La revista digital setmanal d'Enderrock
- 218
Aquest 20 d'abril el vigatà inicia la gira de presentació a l'Strenes
Quimi Portet: «Quan faig un disc nou sempre dic que serà l’últim»
Festa major d’hivern (Quisso Records / Fina Estampa, 2018) és ja el desè disc en solitari de Quimi Portet, gravat de cap a peus per ell mateix i coproduït juntament amb el britànic David Tickle, amb qui ja va treballar a Astronomía razonable (EMI, 1993) d'El Último de la Fila. El vigatà ha triat de nou el festival Strenes per iniciar la gira de presentació del seu darrer àlbum aquest divendres 20 d'abril. Als 60 anys i després de més de quatre dècades de carrera i carretera, Portet continua gaudint de plenes facultats per reivindicar el rock’n’roll, al mateix temps que convenç els amants de la cançó amb denominació d’origen.
Text: Xavier Mercadé. Foto: Xavier Mercadé
Vas trigar quatre anys per enregistrar l’anterior Ós bipolar (Música Global, 2016), i en canvi per a Festa major d’hivern només un parell. Has tingut més pressa?
Amb Ós bipolar vaig trigar més perquè al mig hi va haver el projecte amb Manolo García, la caixa Historia de una banda (Perro Re-cords, 2016 ); vaig fer la producció del disc de Sanjosex, Festival (Bankrobber, 2014), i la gira amb el Col·lectiu Eternity amb Sisa i Joan Miquel Oliver. Van ser tres o quatre anys molt farcits, i ara he tingut més temps per dedicar-me al meu projecte.
Són ja deu discos en solitari. Encara et queden coses per dir?
Ho ignoro. Quan faig un disc nou sempre dic que serà l’últim. Però no sé per quin motiu al cap d’un temps em trobo gravant cançons. M’agrada molt fer discos, no resulta cap esforç per a mi. De fet, el que sí que seria un esforç seriós seria no fer-ne.
En aquest àlbum hi ha diversos temes que s’empelten d’aquest tarannà rocker com “Central de biomassa”, “Pànic escènic” o la mateixa “Festa major d’hivern”...
De cançons així me’n surten moltes, i possiblement en un altre moment les hauria anat oblidant. Però en aquest disc en lloc de deixar-les de banda les he volgut potenciar i donar-los més protagonisme.
El to general del nou disc té una mica de melangia, una certa tristesa...
Quan el vaig compondre estava trist per una digestió pesada o alguna cosa així... Però ja m’ha passat. No em vull fer el xulo però tinc seixanta anys. No passa res, estic content de tenir-los i gràcies a Déu en gaudeixo amb bona salut. Però tot i que estic content i il·lusionat, és una edat en què apareixen una sèrie de temes que fins ara no havien sortit.
Has canviat de discogràfica. Per què?
Ha estat un plaer treballar tots aquests anys amb Música Global, però amb el Col·lectiu Eternity ja vaig treballar amb Fina Estampa en el management. Per una promiscuïtat na-tural em va semblar un procés molt normal editar el disc amb ells. Les relacions amb Glo-bal han estat fantàstiques, i són un equip de gent increïble amb qui continuo en contacte.
Amb Ós bipolar vaig trigar més perquè al mig hi va haver el projecte amb Manolo García, la caixa Historia de una banda (Perro Re-cords, 2016 ); vaig fer la producció del disc de Sanjosex, Festival (Bankrobber, 2014), i la gira amb el Col·lectiu Eternity amb Sisa i Joan Miquel Oliver. Van ser tres o quatre anys molt farcits, i ara he tingut més temps per dedicar-me al meu projecte.
Són ja deu discos en solitari. Encara et queden coses per dir?
Ho ignoro. Quan faig un disc nou sempre dic que serà l’últim. Però no sé per quin motiu al cap d’un temps em trobo gravant cançons. M’agrada molt fer discos, no resulta cap esforç per a mi. De fet, el que sí que seria un esforç seriós seria no fer-ne.
En aquest àlbum hi ha diversos temes que s’empelten d’aquest tarannà rocker com “Central de biomassa”, “Pànic escènic” o la mateixa “Festa major d’hivern”...
De cançons així me’n surten moltes, i possiblement en un altre moment les hauria anat oblidant. Però en aquest disc en lloc de deixar-les de banda les he volgut potenciar i donar-los més protagonisme.
El to general del nou disc té una mica de melangia, una certa tristesa...
Quan el vaig compondre estava trist per una digestió pesada o alguna cosa així... Però ja m’ha passat. No em vull fer el xulo però tinc seixanta anys. No passa res, estic content de tenir-los i gràcies a Déu en gaudeixo amb bona salut. Però tot i que estic content i il·lusionat, és una edat en què apareixen una sèrie de temes que fins ara no havien sortit.
Has canviat de discogràfica. Per què?
Ha estat un plaer treballar tots aquests anys amb Música Global, però amb el Col·lectiu Eternity ja vaig treballar amb Fina Estampa en el management. Per una promiscuïtat na-tural em va semblar un procés molt normal editar el disc amb ells. Les relacions amb Glo-bal han estat fantàstiques, i són un equip de gent increïble amb qui continuo en contacte.