La revista digital d'Enderrock
Els palmesans es diverteixen fent el que més els agrada, bona música
Bilo: «No et prenguis les coses tan seriosament, però el que facis fes-ho bé»
El grup Bilo es va formar a Palma fruit de l'amistat d'insititut de Driss Stadig (cantant i guitarra) i Sebastià Grimalt (baix): quedaven després de les classes per prendre cafès, van veure que compartien gustos musicals i van muntar la banda. El 2016 editaven l'EP 'Bilo' (autoeditat, 2016). Ara inicien una nova etapa amb 'Mahatma Carney' gràcies a Pink Tiramisu, el seu nou segell i empresa de management. En parlem amb Driss Stadig.
Text: Pere Bestard. Fotos: Tià Urrea
Mahatma Carney (Pink Tiramissu, 2018) és un títol molt suggerent. D'on ve?
Driss Stadig: [Riu] Per entendre el títol pens que abans t'hauria de parlar una mica de l'EP. L'antic treball el vam fer per preses, instrument per instrument, va ser realment llarg i fins i tot en algun moment no ens ho vam acabar de passar bé. Vam pensar que el proper el gravaríem en directe i que seria molt natural. L'anàrem a gravar en dos dies als Estudis Vaivé, a Santa Margalida. Com que havíem anat a gravar per passar-nos-ho bé pensàrem que el títol també havia de tenir aquest esperit. Férem una bona llista de la qual descartàrem grans títols com Alkaedans... [Riu] Teníem una història interna de dir què hauria passat si Paul McCartney i Mahatma Ghandi s'haguessin conegut...
Com va ser l'experiència d'enregistrar aquest disc?
D.S: Veníem de l'antic treball, en què estàvem súper entusiasmats per enregistrar hits i el resultat fou com sintètic, no n'estàvem del tot satisfets i de fet no vam donar-li gaire bombo. Ho vam entendre com una carta de presentació per poder entrar a alguna programació o el que sortís. Amb el segon disc ha estat diferent. Amb aquestes cançons estam convençuts al cent per cent.
El vostre impuls per fer música o la vostra inspiració d'on surt?
D.S: En primer lloc de la realització personal, entre nosaltres, quan veiem el resultat i les ganes de tirar-ho endavant. En segon lloc, imagin que a tothom que es dedica a això li agrada viatjar, tocar pel món, conèixer músics i gaudir-ne, això és un gran incentiu. I en tercer lloc, de la nostra actitud de no agafar-nos-ho tot tan seriosament com ho fan altres grups. La inspiració ens surt de la nostra manera d'enfocar el dia a dia, sense plantejaments de grans trajectòries, fixar-nos en el que sorgeix a cada moment i aprofitar-ho al màxim. Aquest esperit d'immediatesa i obertura es pot sentir en el nou treball, on cada cançó és una moguda diferent.
El vostre és un estil difícil d'etiquetar?
D.S: Sí, és difícil dir això és indie això altre és rock. Si escoltes el darrer tall del disc, "Nobita Haikus", això ho vam tocar perquè sí i va sortir la cançó. La idea és: No et prenguis les coses tan seriosament, però el que facis fes-ho bé.
Com ha estat entrar a Pink Tiramisu? Teniu coses preparades per a enguany?
D.S: Sí! Ja començam a tenir dates tancades per a enguany, i també a fora de Mallorca. Començam a prendre'ns-ho d'una manera més professional, l'organització és molt important. Nosaltres som bastant desastrosos amb aquestes coses. Tenir una persona tan organitzada i amb bon ull com el nostre mànager Albert Petit ens ha anat molt bé, ens ha fotut un bon cop de mà. És el nostre mestre Jedi.
Driss Stadig: [Riu] Per entendre el títol pens que abans t'hauria de parlar una mica de l'EP. L'antic treball el vam fer per preses, instrument per instrument, va ser realment llarg i fins i tot en algun moment no ens ho vam acabar de passar bé. Vam pensar que el proper el gravaríem en directe i que seria molt natural. L'anàrem a gravar en dos dies als Estudis Vaivé, a Santa Margalida. Com que havíem anat a gravar per passar-nos-ho bé pensàrem que el títol també havia de tenir aquest esperit. Férem una bona llista de la qual descartàrem grans títols com Alkaedans... [Riu] Teníem una història interna de dir què hauria passat si Paul McCartney i Mahatma Ghandi s'haguessin conegut...
Com va ser l'experiència d'enregistrar aquest disc?
D.S: Veníem de l'antic treball, en què estàvem súper entusiasmats per enregistrar hits i el resultat fou com sintètic, no n'estàvem del tot satisfets i de fet no vam donar-li gaire bombo. Ho vam entendre com una carta de presentació per poder entrar a alguna programació o el que sortís. Amb el segon disc ha estat diferent. Amb aquestes cançons estam convençuts al cent per cent.
El vostre impuls per fer música o la vostra inspiració d'on surt?
D.S: En primer lloc de la realització personal, entre nosaltres, quan veiem el resultat i les ganes de tirar-ho endavant. En segon lloc, imagin que a tothom que es dedica a això li agrada viatjar, tocar pel món, conèixer músics i gaudir-ne, això és un gran incentiu. I en tercer lloc, de la nostra actitud de no agafar-nos-ho tot tan seriosament com ho fan altres grups. La inspiració ens surt de la nostra manera d'enfocar el dia a dia, sense plantejaments de grans trajectòries, fixar-nos en el que sorgeix a cada moment i aprofitar-ho al màxim. Aquest esperit d'immediatesa i obertura es pot sentir en el nou treball, on cada cançó és una moguda diferent.
El vostre és un estil difícil d'etiquetar?
D.S: Sí, és difícil dir això és indie això altre és rock. Si escoltes el darrer tall del disc, "Nobita Haikus", això ho vam tocar perquè sí i va sortir la cançó. La idea és: No et prenguis les coses tan seriosament, però el que facis fes-ho bé.
Com ha estat entrar a Pink Tiramisu? Teniu coses preparades per a enguany?
D.S: Sí! Ja començam a tenir dates tancades per a enguany, i també a fora de Mallorca. Començam a prendre'ns-ho d'una manera més professional, l'organització és molt important. Nosaltres som bastant desastrosos amb aquestes coses. Tenir una persona tan organitzada i amb bon ull com el nostre mànager Albert Petit ens ha anat molt bé, ens ha fotut un bon cop de mà. És el nostre mestre Jedi.