El veterà artista barceloní fusiona al seu desè àlbum tot el que ha estat aquests anys: tornades a l’estil Bob Marley; versos de cantautor i bases reggae o dub. Civilizado como los animales (Sony, 2019), tots els Macaco en un.

Text: Yeray S. Iborra. Fotos: Arxiu artista

Civilizado como los animales. Tots els Macaco que havíem vist fins ara en un sol disc?
És cert que al disc anterior el que pretenia era centrar-me en la narrativa i que feia molts anys que experimentava, i que ara volia fer un esforç per sumar melodia i narrativa. A més, com bé saps, sempre m’han agradat molt les tornades compactes de les músiques llatines i caribenyes, del reggae, del dub i altres. Potser sí, Civilizado como los animales és una barreja de tot: la guitarra, la llibreta i els jocs amb bases 808 i l’ordinador.
 
Hi ha tingut res a veure la mixtura de músiques del Carib i l'Amèrica Llatina d’avui en dia?
Els darrers quatre anys han estat molt efervescents i estan lligats a l’eclosió, de nou, de les músiques d’arrel. Hi ha diverses generacions que valoren les arrels barrejades amb altres estils. Gent més gran que jo, gent més jove. Hi ha molta gent fent-ho ressorgir tot plegat i jo al mig. Ara mateix hi ha molts artistes demanant-me col·laboracions, a més de grups fitxant pel meu segell. Tothom està molt actiu.
 
Macaco ha virat cap a Calle13? A disc se sent molt de hip-hop.
Polo, el meu mànager de l'Amèrica Llatina –i també de Residente i de Drexler–, em va dir que soc l’entremig entre aquests dos artistes; cantautor i la part més alternative, de festival. Tot junt.
 
Com t’ho has fet per fer conviure tradicions tan allunyades al disc?
Hi ha una part de composició madura però esmolada com a “Valientes” o “No nos pararán”; després hi ha la part que volia deixar més aparcada, la de cantautor, però al final surten “Blue diminuto planeta azul”, guitarres, acords jugant, tot i no tenir gaire a veure en l’estil, i la tercera pota, la més vitalista, la Bob Marley, com “Bailo la pena” o “Somos la fiesta”. Per a totes he buscat un denominador comú...
 
Quin és?
Buscant la meva autèntica arrel vaig anar a parar al Mediterrani. Per això utilitzo moltes mandoles a l’estil Morricone; molt cinematogràfic tot plegat. Em funciona a “Agarrate”, molt hip-hop; fixa-t’hi, hi afegeixes mandoles i de cop ja no sona americà ni llatí, sona Mediterrani! Tenia 25 cançons, en vaig escollir tretze i de cop tot quadrava. Però mantenint-se variat. Per això vaig fer una intro que mostrés tot el que la gent sentiria al disc. No me’n volia amagar. Palmes de tanguillo [les fa fent-se la percussió amb el peu], base dub i arranjament de corda. Imagino que els més cantautors s’han quedat amb una part i els altres amb les cançons més festives. I ja està bé.