La revista digital setmanal d'Enderrock
- 30
Estrenem dues noves peces del nou disc
del jazzista de Sedaví, 'New Tunes Old Tunes'
del jazzista de Sedaví, 'New Tunes Old Tunes'
La trompeta trempada de David Pastor
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Si qualsevol nit, en qualsevol local, us trobeu un grup on sona la trompeta de David Pastor, podeu estar segurs que allò té garanties. Sempre embolicat en mil col·laboracions, el jazzista valencià ja té a punt un nou disc amb el seu projecte més personal, el trio Nu Roots. Pastor va ser multiguardonat a la darrera edició dels Premis Enderrock, celebrada el març a Girona, amb els Premis Jaç com a millor solista de l'any del jazz català, i com a integrant d'altres formacions, amb els Premis Jaç a millor disc, millor nova proposta i millor directe per votació popular. Aquesta setmana a EDR estrenem un muntatge amb dues peces del nou disc: l'estàndard "Blue in Green" (de Miles Davis i Bill Evans) i la composició pròpia "Song Four".
Text: Jordi Martí. Fotos: Juan Miguel Moralees
David Pastor és l’antidivo, un treballador de la trompeta que creu més en l’ofici que en la inspiració i que no menysprea cap estil ni cap possibilitat de tocar. Melòman i militant en les mil variants possibles del jazz, el seu caràcter transversal es va veure recompensat als Premis Enderrock 2014 de votació popular a millor músic de jazz. I s’ha de dir a més que Pastor és part important en els altres dos projectes que els afeccionats al jazz van votar com el millor de l’any: l’adaptació d’Els fruits saborosos (Taller de Músics, 2013) de Josep Carner, a càrrec de Vicens Martín i la seva Dream Big Band amb Gemma Abrié, premiada com a millor nova proposta i millor directe, i l’àlbum Pavana Club (Fresh Sound, 2013), de la Jamboree Big Latin Band, com a millor disc de l’any.
El seu nou treball, New Tunes Old Tunes (Omix, 2014), serà també un reflex fidel de la trempera polièdrica que amaga la seva trompeta.
EDR: Què trobarem a New Tunes Old Tunes?
elèctric, orgue i teclats) i Toni Pagès (bateria i laptop)– i estàndards, on tenim convidats. La cantant Gemma Abrié ha fet una adaptació al català d'"Águas de março", d’Antonio Carlos Jobim; Susana Sheiman fa “Night in Tunisia”, de Dizzie Gillespie; una nova cantant que té un gran futur i es diu Saphye Wells fa el "Blue in Green", de Bill Evans i Miles Davis. I no hi podia faltar el meu compare Ximo Tébar, que a més de guitarrista porta la discogràfica Omix, que ens publica els discos des del principi. Amb ell hem fet “Maria”, del West Side Story de Leonard Bernstein. Aquest ja serà el setè disc que trec amb el meu nom, i el tercer amb Nu Roots.
EDR: Són temes molt coneguts, però tenint en compte els vostres antecedents segur que sonen de manera sorprenent.
EDR: El teu eclecticisme no només es manifesta amb aquest grup, perquè has tocat amb infinitat de gent.
D.P: Sí, i tots m’han aportat molt. Especialment el fet de tocar amb formacions que no tenen res a veure amb el jazz, com ara l’Orquestra Àrab de Barcelona, o els tres anys amb Miquel Gil, o les feines per a la televisió, o fer música de cinema amb Carles Cases... Tot això m’ha aportat una manera de veure la música de manera bastant oberta.
EDR: Últimanent també has col·laborat amb lluminàries del jazz flamenc com Jorge Pardo i Diego Amador.
D.P: El flamenc és una música molt creativa. Com el jazz, té unes arrels molt profundes i neix al carrer. No neixen de cap estudi ni acadèmia, sinó de compartir. Per això aquestes músiques no tenen unes formacions estàndard, com passa amb la clàssica. Són estils molt més oberts: això és el que els uneix i el que fa possible totes aquestes fusions que vivim avui.
EDR: I recentment heu obert una altra via amb el grup Newcat Ensemble: cobla i jazz.
D.P: Aquesta història neix amb el projecte que va reunir Joan Diaz, el guitarrista flamenc Niño Josele i la Cobla Sant Jordi. Va ser la primera vegada que tocava amb una cobla. I em va fer exclamar: "Uau! Entro a la cobla la porta gran". Jo vinc de la terra de les bandes, he fet molta música al carrer, ja de xicotet amb la banda de Sedaví, i veure una cobla em desperta una sensació familiar. Parlant amb el Josele em deia: "Es nota que aquesta gent fa música per ballar!". I com una continuació d'allò, amb Joan Díaz va néixer el New Catalan Ensemble, on trobem jazzistes amb els solistes de la Sant Jordi. Tot i que en realitat no som tan lluny: Eduard Prats, el fiscorn de la cobla, el tinc de trombonista a l'Original Jazz Orquestra del Taller de Músics... És com una reunió d’amics.