La cantautora i pianista terrassenca Gemma Humet celebra deu anys de carrera amb un tercer i definitiu àlbum, 'Màtria' (Satélite K, 2020), una cristal·lina simbiosi que fila a través de l’empoderament femení, la poesia i la sinceritat. Sobre 'màtria', l'artista explica que es tracta d'un concepte que "reflecteix i engloba perfectament tots els temes que volia tocar. 'Màtria' parla de la maternitat, la sororitat, la solitud, la llibertat i, en definitiva, del poder que ens aporta ser dones."

Text: Anna Tisora. Fotos: Juan Miguel Morales.

Després d’aprendre i treballar i en diversos discos amb el guitarrista Toti Soler en el camp de la cançó clàssica, Humet ha apostat amb aquest disc, i per primer cop, per la sonoritat electrònica amb la producció de Jordi Casadesús, que li ha donat una pàtina més actual. Descobrim l'àlbum, cançó per cançó.



1. “Damunt d’un cel de fil”
 La cançó que obre pas a Màtria agafa la lletra de la poeta urgellenca Maria-Mercè Marçal, una oda a la lluna publicada al poemari Bruixa de dol (1977-79). La musicació de Gemma Humet s’aferra als quatre versos originals i els omple de l’aire que sempre els ha correspost, aquesta vegada amb més cura i altura que mai.

2. “Ales al vent”
La segona melodia es presenta acompanyada d’una lletra escrita per la mateixa cantant. A més, és en aquest punt on engega un motor que s’allargarà fins a la darrera nota de l’àlbum. La fusió electrònica que l’autora ha introduït al disc queda palesa a “Ales al vent”, una apologia a la llibertat, la força, les veritats i els desitjos de les dones. En aquest tall, Humet ret homenatge a totes les seves dones properes, a les quals els promet “Ales al vent”. 

3. “La mesura de la passió”
El vessant més renovat de la sonoritat de la cantautora continua reflectit a la tercera cançó del disc, també amb lletra pròpia. La força de la debilitat, la introspecció i l’empoderament són els ingredients d’un peça que s’encalça en la veu convençuda i resistent de la terrassenca.  4. “Lila clar”
Aquesta cançó pren els versos d’un dels poemes inclosos al darrer llibre de Roc Casagran, titulat amb el mateix nom que la cançó. La terrassenca va optar per aquesta adaptació com a representació no femenina aliada al feminisme. La fusió de la lletra clara i esfereïdora del poeta vallesà amb la profunditat vocal de la cantant teixeixen un tema que s’adiu perfectament amb la idea fortalesa de la temàtica de tot el treball.

5. “Les vocals que no dic”
Sons que parlen de silencis. El disc arriba a l’equador evocant la buidor dels plors que no han nascut, els espais que no han existit, la nostàlgia de tot el que hem conegut. En aquesta simbiosi poeticomusical, Gemma Humet s’endinsa a través de les paraules manllevades de l’actriu i dramaturga de Molins de Rei Estel Solé al poema “Les vocals que no dic”. Ambdues artistes ja havien col·laborat a la iniciativa multidisciplinar El cau de les paraules. 



6. “Interpreta’m”
Si una cançó captivarà especialment els més fidels a la sonoritat vocal de l’artista és “Interpreta’m”. Humet s’enfila, s’embolcalla i es desenfila per les branques dels versos de la barcelonina Mireia Calafell com fulles al vent. 

7. “Furt”
La cantant pren els versos d’un dels poemes de la barcelonina Sònia Moll, “Furt”, i els vesteix amb una melodia profunda carregada de sentiment i veracitat. Els carrerons de Moll queden abrigats per la musicació de Gemma Humet i Jordi Casadesús. 

8. “Ara”
L’autora esbossa la memòria dels fets ocorreguts l'octubre 2019 a Catalunya sobre una melodia popular originària de la comunitat jueva. Els jueus deportats als camps nazis la cantussejaven com a símbol de fortalesa i germanor. 

9. “Solitud”
Escrita per Joan Baptista Humet (1950-2008), la lletra d’aquesta cançó no va passar la reixa franquista i va estar censurada a Catalunya durant molt temps. La seva neboda la recupera i en fa una versió carregada de memòria política, amb una melodia perseverant i una potència vivaç. 

10. “Mare”
Mare de dues criatures, Humet engendra un tema que homenatja les mares properes amb un tema dolç i banyat de sororitat que tanca el disc amb un regust acústic, orgànic i sobretot acollidor.