La cantant presenta el segon disc dedicat al seu amic:
n'estrenem dues cançons

EDR: Com la cançó que li has compost, "Els absents"?
M.R: Sí, en aquest cas encara és més directe. Ha estat un repte. És la primera cançó que faig sobre la mort sense dir la paraula mort. Hi dic ‘jardí d’hivern’, ‘cementiri’, ‘ample i llarg silenci’... Hi ha referències a Moustaki com la seva ‘camisa blanca’, però la dedico a tot un paisatge. És la primera cançó on poso un pla tangencial i un pla astral, el dels morts que són ja astres. Parla de la vida i la mort, del que toques i el que és ja en el no-res. Em va ser molt difícil, cada paraula hi està molt mesurada i hi he aconseguit una síntesi que concentra aquest sentiment. Si no hagués aconseguit aquesta síntesi, no l’hauria gravat. L’he fet per una necessitat biològica, igual com he fet les poques cançons que he escrit. M’agrada la cosa senzilla de pensar en els morts que són lluny, però presents.

EDR: Iakovos Kambanelis és el poeta grec autor de "Per què, Déu meu?". Moustaki et va descobrir molts poetes grecs i francesos? Recordes alguna descoberta en especial?
M.R: Sí, em va introduir a molts poetes, com a l'autor de “El carter” del primer volum, on cantava Roger Mas. Josep Tero hi va fer una gran adaptació i ara li he demanat que les fes totes, perquè ell ja escoltava aquestes cançons quan tenia catorze anys, i ha fet un treball de joier: fan olor de terra, d’humanitat. Jo volia que aquest disc el presidís la humanitat. La tècnica ens envolta per tot, però volia que la féssim servir per a la humanitat, la de Georges Moustaki.

EDR: A "Els amics" hi canta Manolo García. És un amic que et calia reivindicar?
M.R: Va ser casual. Érem a l’estudi Koryland i ens van demanar de deixar-lo un parell d’hores perquè en Manolo García havia de gravar una cançó per a les ikastoles. Vaig anar a veure’l com batallava amb l’euskera, com jo vaig fer fa anys amb en Kepa Junkera, i li vaig demanar que vingués a fer unes veus. Tothom es va sorprendre perquè no ho sol fer.

EDR: També hi col·laboren cantants joves com David Carabén, Joan Colomo, Bikimel, Alessio Arena i Cesc Freixas. Què en pots dir? Els va proposar Xavi Lloses, o volies veus joves per a un himne de lluita com "Marxa de Zacco i Vanzetti"?
M.R: Els vaig convidar pel plaer d’incorporar alguns dels artistes que m’agraden més de la nova fornada. Tots tenen coses que m’agraden molt. En Davinov (David Carabén) té aquest pop proper, elegant i exquisit; en Joan Colomo té una cosa difícil d’aconseguir, és taciturn, fins i tot aspre, però alhora hi mescla una cosa de joguina, una veu que juga, naïf, innocent. La Bikimel és talent, no hi ha res obvi en ella. L’Alessio Arena té aquesta cosa italiana, et recorda tots els mars. I en Cesk Freixes té la lluita inapel·lable, innegable. Són de diferents estètiques, i en Xavi Lloses també em va suggerir que vingués en Nico Roig. Jo el coneixia d’haver escoltat la cançó “La iaia”, que m’agradava, però no el veia tocant amb mi. Però va venir a tocar la marxa, em va encisar amb la guitarra manouche gitana que portava de Bèlgica, i el vaig fer tocar en primer pla a “Milord” després del que havíem gravat amb el Lloses, i pràcticament toca a tots els temes.

EDR: Per què creus que Moustaki va escriure una cançó com "Joseph"? Tenia alguna relació especial amb la religió?
M.R: Ell era jueu, l’interessava la religió, però aquí fa servir una ironia plena de tendresa amb el personatge bíblic de Josep: li diu "tu el que volies era fer de fuster i la vas liar parda, oi?".

EDR: Trobo molt bona l'adaptació de "Milord", tot i que suposo que molta gent té al cap la versió d'Edith Piaf... En aquest sentit, et feia respecte, o te'n feia més alguna altra?
M.R: Nosaltres teníem gravat el “Milord” a la manera de Piaf, però vaig trobar que ja s’havia cantat massa de la mateixa manera. Per això amb en Lloses la vam esborrar. Li faltava humanitat, era massa perfecta i tant clixé... Llavors la vam gravar quatre vegades a raig, cantada de dalt a baix, sense operació quirúrgica, i vam triar la millor: hi ha algunes respiracions, però vam trobar una manera diferent, una cosa de Tom Waits "allá a lo lejos", que diria en Paco Ibáñez.

EDR: I una curiositat: podries parlar de l'altra compositora de la cançó "Milord", Marguerite Monnot?
M.R: Monnot va ser la compositora predil·lecta de les cançons de Piaf. I Moustaki en va escriure la lletra en un bar, en un tovalló. Va dir a Piaf: "Jo et faré una cançó", i hi surt el circ, la vida als carrers... igua com apareix a la pel·lícula de l’any 2007, La vie en rose. Moustaki em va demanar les crítiques que van sortir aleshores als mitjans d’aquí, perquè deia que la pel·lícula era molt fidel a la vida que va tenir ella. En la meva versió jo em rebel·lo contra aquest “Milord”, no faig una versió complaent com tantes altres, li pico la cresta. Està cantada amb ràbia, plantant cara al “Milord”, amb una veu sobrada, no suplicant.

EDR: De què estàs més satisfeta d’aquest segon volum?
M.R: D’haver-lo pogut fer i haver tancat aquest cicle Moustaki. El tanco complint la paraula: "Per què no el fas?", em va dir. D’acord, tracte fet. El més trist és que no l’ha vist.