La màxima figura de la rumba catalana deixa un llegat de cançons immens

La forja d'un rumber
Pere Pubill Calaf va néixer a Mataró el 24 de març de 1935 i va créixer en un assentament de barraques fins que, amb 4 anys, la seva família es va mudar a Barcelona, al barri del Portal, un dels principals nuclis habitats per la comunitat gitanocatalana des d’antic.

Serà en el si d’aquesta comunitat, als anys cinquanta del segle passat, on es produirà l’ambient d’on sorgirà la rumba catalana, genuïna amalgama de música gitana i ritmes i repertoris americans. Peret, que va simultaniejar la feina com a guitarrista flamenc en diversos locals i tablaos amb l’estima pel mambo i el rock'n'roll, sempre va voler reivindicar-se com el veritable artífex de la rumba catalana, estil que en els seus primers anys d’història es definiria a partir d’uns pocs ingredients: un cantant salerós, palmes i una guitarra percutint amb la tècnica que Gato Pérez, uns quants anys més tard, definiria amb el nom de ‘ventilador’.
 

Peret té inclinacions artístiques des de ben petit. Amb 12 anys actua en un festival al teatre Tívoli de Barcelona fent duo amb la seva cosina com a Los Hermanos Montenegro. El 1963, després d’uns anys en què simultanieja les actuacions artístiques –sobretot com a guitarrista– amb els viatges amb el seu pare comerciant amb roba, Peret publica el seu primer senzill i participa a la pel·lícula Los Tarantos, protagonitzada per Carmen Amaya. Peret no només hi va actuar, sinó que es va encarregar de fer de director de càsting pel que fa a la coordinació de la tropa de gitanets que hi actuaven com a extres. D'aquells dies en recordava les farres històriques que es va marcar per Barcelona amb el ballarí Antonio Gades (1936-2004), i també com el va arribar a triar per fer de bailaor gitano, tot i no ser-ne, pel posat i l'actitud que li havia vist en una foto de promoció al Teatre de l'Scala de Milà. 

Durant els anys seixanta Peret grava infinitat de discos i cançons d'èxit, acompanyat sempre dels seus fidels palmeros, principalment Toni Valentí (que va morir el passat 3 d’agost) i Joan Calabuich ‘Joanet’ . La seva popularitat no para de créixer amb èxits abundants (“La lágrima”, “El muerto vivo”, “Don Toribio”...) i augmenta encara més quan comença a actuar a la televisió i a protagonitzar algunes pel·lícules, com El mesón del gitano i Amor a todo gas, on explota la seva gràcia escènica. El seu repertori es basava en la reformulació de cançons d’èxit, bàsicament d’origen antillà, que ell refeia i transformava, abocant-hi creativitat fins a fer-les sonar totalment noves. Tot i això, en aquells anys també va signar alguna composició pròpia, com l’extraordinària “El mig amic”, dedicada al seu pare.
 

 

Tot i que ja feia anys que actuava i viatjava arreu, Peret es va consagrar definitivament a escala internacional el 1971 amb el tema "Borriquito", una melodia que arrassava allà on sonava, que es va enregistrar en diversos idiomes i que va causar furor a llocs com Alemanya. El 1974 el músic representa Espanya al festival d’Eurovisió amb la cançó “Canta y sé feliz”. Durant aquella dècada para més atenció a la producció i a la introducció de noves sonoritats en els seus discos. Sobtadament, però, deixa els escenaris: als anys vuitanta. Peret es retira després d’una ‘revelació’ per dedicar-se a predicar en l'Església Evangelista de Filadèlfia. Posteriorment, però, reprèn la seva carrera, primer com a productor de fillols i deixebles (Chipén, Ramunet...) i després un altre cop com a intèrpret, sent la cara visible de l'eufòria olímpica dels Jocs de Barcelona de 1992, amb “Gitana hechicera” com a banda sonora i un Peret retornat als escenaris com a estrella màxima de la música popular de Barcelona. Ja al segle XXI, continua actuant mentre el van reivindicant les noves generacions rumberes.
 

A l'última roda de premsa que Peret va oferir a Barcelona, convocat per la Fira Mediterrània el passat mes de juny, el seu director artístic, David Ibáñez, el va presentar amb un admirat retrat del músic convidat, com a "responsable del naixement d'un patrimoni molt nostre, la rumba catalana", cosa a la qual Peret va respondre amb humor i sorneguer: "Gràcies pel discurs però faig metre setanta-quatre, no sóc tan gegant. No sóc cap inventor, la música neix sola. No tenia cap necessitat de fer una música que revolucionés el món de la Xina al Japó. Ara bé, estic molt content que em cridin per anar a cantar a Manresa, és un gran honor i un gran orgull que em contractin en aquests moments difícils". Peret va recordar els seus orígens anant a tocar per bars i va assegurar que la rumba catalana és una bona manera que "la gent s'atreveixi a fer música, una manera que els nanos comencin". I parlant de la música a les comunitats gitanes: "Després de néixer, els gitanos, només de posar-se drets, ja ballen... L'altre dia vaig veure una nena sevillana que amb vuit anys ja feia una soleá por bulerías, que és el més difícil de fer".

Tot i no perdre l'empenta fins a l'últim mes, el passat 30 de juliol Peret va emetre un comunicat en què anunciava que, per tal de sotmetre’s a un tractament per combatre el càncer que patia, deixava temporalment els escenaris. Un any abans, el 29 de juny del 2013, havia participat al Concert per la Llibertat del Camp Nou de Barcelona, on havia fet cantar tothom una de les seves cançons més conegudes i aprofitades, “Gitana hechicera”, adaptada per a l’ocasió amb el lema 'Catalunya té molt poder'. En el mateix comunicat on anunciava la retirada temporal dels escenaris, Peret va explicar que preparava dos nous discos, un de cantat íntegrament en català i l’altre en castellà.
 

S’han publicat dos llibres sobre la vida i l’obra de Peret. El primer va ser Peret. L’ànima d’un poble (Edicions 62), escrit per Cèlia Sànchez-Mústich, on es recullen records i opinions diverses de l’artista. El segon és la documentada biografia escrita per Juan Puchades Peret. Biografía íntima de la rumba catalana (Global Rhythm). D'altra banda, a la 13a edició del Festival In-edit es va presentar el documental Cuchibiri, Cuchibiri, sobre la figura de Peret, dirigit per Carles Prats.