Després de vuit anys compartint escenaris, Sílvia Pérez i Raül Fernández publiquen un treball conjunt que esdevindrà amb tota seguretat un dels discos de l'any. Es titula 'granada' (Universal, 2014), en minúscula, per identificar tant la fruita com la ciutat, i el signen amb els seus noms complets. Inclou una quinzena de cançons "robades" a tota mena d'autors: des d'Enrique Morente fins a Violeta Parra, Albert Pla, Leonard Cohen, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet. L'energia del duet que formen Pérez Cruz i Fernández Miró es concreta en un disc entregat i sense prejudicis. 

Text: Roger Palà. Fotos: Arxiu Enderrock

RAÜL FERNÁNDEZ: Mirant les nostres trajectòries amb perspectiva és normal que hi hagi qui pugui pensar això. Jo vaig començar amb el hardcore i m’he mogut en l’escena independent, i la Sílvia ha tocat gèneres més propers a la música tradicional. Tamateix, tots dos tenim molt d'interès per la música tradicional i popular i ens anem influint mútuament. En aquest projecte hi ha una part de tradició i una altra d'experimental, i mirem de trobar-hi un equilibri.
SÍLVIA PÉREZ: Alhora, crec que tots dos hi aportem una part molt punk, tant al disc com al directe... Un dels tiromfs personals més grans en aquest projecte ha estat que quan vam començar a tocar junts, ara fa vuit anys, pensava que no sabria trobar la fórmula per cantar acompanyada d’una guitarra elèctrica. No ho havia fet mai, i vaig arribar a pensar que la meva veu potser hi era incompatible. Al final a còpia de treballar hem trobat una fusió idònia. Ara ho conjuguem tot sense pensar-ho. Hem assumit tots dos un rol en la producció, no és que jo sigui la intèrpret i ell el músic. Ho cuinem tot conjuntament.

EDR: Al disc granada hi ha versions de Robert Shumann, Albert Pla, Enrique Morente, Leonard Cohen, Lluís Llach... Què uneix tots aquests creadors?
S.P: Les cançons han estat triades a partir del filtre de l’emoció compartida. Ens havien de convèncer plenament a tots dos. El disc havia d’explicar com entenem la música en Raül i jo quan ens ajuntem, no a cadascú de manera individual. A l'hora de triar el repertori cadascú va proposar cançons, i en vam estar buscant altres conjuntament. El resultat il·lustra la manca de prejudicis que compartim.
R.F: Em sembla molt bé la gent que aprofundeix en un estil molt concret, però jo no sóc així. Igual que no sóc un virtuós del meu instrument: m’agrada tocar-ne molts i comunicar-me de moltes maneres, fins i tot maltractant la guitarra, amb tot el respecte per la música però amb tot el poc respecte de l’actitud punk. Alguna cosa m’ha quedat de quan tenia divuit anys: l’actitud de no conformar-me, de no estar mai content i de mirar de fer sempre el que ningú espera que faràs.

EDR: Aquest disc l’heu gravat fins a tres vegades, i sovint us hi heu sentit encallats. Un dels punts que van desencadenar la versió final, però, va ser l’audició del disc Despegando (CBS, 1977), d’Enrique Morente i Pepe Habichuela. Per què?
S.P: Després de la segona gravació vam passar per un moment de crisi. De cop i volta vam descobrir Despegando i tot va canviar. Ens el va regalar la mateixa persona per separat. Hi vam connectar molt, cadascú a la seva manera. És un disc amb unes arrels molt profundes i amb ganes d’anar molt lluny. Va ser una injecció d’energia molt gran!
R.F: Més que influir-nos en el repertori, ens ha marcat per l’actitud de Morente i Habichuela. Hi ha alguna cosa especial dins aquelles cançons que parla molt d’ells dos: la manera com s’arrisquen, com s’acompanyen, la generorsitat que tenen, com treballen. És un disc de flamenc, sí, però l’actitud és purament de rock’n’roll, tot molt animal. Ens va inspirar molt. I al final com a homenatge n'hem inclòs dues cançons: “Que me van aniquilando” i “Compañero”.

EDR: Hi ha flamenc però també hi ha cançó: el disc s’obre amb “Abril 74” de Lluís Llach. Al final de la versió hi ha una conversa en què la Sílvia fa una reflexió sobre la força del duet...
S.P: La gravació que se sent és del meu pare i la meva mare cantant “Abril 74”. Està gravat a Portugal, just quan la meva germana acabava de parir. És poc abans de la mort del meu pare. El duet és l’estat natural. Jo vaig començar cantant amb el meu pare, he cantat amb Toti Soler, Javier Colina... És un format en el qual em sento molt lliure, el conec a fons en tots els registres i sempre és diferent. De la mateixa manera que no balles amb tothom igual, no cantes amb tothom igual. També m’agrada molt per la gestió que permet fer dels silencis i de la respiració. M’hi sento molt lliure.

EDR: Teníeu un repertori d’una vintena de cançons, però a granada pràcticament totes les versions són inèdites. Una de les poques adaptacions antigues que heu conservat és “Corrandes d’exili” amb la música de Lluís Llach. Què hi trobeu?
R.F: “Corrandes d’exili” és la cançó més representativa del duet. L'hem tocada tots aquests anys i no teníem intenció de deixar de fer-ho, perquè ens sembla boníssima. La matèria prima és al·lucinant, la lletra espectacular, ens agrada la temàtica i la toquem d’una manera molt visual. Ha tingut moltes versions i cada cop que la toquem és diferent de l’anterior. Ens permet versionar-nos a nosaltres mateixos, i això passa molt poc.

EDR: Pere Quart i Lluís Llach són compatibles amb Miguel Hernández i Enrique Morente?
S.P: Quan canto no penso ni en èpoques ni en estils, sinó en persones. I les persones senten unes emocions concretes que en realitat no són tan diferents les unes de les altres. Els temes que hem triat són èxits vitals i emocionals, i generalment les cançons no toquen tants temes diferents: parlen d’amor, de desamor, de vida i de mort. Durant les mobilitzacions del 15M vaig tenir la sort de poder ser a les places de Barcelona i de Madrid, i veies gent molt diferent que estava compartint coses diverses molt profundament. Amb la música de vegades també es creen emocions compartides amb una gent molt diferent.