Tot i que Joan Miquel Oliver fuig dels tòpics, nosaltres n’haurem de fer servir un per presentar-li el darrer treball. 'Aventures de la nota La' (Blau, 2020) és el disc més arriscat de tots els que l’exlíder d’Antònia Font ha publicat fins ara: un treball de composicions instrumentals basades en el dodecafonisme, un dels sistemes amb què la música contemporània del segle XX va mirar de trencar l’ortodòxia tonal imperant. Les idees de l’anarquisme subjauen en un treball editat en CD i vinil sobre el qual Oliver es pregunta: "Quina rebuda tindrà?"

Text: Redacció. Fotos: Xavier Mercadé

Aventures de la nota La (Blau, 2020) es pot es pot escoltar sencer des de divendres 16 d'octubre. Avui, n'estrenem en exclusiva un dels clips animats de la mà d'Albert Pinya, que ha il·lustrat els temes un per un. "Mistery safari" s'endinsa en un imaginari enigmàtic on, la nota La, protagonista de l'àlbum, emprèn un viatge per un espai irreconeixible ple de personatges tafaners. Aprofitem la vinentesa, a més, per parlar amb Joan Miquel Oliver i saber més detalls de les aventures de La.



Com arribes a la idea de fer un disc basat en el dodecafonisme?
La idea inicial era senzillament fer un disc de música instrumental, de composicions pròpies. Però vaig anar veient que si em limitava a fer música tonal, acabaria dient una mica el mateix que amb la música pop, on va variant la tonalitat, però hi ha un tipus d’elements molt iguals: la personalitat del cantant, una lletra amb un missatge... i poc més enllà. Vaig intentar fer-ho un xic més complicat, i per això l’atonalitat em va ajudar a entendre el que volia fer. En comptes de crear harmonies sofisticades, he mirat d’anar als fonaments melòdics.

A tu sempre se t’ha valorat molt, entre altres coses, com a lletrista. Ara mires d’explicar coses musicalment i sense lletres?
És cert que he tingut com una vocació de compositor pop, ara bé, això també et comporta unes limitacions en els arranjaments. I ara em venia de gust convertir els arranjaments, o la composició, en la protagonista. Respecte a això que dius d’explicar coses, jo crec que la música és sempre un llenguatge abstracte. En això es diferencia per exemple de la pintura, que pot ser abstracta o figurativa. A Aventures de la nota La (Blau, 2020), he mirat de fugir de tòpics i reivindicar que la música no significa res, més enllà dels sons.

Per gravar aquestes composicions, tu t’has fet càrrec de guitarres i sintetitzadors, i només has comptat amb la participació del bateria 'Xarli' Oliver. Com ha estat el procés d’enregistrament? 
Primer vaig fer el disc tot sol, amb la caixa de ritmes. I després vaig passar el material a en 'Xarli', sense dir-li res. Vaig pensar en ell perquè fent aquesta mena de projectes, sobretot quan treballes sol, pot quedar tot molt fred. I en 'Xarli' és un bateria molt orgànic que dona caliu a tot el que fa. Respecte a les bateries, ara hi ha com una moda en els discos i gravacions en l’escena catalana, que és la de posar un instrument sonant, bastant neutre: sents una caixa, un bombo i, com a molt, a vegades, un plat. I jo no en soc molt fan, d’aquesta moda d’instruments que sonen sempre al mateix temps i impersonals. A mi m’agrada sentir que hi ha algú tocant. Això ho vaig aprendre d’en Pascal Comelade. En els seus discos mai no hi sents instruments que sonen, sinó que sents que hi ha músics que toquen. I després, introduint la bateria també vaig voler fer una cosa, i és que com més entra un ritme marcat que la gent pot seguir de manera senzilla pots ser més agosarat a nivell melòdic.

 

Podràs llegir l'entrevista completa al nou número 310 d'Enderrock, que es publicarà el proper mes de novembre.