Entrevistem la banda arran del seu nou disc, 'Desglaç'

Escoltant el nou treball es nota que Roba Estesa s’ha foguejat molt en directe.
Anna Sardà (baix): Desglaç és el resultat de dues gires a la carretera. Fins ara les cançons tenien més presència d’elements tradicionals i menys densitat sonora, però ens hem adaptat als escenaris, perquè fa falta molta canya per aguantar un directe a les 12 de la nit. Tot i això, entenem molt bé que l’experiència d’escoltar un disc a casa no és la mateixa que anar a un concert.
Gemma Polo (veu): Aquest és un disc més arriscat, penso. Si s’escolten junts el primer i el segon treball es podria pensar que ‘se’ns n’ha anat la flapa’. Però, de manera separada, es pot apreciar l’evolució de la trajectòria del grup durant aquests dos anys, i penso que s’entendrà perfectament per què ara som on som i de quina manera sonem.

En aquest temps heu hagut de créixer molt ràpid. Com gestioneu les expectatives? G.P: És complicat gestionar una banda que era un grup d’amigues que no tenia expectatives ni cap objectiu més enllà de passar-s’ho bé els caps de setmana i fer unes cerveses. En el punt que vam esclatar, ens vam plantejar l’aspecte estilístic i la manera de fer, perquè al costat de la resta de bandes amb qui ara compartim escenari es podria dir que no hi pintàvem res. Hem hagut de revisar la sonoritat de les cançons, perquè som en un nou espai i perquè hem decidit quedar-nos-hi i formar part del circuit d’oci nocturn. I com que ens surten molts bolos, les nostres vides també s’han hagut de reinventar.

L’energia és palpable a cançons com per exemple “Sense por” o “La nit és nostra”. G.P: De fet, hem incorporat una base rítmica molt potent a totes les cançons. El baix d’Anna Sardà ha fet un canvi impressionant, igual que Alba Magriñà amb la bateria. Hem passat de Descalces amb caixó, un charles i quatre plats a tot el disc, a Desglaç amb bateria completa i picant que dona gust. És el que marca la diferència d’haver deixat un tarannà més tradicional, on les melodies tenien més importància i la base tímbrica era més fluixa.

Tot i això, com al primer disc, heu repetit fórmula a La Bucbonera amb la producció de Xavier Vallverdú i Tomàs Robisco.

A.S: Sempre anem tard amb tot, pensem molt les coses i ens encallem fins que no toquem de peus a terra. Quan vam avaluar Descalces vam coincidir que tot havia anat rodat a La Bucbonera, així que vam prioritzar sentir-nos a gust, tranquil·les i saber que tot aniria bé amb un equip humà en qui confiàvem.
G.P: A més, durant l’enregistrament del disc a l’estudi, en Tomàs ens ha cuidat i ha posat molta cura en el tracte personal i en tot el material que ens cedeix, i amb el Xavi s’entenen molt bé. Saps que si truques a les tres de la matinada t’agafaran el telèfon.

Com heu treballat les cançons?
G.P: El segon disc ha estat més complicat. Descalces va ser resultat de la tria de cançons que teníem després de cinc anys tocant juntes. És a dir, que vam poder escollir entre molt de material. Ara ho hem hagut de fer tot en pocs mesos, i per tant hem generat molt de material a casa, d’una manera més individual, però sempre amb la vocació que fos un procés creatiu col·lectiu.
 
El títol fa referència al darrer poemari de Maria-Mercè Marçal, titulat Desglaç (1984-1988) i publicat per Edicions 62 el 1997. És ella qui us va inspirar?
G.P: De fet, va ser justament al revés! Durant el procés final de brainstorming per elegir el títol del disc vam abocar-hi totes les imatges i conceptes que pensàvem que podia recollir l’imaginari del disc. Aquest procés el vam fer un cop ja havíem treballat totes les cançons i hi havíem aportat les nostres inquietuds, i d’aquí va sorgir la idea de Desglaç.

Aquestes imatges referencials han canviat notablement d’un disc a l’altre?

G.P: L’imaginari del nostre debut era molt rural i casolà, sobre assumptes petits i temes molt palpables... Va ser un disc quotidià i tradicional. En canvi, aquest segon ha anat cap a una escala molt més macro, hem intentat trencar amb el gran paradigma que són les estructures que tenim inculcades com a societat tant en el pla cultural com social. Va sortir la paraula Desglaç, i més endavant l’Anna ens va fer notar que era el nom de l’últim poemari de Marçal, i vam veure la llum.
A.S: Va ser una manera perfecta per acabar de tancar el cercle.


Des de la vostra perspectiva crítica i reivindicativa heu aconseguit fer arribar missatges explícitament feministes a un gran públic. No és una tasca senzilla.
A.S: Portar aquestes reivindicacions a dalt de l’escenari és donar-hi veu d’alguna manera. Fins ara, a l’escena de l’oci nocturn en què ens movem hi havia una mancança d’aquest missatge. D’alguna manera mirem de cana- litzar-ho, i també de reflexionar sobre el fet que hi ha gent que en parla com si fos una cosa nova, quan són missatges que pots trobar en milers de llocs més.