'Les dones de la Principal' (Empúries, 2014) és la segona novel·la de Lluís Llach, i està protagonitzada per tres mestresses de diferents generacions de la mateixa família (Maria Roderich, Maria Magí, Maria Costa), tot el que els passa entorn al casal La Principal i el que senten a través del seu gran piano de cua. Llach diu que no s'inspira en cap referent concret, tot i que hi cita les novel·les d'Agatha Christie, i diu que no escriu el que pensa. Com sempre, en el discurs de la seva novel·la les conclusions són més afirmatives que no pas negatives: "L'interessant és endevinar i aprendre com reacciona gent diferent de tu".

Text: Helena Morén Alegret Fotos: Juan Miguel Morales

 
Lluís Llach s'ha posat fins i tot a la pell d'un investigador fatxa i fatxenda per desllorigar un crim (amb capatàs "ensangonat en una saca" inclòs) com a fil conductor de la trama d'una novel·la que també té bona part de crònica social d'un temps i d'un país. A través de la muntanya russa de l'èxit i el fracàs d'un celler vinícola, des dels anys de la fil·loxera a Europa i Catalunya fins a l'actualitat del segle XXI, veiem l'evolució de la condició femenina, social i cultural d'aquest país, des del punt de vista de les classes conservadores i fins i tot retrògrades.

EDR: Un moment històric concret et serveix de punt de partida per escriure? Què és el primer que et va sortir en aquesta segona novel·la (tema, estructura, personatges...)?
LL.LL: L'escriptura l'entenc sempre com un aprenentatge, no tinc ni mètode ni tècnica. Quan vaig acabar el llibre dedicat a Miquel Martí i Pol volia fer una novel·la que no tingués gaire a veure amb l'anterior, però no tenia cap tema predeterminat que no fos aprendre a escriure. Sí que vaig recordar una anècdota de quan era petit, amb 6 o 7 anys (en fa uns seixanta!), que la meva mare em va dir que en un mas del costat hi havia una senyora que la portaven amb cadira. Em va quedar com una fotografia.

EDR: T'has inspirat d'alguna manera en obres d'altres autores (Agatha Christie, Caterina Albert - Víctor Català o Mercè Rodoreda)?
LL.LL: Sincerament, no. Agatha Christie la vaig llegir de petit, per això sé qui és en Poirot, etc. Més aviat he volgut fer una novel·la que pertanyés a un paisatge que conec, en aquest cas el Priorat, tot i que li dic l'Abadia. I com que al Priorat també hi tinc una història complexa des del punt de vista del vi, l'economia... aquesta es veu reflectida a l'Abadia a través de les tres generacions. Però l'escriptura, quan començo, me la prenc com un assaig, a veure què passa... i vaig tirant. Des de la Maria més vella fins a la jove, pel mig vaig matar el capatàs i he passat dos anys la mar de divertits.

EDR: La teva dida (la Tata) té molt a veure amb l'Úrsula?
LL.LL: A les meves novel·les els personatges m'estiren i m'ajuden a fer-les, personatges com l'Úrsula o la primera Maria. Quan escric vaig a mercè de les onades i el vent. Ara bé, sempre m'ha obsessionat la gent gran. Ara seria normal, però em passa des dels vint anys. Aquella gent que et repeteix les coses encara que sigui sis vegades. M'agrada tant l'Úrsula que em vaig plantejar fer-la de personatge principal. Em fascina molt la gent per a qui creuar el carrer és una heroïcitat i que té el patrimoni de la memòria... que ningú no escolta, amb tot el que provoca.

EDR: En aquest sentit, has considerat el casal La Principal (símbol del món rural) o fins i tot el piano de cua com 'personatges', com altres autors ho han fet amb grans ciutats?
LL.LL: Sí, sobretot el piano. Jo poso noms als objectes. El meu dos cavalls l'anomeno Gertrudis i a l'anterior novel·la, Memòria d'uns ulls pintats, hi ha una màquina de cosir que es diu així. És una manera de donar importància al que ens envolta. En aquesta novel·la hi ha l'Úrsula, que té una fixació amb la pols al piano i em serveix per definir moltes coses. Tot això ho veig després d'escriure la novel·la i m'ajuda a contextualitzar. Per exemple, la tria del piano marca Bernstein (i no Steinway) és perquè em sonaria molt de dretes, perquè va ser un personatge que va ajudar Wagners i Hitlers. Coses com aquesta em serveixen per als meus discursos interiors. Dono vida a objectes perquè això em permet dir coses que de vegades els personatges no poden dir. Com quan apareix un balancí, que a una dona de 80 anys com l'Úrsula li pot trencar l'espinada.  

EDR: El llibre parla de tres generacions (sobretot de dones) molt arrelades a un poble (Pous). Ara vius entre Palmarín, Porrera, Parlavà... On sent les seves arrels, Lluís Llach?
LL.LL: Jo em defineixo com un empordanès que viu a Porrera, que és on tinc els amics, el celler... i és un àmbit de convivència fantàstic. Però arrelo on tinc amics i sentiments, com deia a "Geografia" ('Ser deutor feliç dels qui em són amics, que a les seves mans tinc l’únic país meu. I deutor lleial de la gent d’arreu, dels qui conec només l’alè fratern. Així és la geografia del meu cor'). 

EDR: Parles de personatges rics i conservadors, fins i tot et poses a la pell d'un inspector fatxa... Per què?
LL.LL: Això és molt apassionant, posar-se a la pell d'una senyora reaccionària o d'un inspector fatxa i requeté. El que és bonic és que no faig una novel·la escrivint el que jo penso, gens. Quan et poses a la pell d'un personatge, fas que tingui vida i contradiccions. Si no només podria fer novel·les de lladres i serenos progres, i això no pot ser. L'interessant és endevinar i aprendre com reacciona gent diferent de tu. Jo sóc dels anys cinquanta, i per pares i avis tinc memòria de cinquanta anys abans, de coses que explicaven. Hi ha contextos històrics que construeixen personatges. M'agrada definir i seguir els personatges, i el fet que siguin diferents és bo perquè els puc veure des de fora i configurar-ho tot.

EDR: Dediques 'Les dones de la principal' a Enric Costa Pagès. És una de les maneres de retre-li homenatge?
LL.LL: Sí, i que surti un notari que es diu Enric Pagès i el Celler Costa, sí, tot és un homenatge claríssim. També surt citat Albons, perquè n'era fill.

EDR: Totes les protagonistes es diuen Maria, com la teva mare. L'esperit de la teva mare està reflectit en alguna d'elles?
LL.LL: Potser alguna coseta. Però la referència clara és a l'Enric Costa. De ma mare, potser a la segona Maria, la que parla de la guerra civil, he fet servir records d'ella, però no del tot. Perquè ma mare es va educar del 1931 al 1936, era mestra de la república. Esclar que també va viure els anys quaranta i cinquanta... Utilitzes històries de les persones que t'han explicat, però no he volgut traspuar la seva personalitat. Pous no és Porrera, com Rius no és Reus.

EDR: Acabes d'arribar de Palmarín. Què t'ha portat a tornar, la publicació del llibre o la campanya pel 9N?
LL.LL: A Palmarín hi passo sis mesos, hi vaig ser fins al juny passat. Ara hi he anat i hi he tornat per solucionar unes coses de la Fundació. Des del juny treballo aquí per tres coses: el Celler Vall Llach, el Premi Miquel Martí i Pol i l'Assemblea, a qui m'he posat a la seva disposició per predicar la bona nova.

EDR: Votarem?
LL.LL: Jo voldria que es fes, però encara que no fos així, el procés pot prendre moltes formes. La consulta és la més honesta i més directa, que permetria votar. Però si no, es trobaran altres mitjans. La voluntat d'aquest poble trobarà la manera d'expressar-se. Jo vull que es voti i avui s'ha de votar.

La novel·la està amanida de sentències molt llachianes i també força "feministes" com: 'Aviat valorà aquesta pobresa d'ardències com el preu necessari que contrabalançava l'exercici del coneixement, la cultura i la sensibilitat. Així que, sospesat tot plegat, es va resignar a unes prestacions matrimonials escasses per al cos i abundoses per a la testa'; 'Aquell home no entenia la dona com a objecte d'amor i complicitat, més aviat la reduïa a la funcionalitat del plaer i la procreació i, com molts altres homes, el sol fet de valorar aquestes dots ja li feia pensar que l'estimava'; 'Els rics són així, primer la caixa dels diners i després ja s'ocuparan de la caixa dels morts' o  'Fes amb el patrimoni dels béns que el pare et deixa la teva fortuna o la teva dissort, no et desitjo cap mal'...