Joan Bibiloni és una ment inquieta que no para d’idear nous projectes. El seu currículum ja ha quedat acreditat molts cops i la seva guitarra ha acompanyat grans músics de prestigi i reconeixement mundial. El seu últim projecte, però, és molt singular. Es diu 'Damunt sa roca' i és el primer d’una sèrie de treballs que agrupa sota el nom de 'Collages'. En aquesta primera entrega, a més, s'acompanya de veus com les de Concha Buika, Jaume Santandreu, Blai Bonet i Biel Majoral i, fins i tot, algun fragment d’àudio de la cançó “Sa roca” de la sessió del disc 'Mà en es cor' (Satie, 2008). En parlem amb amb el manacorí

Text: Redacció. Fotos: Arxiu i Juan Miguel Morales.

 

D'on sorgeix 'Damunt sa roca'?
Va ser un monòleg musical que vaig fer dos dies al Teatre de Palma fa uns cinc anys. Ara he agafat alguns enregistraments i m’he dedicat a jugar amb els sons i muntar una mena de collages sonors. Amb s’ordinador he muntat, per exemple, fragments de frases d’una percussió sola, he agafat un altre instrument i li he canviat s’afinació… Això ha fet que hagin aparegut unes peces noves que no tenen la típica estructura de les cançons d’estrofa-tornada-estrofa… És una cosa més sensorial.

La major part de l'elaboració del treball, l'has fet sol des de casa, però també has comptat amb col·laboracions d'amics.
Sí, vaig enviar uns àudios al pianista Javier Mora, per veure si se li acudia alguna pardalada per fer. M’ha tornat una mena de colors sonors que jo he tornat a manipular i he posat on he volgut. També hi he involucrat a Jorge Pardo. Em deixen manipular-los perquè m’aprecien molt i pensen que són en bones mans.

És el primer de diversos 'collages'?
Ja en tenc altres de fets. Ara he de pensar quin serà el proper que treuré. Potser una peça de 20 minuts que ja tinc feta. O altres peces. Una d’elles l’he enviada al DJ Kiko Navarro i li ha interessat molt. Tenc una quantitat de material acollonant. En podria treure molts. Gran part dels recursos que he utilitzat els he trobat a Silencio roto (Blau, 1987), a Una vida llarga i tranquil·la (Blau, 1984) i a “Una arracada, una mirada (a Elis Regina)” de Joana Lluna (Blau, 1982).