text: Elisenda Soriguera / Fotos: Noemí Elias

Després del disc Maria canta copla (Chesapik, 2014) i del llibre inspirat en els seus somnis Duermevela (Alpha Decay), ara Maria Rodés tasllada el seu centre d'interès cap als astres.

"Al 2012 vaig fer una residència artística organitzada des de Gràcia Territori Sonor, que es deia Eclíptica –com el disc–. Enviaven un músic a l’Observatori de Castelltallat, al mig de Catalunya. T'hi estaves dues setmanes, amb un cosmòleg i un astrònom, que et feien observacions de dia i de nit. Tu componies i l'últim dia feies un concert a l’observatori. L’astrònom em va preguntar si sabia que jo era parenta d’un astrònom molt important. Em va regalar el seu llibre, El firmamento (1939), i tot i que jo ja sabia de la seva existència, arran d'això vaig tornar a pensar en aquest senyor i vaig decidir que en faria un disc."



Ara, doncs, Rodés deixa enrere l'univers folklòric de la copla i dels somnis per endinsar-se al dietari de Lluís Rodés, el seu familiar, i reviure'l en unes cançons més lluminoses i ballables del que havia fet fins ara. I ho fa a partir del diari que va escriure el conegut astrònom jesuïta durant la guerra civil, quan era el director de l’Observatori de l’Ebre. El resultat és un projecte que va guanyar el Premi Puig-porret 2016, i que es va presentar al Mercat de Música Viva el 2017, i es diu Eclíptica (Satélite K, 2018).

El resultat són unes cançons que giren al voltant de tres grans eixos: "Els tres focus són la guerra tal com jo la veig, l’espiritualitat (perquè ell era jesuïta) i el que jo entenc per espiritualitat, i després l’astronomia, molt utilitzada com a metàfora". Així ens trobem amb fenòmens de l'univers com "Pléyades", "Luna no hay", "Nana negra" o "Eclipsi", però també altres de terrenals com "Sirena" o "Luna no hay", que retraten un paisatge en guerra.