Considerada una de les bandes més internacionals del panorama català, Pau Rodríguez i Edi Pou continuen parlant l’idioma universal de la música lliure al seu nou disc. Amb Pachinko Plex (Gandula, 2018) posen ordre a les experiències viscudes els últims tres anys.

 

Text: Marcel Pujols. Fotos: Juan Miguel Morales

Za! mai no ha parat, fa dotze anys de la publicació del seu primer disc, i ja en van set. Aquest divendres el duet serà al Festival Vida de Vilanova i la Geltrú presentant les seves noves cançons. Aprofitant l'avinentesa parlem amb el bateria, Edi Pou, perquè ens expliqui com es fa un disc tan obert de mires com el que acaben de gestar.

La vostra música és tan oberta que sembla que traieu les influències de sota les pedres. Què modela les cançons que feu més enllà dels sons i els acords?
Edi Pou: Més que influències estilístiques, el que ens influencia són les vivències personals: els grups amb qui toquem, els acudits entre nosaltres o les màquines que utilitzem i descobrim.

Tot i que porteu anys sortint a tocar a l’estranger, potser aquests últims anys hi ha hagut dues excursions que us han marcat més, la de Japó i la de Moçambic, m’equivoco?
Són les més diferents respecte al que estem acostumats a viure, i de les que ens han marcat més. I han estat experiències molt extremes, tant d’una banda com de l’altra. El Japó és un extrem del primer món amb totes les seves coses bones i dolentes, vam veure la soledat extrema en què viuen tot i estar sempre rodejats de gent, i a Moçambic era tot el contrari.



Què vau aprendre a l’Àfrica?
Vam tenir la sort de fer gira amb l’Agència de Cooperació Espanyola i de fer diversos tallers amb nens i nenes i músics. És increïble veure la concepció que tenen de la música, és una patxanga, com els col·legues que queden per jugar a futbol, doncs també queden per tocar. També era increïble veure com barrejaven la conversa amb el tocar i se solapaven les dues coses, és com que t'adonaves que la música també és una forma de conversa i de passar l’estona. Aquest ambient tan relaxat ens va fascinar perquè nosaltres som totalment diferents, massa inquiets i dispersos. Els dos extrems ens han influït moltíssim.

A Pachinko Plex hi ha més maquinetes que mai i no hi trobem guitarra.
Ens hem posat a explorar el tema dels triggers de la bateria, un sistema de digitalització de l’instrument que et dona moltes possibilitats. A més hem començat a treballar amb l’Ableton, un programa d’ordinador que també ha condicionat molt el procés de creació i gravació. Sempre ens agrada posar-nos reptes i barrejar coses que en teoria no enganxen per enlloc, com en Ferran Adrià.

Us heu plantejat mai el minimalisme com a repte? Fer un disc més pop, amb estructures més marcades i amb menys elements?
El més proper a això que dius va ser el Loloismo (Gandula, 2015), i va ser un intent totalment fallit. Diria que és el disc més pop que haurem fet mai. Trobo que fer pop és molt difícil perquè fer una cosa senzilla i bona és molt complicat. Nosaltres suplim les nostres mancances complicant-nos la vida i així aconseguim satisfer-nos, però és molt difícil triar només tres acords i una melodia i ja estar content, nosaltres no podem. Per tant, màxim respecte pel pop.