El cantautor, guitarrista i compositor Caïm Riba treu avui el seu segon disc en solitari, Nararai (DiscMedi, 2018). L’ha anat creant i produint tot sol, a poc a poc, en els darrers anys. No obstant això, ha tingut la col·laboració de diversos amics que hi han anat deixant les seves pinzellades, com per exemple Raül Bonilla, que ha afegit la seva veu a “Sentir l’aire”, o Ivette Nadal, a “Si mai et sents sol”. El que es va donar a conèixer fa dues dècades com a guitarrista i compositor de Pastora marca distàncies amb el grup publicant aquest treball de cançons intenses i personals. Joaquim Vilarnau parla amb el cantautor formenterenc sobre el seu nou disc.

Text: Joanquim Vilarnau. Fotos: Juan Miguel Morales

És un disc intens i divers, ple de matisos.
Ja m’agrada que faci aquesta sensació. A mi em costa molt sentir-lo amb la distància adequada i no sabria definir-lo. No he buscat un estil concret ni he intentat fer totes les cançons igual, sinó que vaig component i recopilant les que més m’agraden. Podem dir que faig pop contemporani. Moltes vegades hi he posat elements de música electrònica però cada cop tinc un esperit més acústic.

És una evolució volguda?
No, perquè en cap moment he decidit que no volia fer música electrònica. El que passa és que he anat creixent, i les meves inquietuds han madurat i m’han portat per altres camins. Segurament amb una estratègia comercial hauria pensat de mantenir un llistó més electrònic... No hi ha hagut cap intenció més enllà d’anar fent el que em venia de gust a cada moment. Vaig començar molt electrònic i amb el temps m’han cridat l’atenció els instruments acústics. Però jo no he fet mai una electrònica freda sinó una electrònica orgànica.

Al teu nou disc, Nararai, les lletres han adquirit un paper essencial. La majoria són històries personals i íntimes…
Jo no feia lletres a Pastora i soc bastant novell en aquest sentit. M’agrada parlar de situacions, de records... Normalment quan em poso a fer els temes em surt alguna cosa que no sé ben bé cap on va. La vaig enfocant i modulant. Estic aprenent a fer lletres i per al proper disc ja em plantejaré buscar una temàtica abans de les cançons... Soc més músic que lletrista i les paraules em surten a partir del sentiment que m’evoca la música que estic tocant. A partir d’aquí construeixo un relat.

El primer tall, “Nararai”, és la peça que dona nom a l’àlbum i té un aire progressiu dels setanta. Què vol dir?
Aquesta havia de ser la típica cançó que va al final del disc, però m’agrada molt i he decidit posar-la en primer lloc i utilitzar-la com a títol. La lletra és una mica etèria. Al disc hi ha moltes històries personals, va ser difícil trobar un títol definitiu a l'àlbum. Havia pensat 'Fent camí' però tampoc no m’acabava de convèncer. 'Nararai' m’agrada perquè no defineix res, és un concepte artístic. La cançó m’evoca moments d’evasió. Quan era adolescent alguna vegada el cervell em feia com una desconnexió espai-temps. El primer cop que em va passar estava jugant en un billar que em vaig construir amb una taula i un llençol. Va ser com quan el cervell se’t desperta però tens el cos encara adormit... Les coses tenien més pes i anaven més lentes, com si fos l’efecte d’una pel·lícula. El primer cop em vaig espantar i m’ho vaig fer passar, però després vaig aprendre a gaudir d’aquests moments. Per a mi, ‘nararai’ seria aquest estat.