Després de girar per mitja Europa amb uns concerts incendiaris, The Excitements han assolit el reconeixement com a millor disc català en altres llengües als Premis Enderrock 2014, de la crítca. Els barcelonins són capdavanters al nou moviment de música negra a Barcelona, i liderats per l’explosiva Koko-Jean Davis han convençut amb el seu segon disc, Sometimes Too Much Ain’t Enough (Penniman Records 2013), en què aposten per composicions pròpies amb la producció acurada del nord-americà Mike Mariconda, tot un expert en el rock de garatge. El resultat és un exercici de soul i rhythm’n’blues executat a la perfecció per una banda que reivindica la puresa d’un estil tan excitant com el seu nom. Parlem amb el guitarrista i compositor, Adrià Gual.

Text: Ferran Amado. Foto: Arxiu The Excitements

EDR: Què representa per a The Excitements un reconeixement als premis Enderrock?
ADRIÀ GUAL: Aquest premi és important per a nosaltres, com també ho va ser la nominació als Premis ARC. Fins ara havíem estat en certa manera invisibles a Catalunya tot i la feina que havíem fet durant els darrers tres anys. Potser la nostra manera de fer allunyada dels camins habituals, 'fora del ramat', portant el nostre management i editant en un segell petit que es preocupa més de la qualitat que de la projecció havia contribuït que poca gent de l'statu quo s'hagués adonat de la nostra feina. Ara sembla que comencem a ser visibles.

EDR: Sou un dels grups catalans més internacionals. Com ha anat la gira per Europa i en quins llocs heu tingut més bona acceptació?
A.G: Ha anat força bé, de fet, fa pràcticament tres anys que estem de gira. Hem fet prop de 150 concerts per Europa amb un circuit per sales i festivals a Alemanya, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Suïssa, el Regne Unit i sobretot a l'Estat francès, on estem omplint sales de format mitjà. També hem tingut la sort de compartir escenari amb Iggy and the Stooges, Sting, Lenny Kravitz, Lee Perry o Erykah Badu. La veritat és que no ens podem queixar.

EDR: Catalunya i l'Estat espanyol són la vostra assignatura pendent?
A.G: No sé què dir-te, de fet si toquem més a fora que aquí és, en certa manera, una qüestió estadística. Europa és molt gran, hi ha molta més feina i paguen millor. És normal que hi treballem més. Res més.

EDR: Com veieu l'escena de la música negra a Barcelona?
A.G: No crec que hi hagi una escena homogènia, de fet el concepte de música negra és molt ampli i molts de nosaltres ni tan sols ens coneixem. El que és innegable és que el col·lectiu Blackcelona, que fa militància activa, ha permès que hi hagi aquesta percepció, fins i tot fora de les nostres fronteres. S'ha creat un concepte paraigua que dóna cabuda a diferents microescenes, i aquesta unió de forces ajuda sens dubte al desenvolupament de les individualitats i facilita l'entrada a llocs on seria més difícil entrar si anéssim cadascú pel seu compte.

EDR: Quins projectes teniu per al 2014?
A. G: Volem consolidar-nos als països on tenim ja una bona acceptació i intentar créixer. Aquesta primera part de l'any incidirem especialment a la Gran Bretanya: Hem tingut molt bones crítiques a la revista Mojo i al Blues & Soul han copnsiderat el nostre disc com el cinquè millor de l'any. Al març gravarem uns directes a la BBC i tocarem al mític Jazz Cafè de Londres. Esperem que tot això ens ajudi a passar a un següent nivell. A la segona part de l'any intentarem fer el salt als Estats Units, però això està només embastat i potser encara hem d'esperar una mica.