSÀ: Potser sí. Ha arribat el moment d'acceptar que em sento còmode expressant aquestes emocions. On seràs demà? és una pregunta que em faig a mi mateix i que no puc respondre. En aquest demà, potser hi serem... o potser no. Això vol dir que hem d'aferrar-nos al present i ser conscients que el que tenim avui potser demà no ho tindrem, i per tant, cal gaudir-ne i ser més feliços. En certa manera és un títol autocrític.

EDR: Vist així, sobta que la primera cançó del disc, "Més enllà", parli d'un suïcidi...
J.D: El Jo mai mai l'obríem amb "M'hauria agradat", una cançó conformista i resignada, i aquest cop volíem trencar una mica amb tot. "Més enllà" sembla que parli d'un suïcidi, però en realitat va d'un trencament que et permet arribar a quelcom que pensaves que no podries abastar. Cal fer el salt encara que ens diguin que ens estem equivocant. És un cant per lluitar per allò en què creiem. 

EDR: Aquesta peça té un punt de vista cinematogràfic. Et planteges les cançons com petits guions?
J.D: Potser és per deformació professional com a actor, però m'agrada visualitzar les escenes de les cançons i intento descriure-les perquè s'entenguin tal com m'apareixen. En aquest segon disc, però, hi conviuen aquesta opció més narrativa amb altres cançons com la mateixa "On seràs demà?", "En veu baixa" o "Epíleg", que deixen més marge a la imaginació de cadascú per construir la seva pròpia percepció del tema. 

EDR: Tant els arranjaments com les lletres del nou disc són més intensos i viscuts. És aquesta la principal aportació respecte a Jo mai mai?
J.D: Les cançons tenen un impuls i un batec que fins ara no tenien. Musicalment això és conseqüència d'una presència més explícita de la secció rítmica. També hi ha un plus d'intensitat i de força en el que expliquem i en les emocions que transmetem. Quant a producció hem repetit el format de les primeres gravacions: ens hem tancat a l'estudi amb la banda, en Martí Maymó de Manel, l'Axl de Sidonie i en Santos i en Floren de Blind Records. A partir d'unes cançons meves fetes amb veu i piano hem anat donant forma als arranjaments. La diferència és que ara tenim dos anys i més de vuitanta concerts a l'esquena, i per tant les cançons no han arribat tan ingènues i petites a l'estudi com la primera vegada. 

EDR: Signes el disc com a Joan Dausà, sense Els Tipus d'Interès que t'acompanyaven al primer disc. És un treball més personal que el primer?
J.D: Això d'Els Tipus d'Interès va ser una picada d'ullet que vaig voler fer al primer disc a tota la gent que em va donar un cop de mà per arrencar. Va arribar un moment, però, en què hi havia qui no ho entenia. Com que molts festivals i programadors es van quedar amb la marca Joan Dausà, he decidit prescindir d'aquest afegit per evitar confusions, tot i que la banda continua sent la mateixa. Ja ho vam fer en publicar la banda sonora de Barcelona, nit d'estiu (Cameo, 2013).

EDR: Sempre has plantejat la teva carrera des d'un punt de vista molt empresarial. Màrqueting i creació encaixen bé?
J.D: Combinen si saps separar bé els processos. En el moment de la creació m’oblido absolutament de la part comercial, i quan tinc el producte enllestit és quan començo a traçar l’estratègia per fer-lo arribar a la gent. L'estratègia de màrqueting no ha de contaminar l'emoció de les cançons, i a la inversa també passa el mateix. 

EDR: Amb el primer disc vas omplir primer l'Apolo i després el Palau. Amb Barcelona, nit d'estiu vas guanyar un Gaudí. El nou disc ha entrat a les llistes del més venut a l'Estat espanyol... És agosarat parlar d'un 'fenomen Dausà'?
J.D: Em fa l'efecte que tinc un públic molt fidel que ens ha fet molta confiança i ens dóna molt de suport, i que reconeixements com el Gaudí avalen que estem fent, la feina ben feta. Alhora, però, crec que encara arribem a un cercle relativament petit de gent, i que podem ampliar-lo. Tinc la impressió que sóc al primer esglaó d'un projecte que pot anar més amunt. Hem d'intentar generar noves emocions en nous espais. Ara tornem a Barcelona per estrenar disc amb l'objectiu d'omplir la sala Barts. La nostra evolució és molt progressiva i serena, no hi ha hagut cap moment d'explosió i descontrol que fes que arribéssim a llocs insospitats. I tinc la sensació que hi ha marge per seguir creixent.