La formació trapera presenta un nou àlbum, 'Don Gelato', i en parlem amb ells

Flashy Ice Cream: «Hem cuidat molt aquest projecte i teníem ganes de mostrar-lo»

Els trapers de Sabadell, Flashy Ice Cream, presenten el nou treball 'Don Gelato' (Delirics, 2020). A Enderrock.cat ja vam parlar sobre alguns aspectes del disc i vam avançar també els temes "Alba" "Celebro i bec". Avui descobrim el treball al complet, un disc brillant i amb aires estiuencs. Parlem amb els artistes sobre la seva situació, els seus ideals i el nou àlbum
Text: Anna Tisora. Fotos: Nil Ventura i Jaume Roma.


Les líriques de Flashy parlen de la vida i els conflictes de la joventut. Canten sobre temes quotidians com l’amor però també de la denúncia social i la diversió amb els amics. Les cançons defensen una ètica i uns valors amb un llenguatge desacomplexat. A qui va dirigit el vostre missatge?
Creiem que el nostre receptor és sobretot el públic jove, tot i que l’esperit de joventut no hi entén, d’edats. A la pregunta ja es defineix molt bé de què parlem, per tant ens pot entendre la gent que visqui o hagi viscut realitats i situacions com la nostra.

Qui escriu les lletres?
Les cançons les escrivim el Giancana o l’Sneaky. Ens tanquem a l’estudi amb un beat o amb una idea i l’espremem fins que troben el punt sobre el qual volem parlar, o el ‘vibe’ de cada moment. Així i tot, sempre els acabem tancant amb el productor Daax i el dissenyador gràfic C. Turu, que no formen part al cent per cent de la composició dels temes però sempre hi poden aportar un punt de vista nou que potser no havíem vist o al qual no havíem arribat.

Quins són els temes que més us identifiquen ara mateix?
Ens identifiquem clarament amb temes com “Gala” –de Brillar o morir (Música Global, 2019)–, que pel nivell de ‘puresa’ que vam aconseguir en el seu moment encaixa perfectament amb les emocions que volíem plasmar. També ens representa molt “Celebro i bec”, perquè és el tema més fresc que tenim i plasma la situació en què ens trobem. A més, va ser el punt de partida del nou projecte que tenim entre mans, que hem mimat molt i que teníem moltes ganes de mostrar al món.



La vostra sonoritat es pot qualificar de música urbana en català, amb influències de trap, rap, dancehall i reggaeton. Com vau entrar en l’escena trapera?
El primer contacte va ser pels volts del 2012 quan el trap nord-americà va entrar al mainstream gràcies a temes com “Love Sosa”, de Chief Keef. Nosaltres ja veníem del hip-hop i segurament allò va fer un clic als nostres caps adolescents. Poc després vam descobrir un referent com la P.A.W.N. Gang, a qui al principi la gent es prenia a conya perquè no entenien res. Probablement nosaltres tampoc ho pillàvem del tot, però sabíem d’on sortien i ens regalàvem disparant salsa de tomàquet.

Quines són les limitacions que us pot provocar cantar en català?
Vulguem o no, només ens podem dirigir directament i ens poden entendre un màxim de dotze milions de persones. I, a més, una cosa és entendre i l’altra agradar. Per exemple, a països de parla hispana podríem connectar de la mateixa manera que agrada el trap italià, francès..., perquè per a ells la nostra llengua no va lligada a una ideologia o un sentiment de pertinença. En canvi al mercat espanyol és més complicat arribar a segons quins sectors justament per aquests motius. El català no es valora únicament com a llengua, sinó que va lligat a altres factors que no tenen a veure amb la llengua i la música estrictament parlant. Per tant, cantar en català és una limitació, però alhora un repte a superar.

Últimament es parla molt del concepte ‘venuts’ quan algun artista es passa al castellà... Què en penseu?
El fet de ‘vendre’s’ no considerem que tingui a veure directament amb si cantes en català, castellà o xinès, més aviat va lligat als teus principis, ideals i objectius. Si els traeixes per aconseguir l’èxit, llavors sí que t’estàs venent.

Sou cada vegada més exigents?
Portem tota la vida anant de concerts, sobretot del nostre gènere, i vulguis o no cada cop som més crítics i sabem valorar quan una feina està ben feta. No veiem just fer pagar una entrada a l’espectador si nosaltres no ho donem tot. Per això volem donar molta importància als concerts i a la posada a escena, i els preparem a consciència per oferir un espectacle que faci que la gent vulgui repetir.