La revista digital setmanal d'Enderrock
- 332
El poeta, polític i advocat ha mort a Barcelona als 89 anys
Lluís Serrahima, el jutge de jutges
A Lluís Serrahima (Barcelona, 1931-2020) se’l recordarà sobretot per ser l’autor de l’article “Ens calen cançons d’ara”, el primer manifest inspirador del naixement de la Nova Cançó publicat el gener de 1959 a la revista Germinabit. Juntament amb Josep Maria Espinàs, Miquel Porter Moix i Remei Margarit va ser el responsable del naixement d’Els Setze Jutges
Text: Redacció. Fotos: Juan Miguel Morales
També és l’autor dels textos d’algunes cançons, com ara “Què volen aquesta gent?”, musicat i cantat per Maria del Mar Bonet, o “Lletania”, no gravat en el seu moment però recuperat per Joan Manuel Serrat. Serrahima va ser el primer coordinador dels Jutges i va tenir molt a veure amb l’admissió o no de cantants al grup.
Reproduïm una entrevista feta per Joaquim Vilarnau i publicada al número 159 (gener del 2009), coincidint amb el 50è aniversari de l'article publicat per Lluís Serrahima a Germinabit:
ENDERROCK: L’article es va escriure per suggeriment de Josep Benet. Com va anar?
LLUÍS SERRAHIMA: En Benet treballava amb mi al despatx d’advocats del meu pare. Un dia, a casa seva em va posar cançons franceses i italianes. Després en vam parlar, i vam coincidir que hauríem de fer alguna cosa. Em va proposar que me’n cuidés i que escrivís un article per al Germinabit. El vaig fer molt convençut perquè ja tenia dintre meu això de les cançons. A casa, els meus pares i avis se sabien les cançons populars catalanes. El meu avi havia estat de la primera junta de l’Orfeó Català, amic d’en Lluís Millet. També hi havia discos francesos que havia portat el meu pare, per exemple de Georges Brassens. La idea de fons era defensar la llengua. S’havien de fer cançons encara que els temps fossin difícils. Molts pobles han fet les millors cançons quan ho han passat malament, per exemple els negres amb les cançons espirituals.
En quin context va aparèixer el manifest?
Hi havia molta gent amb inquietuds i ganes de fer coses. Franco havia afluixat una mica. Una mica només, que encara va matar molta gent! A altra gent se li havien acudit altres coses i vam començar a treballar. Crec que l’autèntic inici de la Cançó és aquest. No n’hi havia prou d’escriure un article, sinó que ho havíem de tirar endavant. Amb en Miquel Porter ho vam engegar. La Cançó neix de la idea d’en Benet, del meu manifest i de la trobada amb en Miquel Porter. Es pot dir que entre tots tres ho vam tirar endavant.
S’ha mitificat, aquest article? O realment va tenir molta importància?
No ho sé. Com que després la cosa ha funcionat, en anar tirant enrere l’article s’ha incorporat als fets. A més, moltes coses de les que hi dic, després van funcionar. Ara, un article sol, si després no hi ha cap acció, no serveix per a res. Després de l’article vaig ser conscient que ho havia de posar en marxa. Vaig anar a buscar en Miquel i ens vam passar un parell d’anys fent cançons.
Quines van ser les ‘cançons d’ara’?
Cançons com les de Raimon, que deien coses en relació a la situació de la gent. I també cançons com les de Serrat, que no eren polítiques però que també van tenir molta importància.
Se us pot atribuir la paternitat d’Els Setze Jutges?
Juntament amb en Miquel Porter i la Remei Margarit. I en Josep Maria Espinàs, que va venir de seguida.
El nom, Els Setze Jutges, és de l’Espinàs.
Sí. Amb en Miquel Porter vam fer una llista de possibles noms i l’Espinàs va començar a cantussejar ‘Setze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat...’. Ho vam veure clar de seguida.
Des de llavors, ha anat seguint la Cançó?
No gaire. Jo sóc del segle XX i no del XXI. He escrit un poema que diu que ‘hi ha sons creats que en mi no prenen vida’. Hi ha coses que no em diuen res. A partir dels Beatles, no hi ha hagut res que m’hagi interessat. Dels catalans, he seguit una mica Els Pets, he sentit Cris Juanico, Antònia Font...
El tema “Què volen aquesta gent?” encara és una ‘cançó d’ara’?
Sí. Jo encara en cobro drets d’autors. Fa quaranta anys que la vaig escriure i fa poc he rebut la liquidació del darrer semestre, unes vint-i-sis o vint-i-set mil pessetes [uns 160 euros]. A més, encara se’n fan versions. A mi m’agrada molt la que ha fet Sabor de Gràcia. Tot això demostra que és una cançó vigent.
Durant un temps va ser cap del Servei de Música de la Generalitat de Catalunya. Com ho recorda?
Se’m va criticar molt. Algunes vegades amb raó, perquè ens vam equivocar en determinades coses, i en altres simplement no podíem fer res perquè no teníem diners. Volia que sonés més música en català a TV3 i en vaig parlar amb el seu director. Fins i tot vaig anar a veure el president Pujol per plantejar-li. Em va dir que se n’havia de cuidar ell personalment. Em va citar per un altre dia, però vam tenir moltes interrupcions i no vam poder parlar tranquil·lament. Ens vam equivocar tots, el conseller Joaquim Ferrer, el director general Jordi Maluquer, i jo. Però ens vam equivocar per voler fer i no per passivitat. Al principi de la Cançó, els polítics se’n van aprofitar per projectar-se, però després ens van deixar a l’estacada. I ens continuen deixant a l’estacada.
De vegades les cançons poden arribar a explicar i fer entendre alguns fets millor que no pas els periodistes, especialment en un context de dictadura o de restriccions de les llibertats. El cas de “Què volen aquesta gent?” és un bon exemple. El 30 de gener de 1967 la policia va anar a casa dels pares de Rafael Guijarro, a Madrid, per registrar el domicili. Guijarro era un estudiant de l’Escola de Graduats Socials del Ministeri de Treball i la policia sospitava que estava involucrat en “presumptes activitats marxistes”. Segons els diaris, el noi es va escapolir de la policia i es va llançar per una finestra. La premsa atribuïa unes declaracions a la mare de Guijarro, en les quals deia que el seu fill s’havia suïcidat “temorós del càstig que pogués aplicar-li el seu pare per les seves activitats polítiques, que eren totalment desconegudes per ells”, i concloïa afirmant que al domicili no s’hi van trobar papers comprometedors.
En aquella època la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet vivia a casa de Serrahima, a Barcelona, i recorda la gènesi de la cançó. “En aquell moment vivia al pis de Barcelona de Lluís Serrahima i Remei Margarit. Hi anaven els cantants del moment, des d’Els Setze Jutges fins a tota gent del món de la Cançó. Un dia el diari Tele/eXpres va publicar una notícia curta sobre un estudiant que s’havia suïcidat perquè la policia havia anat a buscar-lo a casa seva. A nosaltres ens va impactar molt perquè en aquells anys aquests fets no només van passar amb aquell estudiant, i sempre quedava l’interrogant de si realment era un suïcidi. En vam parlar i vam dir de fer una cançó on expliquéssim els fets”. Ho relata també el mateix Serrahima en el següent vídeo, realitzat per Juan Miguel Morales:
Ben aviat Lluís Serrahima en va enllestir un text, i la cantant mallorquina el va musicar seguint patrons de la música tradicional catalana: “El meu principal referent musical i de text era ‘La presó de Lleida’, de manera que la cançó era com un romanço català antic, d’aquells que ho explicaven tot des del principi fins al final. Amb estrofes de quatre versos i la tornada. Sempre he buscat a través de les cançons les meves arrels tradicionals, i foma part del meu cançoner particular. Amb aquesta cançó és quan vaig començar a treballar en aquesta direcció”.
Reproduïm a continuació l’article Ens calen cançons d’ara, manifest fundacional de la Nova Cançó:
Ens calen cançons d'ara
Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n' ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades, i potser per culpa d'una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d'altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fer d'ésser nostres tenim l'obligació de no oblidar-Ies. Ara bé, és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a Ies circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva.
Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer. Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives,… que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.
Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que van ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.
Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no –això és igual– sorgeix una cançó; i quines cançons!
Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.
A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó, o badem simplement.
Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els chansonniers, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?
Lluís Serrahima
S’ha mort Lluís Serrahima, autor de la popular cançó “Què volen aquesta gent?” i un dels fundadors del moviment de la Nova Cançó. Una gran persona. El meu condol als seus familiars i amics https://t.co/WUkZM8N3aE
— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) July 26, 2020
Una abraçada i el meu condol a la família d'en Lluís Serrahima i a tots els seus amics. Des de l'agraïment per la seva contribució a la cultura catalana. Descansi en pau. https://t.co/aWlfsvcKgh
— Carles Puigdemont (@KRLS) July 27, 2020
Reproduïm una entrevista feta per Joaquim Vilarnau i publicada al número 159 (gener del 2009), coincidint amb el 50è aniversari de l'article publicat per Lluís Serrahima a Germinabit:
ENDERROCK: L’article es va escriure per suggeriment de Josep Benet. Com va anar?
LLUÍS SERRAHIMA: En Benet treballava amb mi al despatx d’advocats del meu pare. Un dia, a casa seva em va posar cançons franceses i italianes. Després en vam parlar, i vam coincidir que hauríem de fer alguna cosa. Em va proposar que me’n cuidés i que escrivís un article per al Germinabit. El vaig fer molt convençut perquè ja tenia dintre meu això de les cançons. A casa, els meus pares i avis se sabien les cançons populars catalanes. El meu avi havia estat de la primera junta de l’Orfeó Català, amic d’en Lluís Millet. També hi havia discos francesos que havia portat el meu pare, per exemple de Georges Brassens. La idea de fons era defensar la llengua. S’havien de fer cançons encara que els temps fossin difícils. Molts pobles han fet les millors cançons quan ho han passat malament, per exemple els negres amb les cançons espirituals.
En quin context va aparèixer el manifest?
Hi havia molta gent amb inquietuds i ganes de fer coses. Franco havia afluixat una mica. Una mica només, que encara va matar molta gent! A altra gent se li havien acudit altres coses i vam començar a treballar. Crec que l’autèntic inici de la Cançó és aquest. No n’hi havia prou d’escriure un article, sinó que ho havíem de tirar endavant. Amb en Miquel Porter ho vam engegar. La Cançó neix de la idea d’en Benet, del meu manifest i de la trobada amb en Miquel Porter. Es pot dir que entre tots tres ho vam tirar endavant.
S’ha mitificat, aquest article? O realment va tenir molta importància?
No ho sé. Com que després la cosa ha funcionat, en anar tirant enrere l’article s’ha incorporat als fets. A més, moltes coses de les que hi dic, després van funcionar. Ara, un article sol, si després no hi ha cap acció, no serveix per a res. Després de l’article vaig ser conscient que ho havia de posar en marxa. Vaig anar a buscar en Miquel i ens vam passar un parell d’anys fent cançons.
Quines van ser les ‘cançons d’ara’?
Cançons com les de Raimon, que deien coses en relació a la situació de la gent. I també cançons com les de Serrat, que no eren polítiques però que també van tenir molta importància.
Se us pot atribuir la paternitat d’Els Setze Jutges?
Juntament amb en Miquel Porter i la Remei Margarit. I en Josep Maria Espinàs, que va venir de seguida.
El nom, Els Setze Jutges, és de l’Espinàs.
Sí. Amb en Miquel Porter vam fer una llista de possibles noms i l’Espinàs va començar a cantussejar ‘Setze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat...’. Ho vam veure clar de seguida.
Des de llavors, ha anat seguint la Cançó?
No gaire. Jo sóc del segle XX i no del XXI. He escrit un poema que diu que ‘hi ha sons creats que en mi no prenen vida’. Hi ha coses que no em diuen res. A partir dels Beatles, no hi ha hagut res que m’hagi interessat. Dels catalans, he seguit una mica Els Pets, he sentit Cris Juanico, Antònia Font...
El tema “Què volen aquesta gent?” encara és una ‘cançó d’ara’?
Sí. Jo encara en cobro drets d’autors. Fa quaranta anys que la vaig escriure i fa poc he rebut la liquidació del darrer semestre, unes vint-i-sis o vint-i-set mil pessetes [uns 160 euros]. A més, encara se’n fan versions. A mi m’agrada molt la que ha fet Sabor de Gràcia. Tot això demostra que és una cançó vigent.
Durant un temps va ser cap del Servei de Música de la Generalitat de Catalunya. Com ho recorda?
Se’m va criticar molt. Algunes vegades amb raó, perquè ens vam equivocar en determinades coses, i en altres simplement no podíem fer res perquè no teníem diners. Volia que sonés més música en català a TV3 i en vaig parlar amb el seu director. Fins i tot vaig anar a veure el president Pujol per plantejar-li. Em va dir que se n’havia de cuidar ell personalment. Em va citar per un altre dia, però vam tenir moltes interrupcions i no vam poder parlar tranquil·lament. Ens vam equivocar tots, el conseller Joaquim Ferrer, el director general Jordi Maluquer, i jo. Però ens vam equivocar per voler fer i no per passivitat. Al principi de la Cançó, els polítics se’n van aprofitar per projectar-se, però després ens van deixar a l’estacada. I ens continuen deixant a l’estacada.
"Què volen aquesta gent?", la història d'un estudiant, un escriptor i una cantantEn la mort de Lluís Serrahima.
— Maria del Mar Bonet (@mmarbonet) July 26, 2020
Estimat Lluís, aquesta foto ens la va fer el Juan Miguel Morales a l’Ovella Negra el dia que celebràvem els meus 50 anys d’escenaris.En aquest mateix lloc, 50 anys enrera, vaig entrar a formar part del grup Els Setge Jutges,del qual eres cofundador pic.twitter.com/L87EOjPHqq
De vegades les cançons poden arribar a explicar i fer entendre alguns fets millor que no pas els periodistes, especialment en un context de dictadura o de restriccions de les llibertats. El cas de “Què volen aquesta gent?” és un bon exemple. El 30 de gener de 1967 la policia va anar a casa dels pares de Rafael Guijarro, a Madrid, per registrar el domicili. Guijarro era un estudiant de l’Escola de Graduats Socials del Ministeri de Treball i la policia sospitava que estava involucrat en “presumptes activitats marxistes”. Segons els diaris, el noi es va escapolir de la policia i es va llançar per una finestra. La premsa atribuïa unes declaracions a la mare de Guijarro, en les quals deia que el seu fill s’havia suïcidat “temorós del càstig que pogués aplicar-li el seu pare per les seves activitats polítiques, que eren totalment desconegudes per ells”, i concloïa afirmant que al domicili no s’hi van trobar papers comprometedors.
En aquella època la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet vivia a casa de Serrahima, a Barcelona, i recorda la gènesi de la cançó. “En aquell moment vivia al pis de Barcelona de Lluís Serrahima i Remei Margarit. Hi anaven els cantants del moment, des d’Els Setze Jutges fins a tota gent del món de la Cançó. Un dia el diari Tele/eXpres va publicar una notícia curta sobre un estudiant que s’havia suïcidat perquè la policia havia anat a buscar-lo a casa seva. A nosaltres ens va impactar molt perquè en aquells anys aquests fets no només van passar amb aquell estudiant, i sempre quedava l’interrogant de si realment era un suïcidi. En vam parlar i vam dir de fer una cançó on expliquéssim els fets”. Ho relata també el mateix Serrahima en el següent vídeo, realitzat per Juan Miguel Morales:
Ben aviat Lluís Serrahima en va enllestir un text, i la cantant mallorquina el va musicar seguint patrons de la música tradicional catalana: “El meu principal referent musical i de text era ‘La presó de Lleida’, de manera que la cançó era com un romanço català antic, d’aquells que ho explicaven tot des del principi fins al final. Amb estrofes de quatre versos i la tornada. Sempre he buscat a través de les cançons les meves arrels tradicionals, i foma part del meu cançoner particular. Amb aquesta cançó és quan vaig començar a treballar en aquesta direcció”.
En Lluís Serrahima va ser un gran referent del q s'anomena la nova cançó. Conversa d'or, generós, la seva partida m'entristeix profundament. M'acollia sovint a casa seva quan era un setze jutge despistat. Una abraçada molt forta pels seus familiars i especial per en Maurici. QPD
— Lluís Llach (@lluis_llach) July 26, 2020
Ens calen cançons d'ara
Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n' ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades, i potser per culpa d'una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d'altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fer d'ésser nostres tenim l'obligació de no oblidar-Ies. Ara bé, és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a Ies circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva.
Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer. Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives,… que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.
Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que van ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.
Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no –això és igual– sorgeix una cançó; i quines cançons!
Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.
A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó, o badem simplement.
Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els chansonniers, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?
Lluís Serrahima