La revista digital setmanal d'Enderrock
- 93
EDR estrena en exclusiva el nou clip del segon disc del vallesà,
de la cançó "Ves per on"
de la cançó "Ves per on"
Roger Margarit: "El disc ha estat un reflex sincer d'una època obscura"
.jpg)
.jpg)
.jpg)
El passat 16 d'octubre Roger Margarit va publicar el seu segon disc, 'El secret del bàrman' (Picap, 2015), una nova mostra de cançons del jove vallesà que combina el seu univers surrealista a partir d'un so més pop i amb matisos jazzístics. L'àlbum s'emmarca en una etapa complicada del músic per la mort de la seva mare, on la música ha tingut un paper crucial per seguir endavant. El 27 de novembre presentarà les noves cançons en directe al Teatre Municipal La Sala de Rubí. A EDR estrenem el clip "Ves per on" i parlem amb Margarit per conèixer més els secrets que sorgeixen a la barra d'un bar.
Text: Sandra Tello. Fotos: Juan Miguel Morales
EDR: Expliques que has concebut El secret del bàrman (Picap, 2015) en un moment dur per la pèrdua de la teva mare. La música t'ha servit per tirar endavant?
Roger Margarit: La música m’ha servit per expressar-me i expulsar els meus mals esperits en moments de soledat. He viscut una situació molt complicada en què la música s’ha convertit en una important via d’escapament i de descàrrega emocional. En alguns moments fins i tot havia d’aturar el procés creatiu perquè no podia evitar posar-me a plorar mentre se m’anaven acudint uns versos que sorgien directament de dins meu. D'altra banda, un altre tipus de temes em feien divertir molt i posaven a prova la meva habilitat per dir animalades. El resultat ha estat una autèntica tragicomèdia, un reflex sincer d’una època obscura però que m’ha fet créixer moltíssim. Dedico a la meva mare molts moments del disc i en especial la cançó "Venedora de contes", on miro de captar la seva divertida i autèntica personalitat a través d’imatges basades en alguns dels seus quadres. EDR: Com vau concebre el videoclip que estrenem a EDR, "Ves per on"?
R.M: La cançó està inspirada en 'el fill de Déu', un personatge emblemàtic de Rubí. Segons s’explica, l’home, que treballava en una empresa tèxtil, va rebre la sobtada visita de 'Nostro Senyor'. A partir d’aquesta visió va decidir desprendre’s de tot el material i de tot el que la societat dicta, i va deixar feina i família per convertir-se en alguna cosa més que un captaire, algú que sembla donar-nos, sense dir res, una mena de lliçó espiritual. Segons la meva interpretació, el vídeo intenta transmetre amb humor i ironia la terrible idea que a qualsevol de nosaltres se li poden torçar tremendament les coses i pot, malauradament, trobar-se en una situació de pobresa. En ser un tema tan seriós i actual, en David Barón i la Clara Xuclà (Zink In Films) van haver d’anar amb moltíssima cura a l’hora de plantejar el projecte i pensar les accions que el protagonista de la història realitzava. Crec que el resultat ha estat un clip realment atractiu i original, alhora que respectuós. A més vam disposar de la col·laboració estel·lar del Leslie de Los Sírex en el paper de mossèn Ramon.
EDR: Al Taller de Músics t'has hagut d'encarar a un nou estil, el jazz. Com ha estat afrontar aquest univers sonor per a tu?
R.M: Abans d’arribar al Taller de Músics era 'el modernillo' de l’Escola Municipal de Música de Rubí, on l’ensenyament que s’ofereix és essencialment clàssic. No suportava el fet de sentir-me empresonat dins un full de pentagrama, necessitava ser conscient del que estava tocant, saber improvisar, passar-m’ho bé amb el meu instrument i amb el coneixement de la música. En arribar al Taller, però, vaig picar de morros contra una enorme paret de ciment. El nivell d’exigència era molt més elevat del que estava acostumat, i vaig descobrir la complexitat del món jazzístic. Vaig haver de canviar la meva mentalitat, informar-me, intentar acostar-me a la sonoritat que la naturalesa de l’estil demanava, començar a prendre’m tot allò no com un entreteniment sinó com una important aposta pel meu futur professional. No va ser fàcil, vaig passar èpoques d’autèntica frustració i de protagonitzar solos esperpèntics a eternes classes de conjunt instrumental. Estava vivint moments d’intensos canvis, i el jazz es va convertir en la banda sonora de les meves guerres mentals amb la música, amb la vida i amb mi mateix. És per això que vaig decidir introduir elements d’aquest estil a El secret del bàrman, un treball que pretén reflectir la meva situació durant aquests últims anys.
EDR: A la Vilaverda (Picap, 2012) era més folk i ara t'endinses en un terreny més pop. Això és degut a la producció de Pere Jou (Quart Primera)?
R.M: Abans de conèixer el Pere ja havia gravat al meu estudi casolà unes quantes maquetes que respiraven un aire rotundament pop amb molta presència de sintetitzadors, com ara "Paraules" o "Sidecar", temes que ja havíem avançat amb la banda en alguna actuació. Aquests temes contrastaven amb altres amb un línia molt més jazzística ("Venedora de contes") o fins i tot de bossanova ("El secret del bàrman"). En observar aquestes diferències, la primera decisió del Pere com a productor va ser portar-ho tot cap el terreny del pop, deixant entreveure petits esquitxos de l’essència jazzística de l’arranjament original. Fins ara m'he servit d’un estil musical o un altre segons la història que he volgut explicar, o les emocions que he volgut expressar. Les sonoritats folk amb molta presència de guitarres rascades, harmòniques i joguines musicals eren ideals per presentar l’univers rural i de conte d’A la Vilaverda, però per a aquest treball, que està ambientat en un misteriós bar del barri del Raval de Barcelona, necessitava trobar elements que per a mi resultessin més 'urbans', com per exemple les guitarres elèctriques o el saxo tenor. Considero primordial en una cançó la correspondència entre música i lletra, un factor que en el pop de vegades queda un pèl descuidat.
R.M: Abans de conèixer el Pere ja havia gravat al meu estudi casolà unes quantes maquetes que respiraven un aire rotundament pop amb molta presència de sintetitzadors, com ara "Paraules" o "Sidecar", temes que ja havíem avançat amb la banda en alguna actuació. Aquests temes contrastaven amb altres amb un línia molt més jazzística ("Venedora de contes") o fins i tot de bossanova ("El secret del bàrman"). En observar aquestes diferències, la primera decisió del Pere com a productor va ser portar-ho tot cap el terreny del pop, deixant entreveure petits esquitxos de l’essència jazzística de l’arranjament original. Fins ara m'he servit d’un estil musical o un altre segons la història que he volgut explicar, o les emocions que he volgut expressar. Les sonoritats folk amb molta presència de guitarres rascades, harmòniques i joguines musicals eren ideals per presentar l’univers rural i de conte d’A la Vilaverda, però per a aquest treball, que està ambientat en un misteriós bar del barri del Raval de Barcelona, necessitava trobar elements que per a mi resultessin més 'urbans', com per exemple les guitarres elèctriques o el saxo tenor. Considero primordial en una cançó la correspondència entre música i lletra, un factor que en el pop de vegades queda un pèl descuidat.
R.M: Durant la meva època al Taller de Músics del Raval vaig escoltar molt Ray Charles, a qui cito a "El secret del bàrman". Juntament amb Chet Baker, em van fer una mica més lleugera l’entrada al món del jazz. Em vaig interessar per cantautors diversos com Billy Joel, David Bowie o Leonard Cohen a través de vinils que la meva família conserva, i vaig aprofundir molt més en la discografia d’Adrià Puntí, que considero un dels meus grans referents, incloent la seva etapa com a líder d’Umpah-pah tant en català com en castellà. No va faltar tampoc algun repàs al Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (Parlophone, 1967) i l’Abbey Road (Apple Records, 1969) dels Beatles. Durant la gravació van sorgir noms tan sofisticats com Coldplay, Keane, Portishead, Zero 7, Bon Iver o Regina Spektor, que feia temps que admirava i seguia.