Escolta un avançament del nou disc de RIU, 'Abans tot això eren camps’

Abans tot això eren camps (autoeditat, 2015) és el tercer disc del grup de folk RIU. Si als anteriors treballs havien arranjat i interpretat repertori d’arreu dels Països Catalans, en aquest s’han centrat en la seva comarca: el Baix Llobregat, el tram final d’un riu que els romans van denominar ‘riu vermell’ i que ha regat una plana fèrtil en horts i, a pesar del que pugui semblar, en cançons populars. 

 

“A diferència dels altres discos, on fèiem peces d'arreu dels Països Catalans, en aquest hem apostat pel repertori de proximitat”, explica l’integrant del grup Ricard Ros. Per això han treballat amb melodies principalment del Baix Llobregat. “A les ciutats de la nostra comarca s’ha generat molta cultura popular des de la democràcia, però trobar cançons tradicionals d’aquí costa més. Hem fet una mica d’investigació, anant a llocs com el Museu de Sant Boi, i a partir del material que hem recopilat hem compost músiques pròpies. I hem pogut constatar que a la nostra comarca hi havia molts conreus, però també molta riquesa quant a cultura popular –apunta Ros–. Tot això ha anat quedant enterrat, i no només per la Guerra Civil o per la proximitat de Barcelona, sinó per molts altres factors.”
 

El repertori d'Abans tot això eren camps és de proximitat geogràfica, però també sentimental. La cançó que avancen a EDR, en aquest sentit, remet als caus on han crescut, han gaudit i s’han format bona part dels integrants del grup. També reivindiquen la figura de l’escriptor, activista i historiador Esteve Albert, del qual han adaptat tres poemes, i Francesc Pasqual ‘Tons’, el darrer sacaire del Baix Llobregat, de qui interpreten una fusió de les seves peces “Patatuf de Sant Climent” i “Ball de Novençans de Begues”. Aquest serà el tema que protagonitzarà el seu nou clip, entregistrat al Mas Roig, una emblemàtica masia de Begues on l’actual masover és, precisament, el nét d’en Tons.

 

Tons, sacaire de Begues

 

Amb el nou disc de RIU també es presenta un nou violinista, Arnau Barrios, i hi sona per primer cop el sac de gemecs. Fins ara, el fet que toquin la gaita irlandesa i els whistles, que hagin sovintejat escenaris de Galícia o Cantàbria i que s’hagin fixat en les maneres de fer de grans grups de l’òrbita atlàntica ha fet que molts els vegin com un grup celta. Però aquest és un tòpic que hauríem d’anar deixant de banda. “Nosaltres ja ens ho prenem en broma –explica Ricard Ros–. Oi que quan un grup toca amb baix elèctric i bateria no se li diu que és nord-americà? Sí que és cert que ens hem fixat en algunes maneres de tocar de grups atlàntics per tocar repertori d’aquí, i això ens ha ajudat a fer-hi una volta i evolucionar.” Sigui com sigui, RIU ja poden presumir d’haver tocat amb una superbanda, els escocesos Capercaillie, a L’Auditori de Barcelona i en el marc del festival Tradicionàrius del 2014. “Allò va ser tot un repte que ens va donar un gran impuls –recorda Ros–; no ens ho hauríem imaginat quan fa quatre anys vam començar a tocar.”