El citat editorial de La Vanguardia tenia un to panegíric, fins i tot sentimental. Però si el llegies amb atenció, et quedaves amb la sensació que Pete Seeger era vist com un artista del passat amb idees obsoletes. El titular de l’editorial jugava amb una cançó del seu repertori i traspuava desencant: “Què s’ha fet d’aquelles flors, Pete?”.
 

Anem al passat, doncs. La primera vegada que Seeger apareix a La Vanguardia ho fa com a delinqüent o com a pallasso. És el 5 d’abril de 1961. Titular: “El cantante Pete Seeger, filocomunista, condenado a un año de prisión”. Subtítol: “Se negó a declarar ante la comisión de actividades antinorteamericanas”. S’hi explica: “El cantante folklórico norteamericano Pete Seeger compareció con un banjo ante el tribunal federal que había de juzgarle por desacato al Congreso y pidió permiso para cantar, como correspondencia a los aplausos del público que asistía a la vista. El juez le negó naturalmente su permiso y le ha sentenciado a un año de prisión por haberse negado a declarar ante la Comisión de Actividades Antinorteamericanas de la Cámara de los Representantes sobre sus concomitancias con los comunistas…”. El subratllat de l’adverbi és meu.
 

Al llarg dels anys seixanta, Pete Seeger no apareix gaire sovint al diari. De vegades se’l valora com un bon artista folklòric i d’altres com un agitador subversiu. És força interessant la pàgina 16 del 17 de febrer de 1968, tota dedicada a notícies vinculades a la guerra del Vietnam. Ángel Zúñiga signa una crònica on descriu les protestes contra la guerra, critica els atacs a Lindon B. Johnson i explica que Seeger actuarà a la televisió: “En la misma televisión se anuncia para este domingo en el programa de dos hermanos que, lo mejor que se podría decir de ellos, es que son fúnebres y sin pizca de talento original; un cantor de los de ahora, con guitarra, intenciones políticas, muy del folklore nacional, Peter Seeger interpretará una canción contra el presidente, aunque no se le nombre. Tampoco hace falta…”.
 

El 1971, l’any que Seeger va venir per primer cop a Catalunya, apareix molt més al diari i en general ja se’l considera un artista d’altura. Apareixen prèvies i desmentits sobre els seus concerts a Terrassa i Barcelona, que ballen de dia i estan pendents del permís de les autoritats. Jordi Garcia-Soler fa una crònica del concert al pavelló Sagrada Família de Terrassa (9 de febrer) i un perfil de l'artista força complet (13 de febrer) com a prèvia del concert a l’Escola d’Enginyers de Barcelona.

El concert barceloní es va suspendre al darrer moment i el 14 de febrer, com deu anys abans, el nom de Seeger torna a aparèixer en un article on no es parla de música: “Incidentes por la suspensión de un recital de Pete Seeger en la Escuela de Ingenieros”, “Los manifestantes rompiendo escaparates de varias empresas”. “A la altura de las Facultades de Farmacia y de Derecho, un escuadrón de la Policia Armada a caballo intervino para restablecer el orden mientras unidades móviles de las mismas fuerzas de orden público impedieron el avanze de los manifestantes hacia la plaza de Calvo Sotelo...”. La peça es tanca amb una nota de la Jefatura Superior de Policia que informa de catorze detencions, entre les quals les d'‘alguns estudiants’.
 

Els manifestants d’aquell dia –la peça diu que eren 400, cosa que ens fa pensar que n’eren uns quants més– no recorden la policia com a forces d’ordre sinó com a forces de repressió. Les càrregues dels cavalls feien molt d’efecte, però hi havia una manera eficaç d’aturar-los: escampant balins per l’asfalt. En canvi els camions blindats, coneguts popularment com a ‘botijos’, no relliscaven ni tenien por, i amb els seus canons llançaven tinta vermella per tacar els manifestants, deixar-los senyalats i poder detenir-los després en qualsevol altre lloc de la ciutat. O simplement fer-los passar un dia de por i de vergonya.
 

Ara les flors aguanten com poden, Pete Seeger se n’ha anat i sembla que els ‘botijos’ tornen.