La revista digital setmanal d'Enderrock
- 6
El músic saltenc presenta un DVD en directe enregistrat a l'Auditori de Girona
Adrià Puntí batega
amb 'Un cor emigrant'
Adrià Puntí ha ressorgit de les cendres per presentar el seu primer DVD en directe, Incompletament Puntí: Un cor emigrant (autoeditat, 2013), enregistrat el 12 d'octubre del 2013 a l'Auditori de Girona.
L'espectacle va servir per donar vida als poemes i il·lustracions del llibre Incompletament Puntí (El Tren d'Olot, publicat l'abril del 2013), on reflexionava dient que 'l'invent és la culminació d'un bon intent'. La presentació en directe de les seves "cançons mudes" –que inclou 16 cançons, 6 de les quals inèdites, a mena de "primer esquitx" d'un nou àlbum–, és un concert que mostra un artista en plena forma i amb una qualitat rockera admirable.
L'espectacle va servir per donar vida als poemes i il·lustracions del llibre Incompletament Puntí (El Tren d'Olot, publicat l'abril del 2013), on reflexionava dient que 'l'invent és la culminació d'un bon intent'. La presentació en directe de les seves "cançons mudes" –que inclou 16 cançons, 6 de les quals inèdites, a mena de "primer esquitx" d'un nou àlbum–, és un concert que mostra un artista en plena forma i amb una qualitat rockera admirable.
Text: Helena Morén Foto: Arxiu Enderrock/Arxiu Puntí
Diu Adrià Puntí sobre la cançó que dóna títol al DVD del concert que ell mateix té "un cor emigrant sense ànsia de poeta, sense tenir por d'intimidar". I afegeix que "no té cap intenció de mesurar la sensibilitat de qui ho llegeix", però sens dubte aquest document musical –dedicat a Narcís Puntí, el pare de l'artista– posarà a prova qualsevol que s'hi apropi.
Puntí creix a l'escenari en cadascuna de les peces que aborda i broda. Demostra que té 'més vides que un gat' interpretant "Miau", el primer tema de Pepalallarga i... (Picap, 1998) amb què inicia el concert, sol davant el perill. Afegeix a la guitarra el so de l'harmònica per dialogar amb el "Senyor Doctor". I mostra les seves darreres proves de cançons, els 'embrions' que ha anat desgranant sabent-se humà, sabent-se 'incompletament Puntí', com a "El tornavís", "Desgraciat" o "El boig del telèfon roig".
I a qui millor que a ell li poden sortir de la boca els versos de Charles Baudelaire de l'Spleen de París: "Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virut, com més us plaga. Però embriagueu-vos". És en aquest moment que Adrià Puntí es dirigeix al públic i genera la interacció rockera que ha desitjat sempre per donar pas a "Mirall capgirat". I fa entrar la seva banda Fellaction on the Rocks Band Bang Bang (amb Lluís Costa, Pedrito Martínez i Dani Pujol) i el Taller d'Orquestra (octet de corda) just en el moment en què canta 'L'àvia se'n riu, ves per on no es queixava mai, amb xuca-muia refilava no miris més a dintre teu que ni de prop ni de lluny en trauràs ni cinc'...
Una expressiva banda que ja gairebé no l'abandona en cap moment de la resta del concert, fent que Puntí ens faci recordar grans directes com els de Nick Cave, The Band o del seu estimat Neil Young, amb cançons que va garbellant amb gust i que generen avidesa: "Trans Mides", "Atzucac", "Prohibit", "Cor emigrant" i "Jardí dels préstecs" –a la qual canvia el to i fa un Bob Dylan amb els propis hits–. Dispara un brutalíssim "Bulevard dels xiprers", torna al sentiment 'agre i magre' d'"Un trist avís d'enyor", crida "Jeu" –amb passatges guitarrers de Costa contraposats a la frisosa secció de cordes–, encisa amb "Longhi núm.13" i tanca desitjant per a cada cita un etern "Sí". Ja al bis, apareix sol per tornar-nos a delectar amb la preciosa i optimista cançó que és "Ull per ull". Un Adrià Puntí etern.
Puntí creix a l'escenari en cadascuna de les peces que aborda i broda. Demostra que té 'més vides que un gat' interpretant "Miau", el primer tema de Pepalallarga i... (Picap, 1998) amb què inicia el concert, sol davant el perill. Afegeix a la guitarra el so de l'harmònica per dialogar amb el "Senyor Doctor". I mostra les seves darreres proves de cançons, els 'embrions' que ha anat desgranant sabent-se humà, sabent-se 'incompletament Puntí', com a "El tornavís", "Desgraciat" o "El boig del telèfon roig".
I a qui millor que a ell li poden sortir de la boca els versos de Charles Baudelaire de l'Spleen de París: "Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virut, com més us plaga. Però embriagueu-vos". És en aquest moment que Adrià Puntí es dirigeix al públic i genera la interacció rockera que ha desitjat sempre per donar pas a "Mirall capgirat". I fa entrar la seva banda Fellaction on the Rocks Band Bang Bang (amb Lluís Costa, Pedrito Martínez i Dani Pujol) i el Taller d'Orquestra (octet de corda) just en el moment en què canta 'L'àvia se'n riu, ves per on no es queixava mai, amb xuca-muia refilava no miris més a dintre teu que ni de prop ni de lluny en trauràs ni cinc'...
Una expressiva banda que ja gairebé no l'abandona en cap moment de la resta del concert, fent que Puntí ens faci recordar grans directes com els de Nick Cave, The Band o del seu estimat Neil Young, amb cançons que va garbellant amb gust i que generen avidesa: "Trans Mides", "Atzucac", "Prohibit", "Cor emigrant" i "Jardí dels préstecs" –a la qual canvia el to i fa un Bob Dylan amb els propis hits–. Dispara un brutalíssim "Bulevard dels xiprers", torna al sentiment 'agre i magre' d'"Un trist avís d'enyor", crida "Jeu" –amb passatges guitarrers de Costa contraposats a la frisosa secció de cordes–, encisa amb "Longhi núm.13" i tanca desitjant per a cada cita un etern "Sí". Ja al bis, apareix sol per tornar-nos a delectar amb la preciosa i optimista cançó que és "Ull per ull". Un Adrià Puntí etern.