L'espera s'ha fet llarga, però per fi Animal comença la nova gira de presentació del seu segon disc, 'La melodia del foc' (Halley Records, 2018). Ho farà per la porta gran, a un dels festivals més multitudinaris que reuneix els grups més populars de l'escena catalana: aquest dissabte 7 de juliol al Canet Rock. 

Text: Sandra Tello. Fotos: Michal Novak

Ja fa un parell d’anys del videoclip “Només amb tu”, on el cantant i guitarrista Gerard Aledo presentava el nou projecte d’Animal acompanyat de l’escena de grups del mestissatge. Després de 140 concerts, el músic vallesà ja no necessita padrins ni presentacions i guanya una forta personalitat com a bandautor amorós i passional al segon disc, La melodia del foc (Halley Records, 2018). El grup comença la gira al Canet Rock, i aprofitem per parlar amb el seu líder ja no de qui són, sinó de com són i de què ha convertit Animal en un grup popular.

Després de l’exitós debut Més enllà de les paraules (Halley Records, 2016), heu encarat la gravació i estrena del segon disc amb un grau afegit de pressió prèvia?
Crec que és la pregunta del milió. És clar que hi havia pressió prèvia, però al final vam veure que calia aprofitar tot el que ens havia passat, perquè el primer disc ens havia anat molt bé. Per sort hem incorporat molta gent a la gira, tenim una família considerable de seguidors i hem fet el disc que ens venia de gust, amb el foc com a símbol de la passió i ple d’històries de sexe i amor.

Heu fet 140 concerts amb el debut. Per ser un grup de nova creació és envejable!
Estem encantats de la vida! També és el que té treballar amb gent com Èxits Management, Halley Records, l’equip d’Animal, i saber-ho gestionar bé. Tothom hi ha estat al darrere, perquè fer 140 bolos en dos anys i defensar-los no és cosa meva sinó de tot l’equip. A més, molta gent s’ha fet seves les cançons.

Tenies cinquanta cançons per al nou disc però, com sol passar, n’han entrat només dotze. Per què has descartat la resta?
Jo no em considero un cantant, sinó més aviat un compositor. Fer cançons és una teràpia, la meva manera particular d’anar al psicòleg i de plorar. Sembla utòpic però he plorat moltes vegades escrivint les lletres. Per això faig música, ja que per sort o per desgràcia m’han passat moltes coses els últims anys i és la manera de bolcar-ho, de no quedar-m’ho a dins i que es converteixi en un dimoni. Les cançons són en un calaix i representen part de la meva vida. Les tinc en una llibreta i gravades a l’ordinador, gràcies al home studio t’ho pots fer tot. Les descartades potser l’any que ve o més endavant agafaran sentit, i serà quan les podré defensar. Aquest any teníem clar que volíem fer un disc més passional, i algunes cançons tenien més sentit que altres. Però algun dia sortiran, segur.



Fas les cançons com a teràpia, però llavors com t’hi enfrontes en directe?
Depèn del dia, clar. No és qüestió de l’atzar sinó que un dia una cançó em pot arribar a fer plorar, com em va passar a la sala Apolo de Barcelona [27 de maig de 2017], que “La teva” no la vaig poder cantar, em va costar molt. Hi ha dies que no tinc tanta connexió amb el tema sinó que m’atrau la manera com la canta la gent. De vegades creuar-te amb una persona pel carrer fa que durant el concert estiguis pensant en ella. Jo soc de poble i sempre t’acabes creuant amb la mateixa gent. Això és molt guai, perquè et batega el cor i tens les emocions a flor de pell. No vull quedar-me fred amb la música, sinó emocionar-me ja sigui per riure o per plorar.

Què et va passar a la sala Apolo?
La gent es va posar a cantar “La teva” com si fos seva. I, de cop, em va venir la protagonista de la cançó al cap i em vaig posar a plorar. Vaig haver de parar de cantar, i em vaig apartar. Llavors va pujar a l’escenari la cantautora barcelonina Marta Trujillo per seguir amb el tema. Va ser com tornar a l’origen d’aquella cançó, gravada amb el meu alter ego de Sr. Smizz, i recordar quan la vaig trucar per proposar-li que hi col·laborés.



Vas començar amb l’alter ego musical de Sr. Smizz, els amics et diuen ‘Goku’ i ets el líder d’Animal. Qui és Gerard Aledo?
Ara mateix m’estic trobant moltíssim. Tinc molts sobrenoms però el meu nom agafa sentit. Començo a ser Gerard Aledo d’Animal... Sr. Smizz va ser per la por d’utilitzar el meu nom, i Goku és un tema d’atzar que em va tocar, al poble m’han dit sempre així. Gerard Aledo ho soc cada dia, passa que alhora a l’escenari Animal és el projecte resultat de la feina de set músics, i també la història de la trobada amb l’Ermen. Finalment, em sento molt còmode amb el meu nom. Algú em va dir: “Tens un nom que no té ningú, qui es diu Aledo?”, i és cert, no hi ha cap cantant que es digui així. Tot i que l’altre dia vaig descobrir que el director d’iCat FM es diu Carles Aledo!

A les cançons reflexiones sobre el fet de conèixer-se a un mateix per després poder ser. Com t’autodefiniries?
Primer de tot, soc molt cabut. A poc a poc m’he anat obrint al món, però tinc una part introvertida que només comparteixo amb les persones del meu cercle més proper. Crec que també soc una persona difícil i gelosa, tal com dic a les cançons. I molt nostàlgic, d’entrada ja imagino que tot s’acabarà abans de pensar que està començant. De vegades també soc negatiu, però la música m’ajuda a treure’m aquesta part i veure que no s’acaba el món. Per tant, soc una mica fosc però m’agrada molt riure i soc de la broma. Jugo amb la part desconeguda, et deixo veure fins on jo vull, però també puc ser un romàntic. Són molts adjectius els que em posaria. En definitiva, soc un més del món i faig cançons que espero que arribin a molta gent.