Fotos: Ray Molinari

El popArb s'ha acomiadat, i ho ha fet amb la música de Joan Miquel Oliver, The New Raemon, Xarim Aresté, l'experiment entre Eef Barzelay i Senior i el Cor Brutal i The Excitements o el combat poètic Anarquia és independència, entre molts altres grups. Tot i que l'organització no ha pogut penjar el cartell d'entrades exhaurides (xifra en 3.000 els assistents d'enguany), ha tornat a demostrar que amb aquests onze anys de feina feta les ganes de mimar els músics i el públic i la voluntat d'innovar amb la programació no han davallat. El resultat és que el que s'emporten no té preu: el màxim respecte per part dels músics, la premsa i el públic, que ha gaudit d'aquest petit tresor durant 11 anys. 

Quins són els motius que han fet que l'onzena hagi estat la darrera edició d'un festival que ha aconseguit convertir-se en una referència? Què ha fet que tot i el renom, el públic hagi disminuït? El comunicat de l'organització enviat fa un parell de setmanes era prou clar i sincer. Parlava de les dificultats econòmiques del festival, vinculada a les davallades d'ingressos públics, però també la caiguda en la venda d'entrades. Si bé és ben cert que la crisi econòmica ha fet que el públic hagi hagut de disminuir el consum d'esdeveniments culturals, també és cert que en aquestes onze edicions els assistents al festival s'han anat fent grans. El públic ha estat fidel a la cita, però ja té deu anys més que quan hi va començar a assistir. I possiblement el popArb no ha aconseguit que les noves generacions s'hagin enganxat a les seves propostes.

La d'enguany era una edició amb un cartell molt arriscat, amb experiments i aventures, segurament no aptes per als que volen corejar les cançons més populars dels tres grups de moda; segurament un motiu pel qual el comiat no ha anat lligat al cartell d'entrades exhaurides.

El que mai es podrà negar al popArb és el seu paper com a altaveu i trampolí d'una escena pop emergent i emergida dels Països Catalans. És difícil d'analitzar si va ser primer l'ou o la gallina. Si l'escena va fer néixer el festival o el festival ha servit per retratar l'escena. Sigui com sigui, l'un i l'altre s'han retroalimentat. I és per això que el popArb continuarà en boca de molts, tant de músics com de les persones d'aquest sector professional com dels periodistes. Per tot plegat, ningú pot negar que potser d'aquí a quaranta anys algú voldrà fer renéixer el popArb, tal com ha passat amb el Canet Rock, per tal de tornar a fer reviure el mite del qual només han sentit a parlar.

[Podeu veure les fotografies de Ray Molinari i Fede Nieto al popArb en aquesta galeria fotogràfica]