La revista digital setmanal d'Enderrock
- 98
Estrenem un avançament del seu primer disc, 'Elements'
Els ingredients ballables de Showarma i els Falafels
Habituats als EP, Showarma i els Falafels presenten un tastet del que esdevindrà el seu primer disc, 'Elements' (Kasba Music), a la revista 'Enderrock' de desembre. Després de Dusminguet i Martingala, el músic Martí Vilardebò explora nous estadis creatius al capdavant de Showarma i els Falafels. En directe, el grup oferirà un concert exclusiu per als lectors d''Enderrock' el dijous 3 de desembre a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm (aquí podeu demanar una invitació doble), però en exclusiva a EDR ja en podeu escoltar un tema titulat "No tenim por".
Text: J.V. i S.T. Fotos: Juan Miguel Morales
EDR: Qui sou Showarma i els Falafels?
Martí Viladerbò: Som l’Albert Rafart a la bateria, en Jacob Serra al baix, en Jofre Dodero al piano, en Cesc Pasqual a la guitarra i jo. Fa set anys que es va vertebrar el grup, tot i que alguns dels components eren diferents. Fa poc temps hem canviat el guitarrista, que no podia combinar la seva feina professional amb el grup, i una mica abans, quan vam decidir incorporar el piano, havia entrat en Jofre, a la tercera maqueta.
EDR: Deduïm que si tu ets el Showarma, ells són els Falafels.
M.V: No. Showarma és el nostre mecenes, el que és al darrere de tot. Em truca i em diu ‘vas bé, segueix així’... És la veu de la nostra consciència. I quan la caguem molt també ens ho diu. I els Falafels són el seu exèrcit. Ah. I et truca a través del teu cap, no per un telèfon físic. Sí, exacte. És una mica inexplicable però a nosaltres ens ajuda. I una altra cosa: jo no sóc el Showarma. M’ofèn una mica que em diguin Showarma; jo em dic Martí Vilardebò i no vull entrar en un personatge. Tenim una empresa que fa cançons que es diu Showarma i els Falafels.
M.V: No. Showarma és el nostre mecenes, el que és al darrere de tot. Em truca i em diu ‘vas bé, segueix així’... És la veu de la nostra consciència. I quan la caguem molt també ens ho diu. I els Falafels són el seu exèrcit. Ah. I et truca a través del teu cap, no per un telèfon físic. Sí, exacte. És una mica inexplicable però a nosaltres ens ajuda. I una altra cosa: jo no sóc el Showarma. M’ofèn una mica que em diguin Showarma; jo em dic Martí Vilardebò i no vull entrar en un personatge. Tenim una empresa que fa cançons que es diu Showarma i els Falafels.
EDR: Des de quan existeix Showarma?
M.V: Des que vaig provar el meu primer xauarma o quebab, a Grècia, quan tenia 18 anys. Era al principi de Dusminguet i a la Garriga no havíem vist mai un quebab. Va ser una gran descoberta. Poder anar de viatge i menjar molt bé de preu un menjar tan complet en el sentit proteínic, vegetal... em va impressionar. Amb Dusminguet, com a DJ em vaig posar el nom de Showarma perquè jugava amb les paraules ‘show’ i ‘xauarma’.
EDR: Parlem del disc. Dieu que és el primer però ja heu presentat la vostra música amb diferents maquetes.
M.V: Sí, el grup s’ha articulat en tres maquetes. Ens vam plantejar un procés d’anar treballant a foc lent, d'anar trobant el nostre propi discurs i sobretot de trobar els límits del que podíem fer i el que no. Per articular un discurs coherent havíem de delimitar el nostre terreny, saber què se’ns donava bé i
sobretot què no. De vegades vivim enganyats, ens pensem que podem fer la vertical pi i quan ens hi posem veiem que no som capaços de fer-la. Amb la música passa el mateix, tens una cosa al cap però a l’hora de transmetre-la potser no estàs prou capacitat. El grup en aquest període ha tingut la paciència d’anar buscant la pròpia identitat.
EDR: Elements (Kasba Music) està relacionat amb les tres maquetes anteriors?
M.V: Sí, el disc es diu Elements per relacionar-ho amb les tres maquetes, que es deien Mar, Terra i Cel. Nosaltres vam començar a quedar i a treballar el desembre del 2008. Sempre hem tingut la consciència que volíem fer un treball sense pressa, d’assimilació de tot el que ens anava arribant. Hem tingut moments de tot: de més feina, de concerts, de gira, vam anar a Mallorca... La nostra idea era moure molt poc les maquetes perquè volíem fer un disc coherent.
EDR: Hi trobem cançons de les maquetes?
M.V: Sí, algunes. Actualment, als directes estem treballant amb un repertori de més de vint cançons, entre les quals hi ha també tres versions. D’aquestes, quinze són les que ja havíem gravat a les tres maquetes: cinc a cadascuna. No les hem posat totes al disc, només unes quantes, però les hem triat entre tots, de manera democràtica. No hem aprofitat cap enregistrament, sinó que les hem tornat a gravar. Alguna cançó s’ha modificat lleugerament i altres han canviat de dalt a baix. És el gruix de les cançons, tot i que també n'hi ha de noves. A més, en directe fem tres versions: “Plus rien ne m'étonne” de Tiken Jah Fakoly, “El aire de la calle” de Los Delinqüentes i “País petit” de Lluís Llach. El disc és un recull de cançons que hem fet aquests set anys, i fins i tot n’hi ha algunes d’anteriors, que teníem guardades en un calaix.
EDR: Com descriuries la cançó que estrenem a EDR, "No tenim por"?
M.V: La vaig escriure després d’haver patit l’acomiadament d’una feina on ho vaig donar tot i més. És un relat en primera persona ple de ràbia cap a la societat capitalista, cap als directors i dirigents que, malgrat la importància del seu càrrec, no tenen cap sensibilitat ni empatia per posar-se en el lloc dels altres. Persones incompetents per desxifrar la bona gent que, com jo, ho donem tot per conservar una feina però no se’ns té en compte. És una lletra on l’emblema 'No tenim por' repta el sistema des de l’exemple personal però en nom d’una majoria de ciutadans que viuen una situació similar.
EDR: Com descriuries la cançó que estrenem a EDR, "No tenim por"?
M.V: La vaig escriure després d’haver patit l’acomiadament d’una feina on ho vaig donar tot i més. És un relat en primera persona ple de ràbia cap a la societat capitalista, cap als directors i dirigents que, malgrat la importància del seu càrrec, no tenen cap sensibilitat ni empatia per posar-se en el lloc dels altres. Persones incompetents per desxifrar la bona gent que, com jo, ho donem tot per conservar una feina però no se’ns té en compte. És una lletra on l’emblema 'No tenim por' repta el sistema des de l’exemple personal però en nom d’una majoria de ciutadans que viuen una situació similar.